Albert Bonet: «Hauria preferit viure fa segles i estar des dels sis anys en el taller d'un pintor per formar-me»

Entrevistem el jove pintor de Riba-roja d'Ebre a les portes d'un any amb tres grans exposicions que el catapulten com un dels artistes figuratius contemporanis més destacats

Albert Bonet, davant un dels murals urbans pintats al seu poble, Riba-roja d'Ebre.
Albert Bonet, davant un dels murals urbans pintats al seu poble, Riba-roja d'Ebre. | Sílvia Berbís
12 de gener de 2025, 18:59
Actualitzat: 13 de gener, 10:32h

No hi ha un dia zero per començar a dibuixar. Potser, imaginàriament, va fer-ho just amb el primer respir. La mare li recorda que ja dibuixava esperant el torn al pediatra, i ell és conscient que de ben menut s’apartava de jugar al futbol per pintar. A Albert Bonet li volien fer creure que ser pintor era un ofici arcaic, però ell no és dels que es conformen amb axiomes. Este jove de Riba-roja d’Ebre ja és un dels artistes figuratius més destacats del país, amb tres  exposicions en camí en sales on fins fa poc hi eren els seus ídols mundials. Ha demostrat que deixar escapar els somnis sense lluitar-los és de conformistes. I els artistes de veritat no ho són.

Com vas començar?
El dibuix m'ha agradat sempre. No et sabria dir el dia zero de començar a dibuixar. Els meus companys al col·legi jugaven a futbol i jo dibuixava. Semblava un nen autista. Em van intentar apuntar a tots els esports del món: judo, bàsquet, hoquei... Però sempre tornava al mateix lloc. Un dia vaig veure un documental de la 2, de grafits, amb música, la gent pintant lletres al carrer... i se’m va obrir un món. Vaig anar a buscar un esprai de pintura del meu pare, que tenia per pintar una nevera, coses de bricolatge, i vaig anar a pintar pel poble amb els col·legues. Podríem dir que són els inicis. Després ja ha sigut molt progressiu.

Com t'has format?
M’anava molt malament en els estudis, excepte plàstica. He hagut de fer un sobreesforç, a banda que tinc un dèficit d'atenció terrible. Mai se m'ha donat bé captar informació per més tard vomitar-la. L'endemà ja no me'n recordava. Jo hauria preferit viure fa uns segles i poder estar des dels sis anys en un taller d'un pintor i formar-me en l'ofici. Perquè gairebé tota la informació que he rebut a l'ESO, menys la de plàstica, se me n'ha anat tota. Vaig anar al Col·legi Episcopal de Lleida i vaig fer primer i segon de batxillerat, però no el vaig acabar traient perquè no volia fer cap carrera. Jo volia pintar. Sort que allà hi havia una professora, l'Eva Salas, que era brutal, i que em van encaminar molt i em va obrir tot un món de possibilitats.

Grafit tatuatges i pintura a l'oli, tres tècniques que domina i combina este artista ebrenc.
Grafit tatuatges i pintura a l'oli, tres tècniques que domina i combina este artista ebrenc.

Fent grafits?
Pintava molt grafit, en trens, de nit... I clar, la doble vida nocturna de pintar grafits, més la vida de classe i les companyies... tot plegat no ajudava. I aquella dona em va motivar molt i em va ajudar a continuar endavant. Sense aquella motivació, probablement, no hagués sabut per on tirar. Després vaig anar a Barcelona a una escola de còmic. Volia ser tatuador en aquella època. Tenia la pintura com a opció de vida i sabia que el tatuatge era una bona opció econòmica. M'agradava la idea que un dibuix pogués quedar a la pell tota la vida. Així que vaig anar a l'escola JOSO, on havien sortit molts dels bons tatuadors actuals i on em van ensenyar a dibuixar molt bé. Però era molt de còmic. Hi havia un professor que era l'únic artista de tota la plantilla que em deia. “Però tu què fas aquí? Què estàs fent aquí?”. Estava en una escola de còmics quan jo feia realisme.  I me'n vaig anar a la Barcelona Academy of Art un any. Em va anar molt bé, però valia un dineral estudiar allà.

"Vaig anar reduint el temps de tatuar per dedicar-me a la pintura, ha estat un procés suau i natural"

Fer tatuatges va ser una sortida econòmica...
Si, el primer any em va sortir una oportunitat de treballar en un estudi de tatuatges de Barcelona on buscaven algú, vaig escriure, vaig entrar i al cap d’una setmana estava tatuant a futbolistes com Neymar i esta penya. Va ser brutal. I a partir d'allà, a mesura que anava guanyant més prestigi tatuant, podia permetre'm tindre més temps lliure per poder pintar. Si no hagués tingut l'aportació econòmica del tatuatge, probablement no hauria pogut mai fer el pas a la pintura perquè a molts artistes és el que els passa, que es cremen perquè han de fer mil encàrrecs per poder pintar i al final no en tenen ganes. En el meu cas vaig anar reduint el temps de tatuar per dedicar-me a la pintura, ha estat un procés suau i natural, sense ressentir-me’n massa ni econòmicament ni físicament ni mentalment.

"Quan estàs a classe no t'ensenyen que pintar pot ser un ofici"

La teua idea de sempre era arribar a ser pintor?
Jo no l'havia concebut mai com a idea perquè era impossible. No tenia cap referent actual. Quan estàs a classe no t'ensenyen que pot ser un ofici. T'ensenyen que pots ser professor d'art, o fer alguna cosa relacionada amb l'art, però ningú et diu de ser pintor com a tal o ser artista. Però per què no? Després vaig veure que sí que hi havia gent, així que vaig pensar que jo també podia intentar-ho.

"Los caprichos de Tántalo", oli sobre tela.
"Los caprichos de Tántalo", oli sobre tela.

Del tatuatge t’agradava la idea que pot romandre a la pell per sempre, al contrari que el grafit, per cert, ben efímer...
Sí, a Barcelona hi ha molt pocs murs lliures, i ens hi deixem molta pasta i temps, però al final és una estona que comparteixes amb els teus amics, pintant en una paret, i és la màgia de grafiti també, que té data de caducitat.

Tècnicament estes tres modalitats són compaginables?
Sí. Tècnicament es compaginen bastant. La teoria del color que aplicava amb el grafit m’ha anat molt bé per pintar quadres, i el tatuatge m’ha donat una versatilitat brutal a l'hora de fer dissenys, perquè en deu minuts has de pensar una composició amb el client allà amb el braç preparat, i cal tenir una idea de la composició molt marcada. Són tècniques que no tenen res a veure, però crec que es poden complementar bastant bé, si saps aprofitar-les les unes amb les altres.

En el cas de l'oli, com és el teu procés creatiu des que et sorgeix una idea?
Em puc inspirar en moltíssims llocs. He estat fent una sèrie que m'inspirava més amb els entorns que m'envoltaven, intentava pintar les cases dels meus amics, els llocs que més freqüentava, tots els meus models havien sigut amics meus, la gent del meu entorn, llavors sempre que se m'acut una idea, intento aplicar-hi crítica social, donar un missatge, un rerefons, perquè de gent que pinta coses boniques ja n’està ple. A mi m'agrada comunicar, la música reivindicativa, el punk, el rock, el hip-hop, llavors el meu canal de comunicar és pintar la meua percepció de la societat, la realitat des del meu punt de vista, amb els meus matisos. Faig una composició de la idea, després agafo una llibreta i dibuixo composicions dels diferents elements, faig una sessió de fotos de l'escena, posteriorment faig una espècie de collage digital i més tard ho pinto. Però el procés de creació de l'obra digital és molt més llarga i complicada que el procés de pintar-la. Pintar és el més fàcil de tot el procés.

"Últimament veig més misèria que alegria, però el consumisme maquilla la realitat"

L'art ve de dins teu o ve de fora?
Crec que és un 50-50 perquè al final ve de dins meu, però ve de dins meu perquè ho veig de fora, o siga, m'inspira la realitat que ens envolta, la societat... i últimament veig més misèria que alegria, es pot maquillar amb llums de Nadal, però realment veus misèria per tot arreu. El consumisme maquilla la realitat. M’agrada donar un altre punt de vista, que és àcid, però al final té un punt satíric i és més divertit, és un divertiment bastant fosc però divertiment a la fi i al cap.

"La sonata de los pollos".
"La sonata de los pollos".

Què és per a tu l'art?
Una forma de vida, un canal de comunicació. Per mi no hi ha art si no comunica. Jo vull que em transmeta alguna cosa, que em faça sentir.

I hi ha art sense crítica social?
I tant. Jo l’utilitzo com a canal de crítica social, però també poden ser emocions personals, sentiments, pensaments, idees... A mi em demana això ara però potser d’aquí a dos mesos no. Vaig molt per rampells, canvio de discurs i d’estil contínuament.

Necessites experimentar?
Jo no trobaré l'estil perquè el trobo cada cop que estic fent alguna cosa. Estic constantment canviant de corrent i evolucionant. Jo estic un any fent el mateix i m'avorreixo, he de canviar, he d'intentar innovar. Estic provant constantment.

Però sempre hi ha un fil conductor d'estil propi i inconfusible...
Sí, però canvia totalment l’obra gràfica. Tu veus un quadre meu de fa quatre anys i un d’ara i no tenen res a veure. M'avorreixo molt ràpidament i soc molt inquiet.

En quina sèrie estàs posat ara?
Ara mateix estic en una sèrie que es podria considerar neobarroca. Estic traslladant la pintura barroca a tocs més contemporanis. Neobarroc contemporani surrealista, per dir-ho d'alguna manera. En els dos quadres que estic pintant ja estic afegint elements surrealistes en una obra clàssica barroca.

El surrealisme, però ja surt en obres teues anteriors. Són tan hiperrealistes que freguen el surrealisme, no creus?
Sí, sí, però ara més. Vaig portar una època que era molt més pop art, molt més boig. L'any passat vaig començar una línia molt més seriosa i ara és música clàssica, amb notes rock i punk. He venut molt en l’obra de l’últim any, però ara he pensat de recuperar el toc més cabró que feia fa uns anys.

"Vicenta".
"Vicenta".

Què ha de tindre un pintor actualment per destacar?
És una pregunta bastant complicada, perquè un pintor per destacar o bé ha de tenir molta pasta o un padrí poderós al darrere que sàpiga com jugar les cartes, o bé ha de tenir talent, tècnica, fons i sacrifici, i que a més s'ajunten tots els astres. Hi ha gent que pinta molt bé, però crea allò que li demanen, el que li encarreguen, i així no t’obres a un mercat global, sinó al mercat dels encàrrecs. En el meu cas he treballat des de petit, has de creure en tu mateix i treballar, treballar, treballar i treballar. Pintar, pintar i pintar. Hi ha mil pedres al camí, però has de creure en tu mateix.

Pensaves que podries arribar a viure de l'art?
Fa uns anys no. Era inimaginable. Tots els projectes que van sortint any rere any són inimaginables. No sé on són els límits i tampoc em vull capficar amb això perquè com més et capfiques per pujar, més gran és l’hòstia en caure. Llavors intento tindre els peus molt a terra, quedar-me en el que faig, mantenir-me al punt que estic i a poc a poc assumint noves fites que siguen lògiques.

"La frase que se m'ha repetit més al meu entorn sempre és: 'Podries pintar coses més alegres'"

Com t'expliques este èxit a partir d'un estil que realment no és còmode, potser el que ens captiva és la crítica i la incomoditat psicològica?
La frase que se m'ha repetit més al meu entorn durant tota la meua trajectòria és: “Podries pintar coses més alegres, més felices, qui et comprarà un quadre així?” Fins i tot en este punt de la meua carrera, que ja visc al 100% de pintar, l’any passat en una boda uns tiets meus em van dir que podria pintar coses més alegres, que en vendria més. Però jo defenso el meu estil. Els primers cinc anys de pintar no vaig vendre res, pintava per a mi, però tenia el suport econòmic del tatuatge. Em deia que preferia no vendre un quadre mai que vendre per pur comercialisme.

Quin va ser el primer quadre que vas vendre, ho recordes?
Una noia amb un Mickey Mouse decapitat en un vàter. Vaig vendre este quadre. I vaig pensar, si alguna persona l’ha comprat, anem bé.

"La traición de la menina".
"La traición de la menina".

Creus que este va ser el clic?
Va ser el clic en aquell moment perquè hi havia de ser, però no va condicionar les altres vendes, que van venir de forma paral·lela a esta, no va tenir res a veure. Era una pilota que estava a punt d'explotar i va començar en aquell moment, però si no hagués començat dos mesos més tard perquè va ser molt orgànic tot. Al segon any es van duplicar les vendes i cada any ha anat passant això. I ara m'estic quedant sense obra.

Fins al novembre de l'any que ve no pots assumir més creacions, no?
És una putada “primer mundista” perquè el novembre del 2025 tinc una exposició individual al Museu Europeu d’Art Modern de Barcelona, on sempre havia somniat exposar i on exposen els millors pintors contemporanis vius de la figuració en l’àmbit mundial. És una passada. Tots els meus ídols exposen allà. I editarem un llibre amb una editorial que sol publicar amb pintors que estan molt consolidats, tots els meus ídols de tota la vida. O siga, gent de tot el món que són brutals. És una editorial espanyola que s'ha centrat per primer cop amb dos artistes espanyols i ens volen fer un llibre prematur per dir d'alguna manera, sense que tinguen una gran trajectòria, però per ajudar a catapultar les nostres carreres. I m’han escollit a mi per fer una exposició en este museu. Què passa? Que no tinc obra, més enllà dels quadres que m’he anat quedant jo com a col·lecció privada, alguns de cada corrent. He d'omplir dos sales del museu i em tancaré tot l’any per tenir el catàleg molt més complet.

Abans però passes per Madrid...
Ara al febrer exposo a la Galeria 95 de Madrid, en un palau barroc brutal que ha obert fa poc i on van artistes bestials de tot el món. És molt heavy. I després, al març, exposo una al Palacio de Cibeles, a la Galeria de Cristal, al Madrid, que és una de les sales més importants d'Espanya ara mateix. Allà és on vaig començar a sortir a la llum. El primer cop que vaig exposar allà portar dos quadres de gran format. I fa quatre anys que hi exposo, estic flipant perquè és molt complicat. És un circuit d’artistes internacionals. És brutal, però després m’he de centrar a generar obres a partir del març fins al novembre. No sé com ho faré, però tant de bo tots els problemes fossen així.

"Totes les obres han de ser millors que les anteriors, han de tenir un rerefons únic i no ser repetitiu"

I sense ansietat, perquè segur que no tens ganes de pintar per pintar, no?
Exacte, no és fabricar xurros, és que totes les obres se superen. Totes les obres han de ser millors que les anteriors, han de tenir un rerefons únic i no ser repetitiu. Si passa ja entres en la pressió de pensar que ja no ets el que eres, que et quedes enrere.  També és cert que els artistes no viuríem sense crisi existencial. Per exemple jo ara em prenc estos projectes com un projecte molt personal de vida, llavors estic com ficant totes les meues energies en línia per intentar portar-ho al màxim possible, entrenant, menjant sa i intentant portar una rutina molt estricta i molt sana a la vegada. A part, la meua parella també pinta, i això m'ajuda moltíssim. La tia és una màquina. No pintava quan la vaig conéixer i ara és brutal. Ha exposat a Madrid dos cops, aprén molt, i això és també un detonant per a mi.

Has d'estar molt en estar forma mental
L’últim any que vaig passar compaginant tatuatges i oli ha sigut la pitjor època de la meua vida. Estava en una depressió pràcticament, no em donava la vida. Anava a l'estudi a pintar el sol del matí i fins a les 3 de la tarda no començava. I si hi havia algun problema aquell dia no pintava de la ratllada que portava. Estava en una ansietat viva. Era una constant muntanya russa d'emocions que no sabia com gestionar, estava en la merda, però m'estava anant inimaginablement bé en la pintura. I intentava compaginar-ho. Fins que no em vaig traure de damunt els tatuatges i em vaig centrar en la pintura no em vaig aconseguir estabilitzar. Ara mateix, amb els projectes que tinc, si tingués l'ansietat que tenia abans seria impensable. He intentat posar-ho tot en ordre perquè puga tenir l'any ben centrat. Estic molt content i molt estable. Ara simplement cal fotre-li canya al 2025.