El duet gadità Andy y Lucas faran aturada a l'Aldea el proper 3 de maig en el marc de la seua gira de comiat, dins del festival Sun Rice Festival. Una tourné marcada per l'emoció per la retirada d'un grup que deixa cançons força populars com a llegat, i també marcada per una operació quirúrgica de resultes de la qual n'ha sortit el nas de Lucas desfigurat. En esta entrevista, el seu company Andy reflexiona sobre la seua trajectòria i també sobre la pressió mediàtica i estètica que suporten especialment les persones amb popularitat. 

Porten sis concerts de la gira Últimos acordes, com se senten?
En el meu cas no sé si dir-te content o trist, perquè a l’octubre s'acaba. Per a mi això és trist, però a la vegada estic content perquè ens ho estem passant molt bé, és divertit, la gent es relaciona molt amb nosaltres, participen molt, i en general, ho passem bé. Però hi ha este punt nostàlgic del final, perquè cada concert que fem és un menys.

Bé, com la vida, cada dia que passa és un menys...
Clar, jo soc una persona que intenta gaudir sempre de tot el que faig, sigui del meu treball o fora, i ara això és el que toca. 

Esta fira és el comiat definitiu o estan tancant una etapa? 
Bé, en principi depén de la salut de Lucas, i la gent no ho sap. Tampoc hem d’alertar ningú, però Lucas no està bé. Si no s’atura, Lucas no compleix els 50 anys.

Tampoc hem d’alertar ningú, però Lucas no està bé"

Per tant, hi estan forçats, al comiat?
La retirada ha estat deguda a la salut de Lucas, perquè un cardiòleg en un moment donat li va donar l'stop i el que ha de fer ara és parar. Potser en dos o tres anys es recupera i pot continuar a un ritme més tranquil... és clar, perquè jo coneixent-lo, sé perfectament que ell vol continuar fent música. Però ara mateix està delicat, des de fora no es veu tan greu, però Lucas no està bé de salut. Ha de cuidar-se, recuperar-se i després Déu dirà, però en principi dos o tres anys d’aturada no hi ha qui ens ho llevi.

L’Aldea serà la seua última parada abans de saltar a la gira americana. Quina importància té per a vostés este concert a les Terres de l’Ebre?
Per a nosaltres tots són importants, perquè pujar a un escenari és allò que més ens agrada. Però a Tarragona sempre ens han tractat molt bé, com a tot arreu i ens ho passem molt bé, i esta satisfacció és el que ens emportem. I dona la casualitat que cada vegada que anem a Llatinoamèrica passem abans per Barcelona, per Catalunya, i sempre ha anat bé.

El públic català els tracta bé?
Sempre. Tampoc descobriré ara que molts catalans són de pares andalusos i jo crec que és una de les comunitats que s’assemblen més a Andalusia, i enxampen les bromes que gastem, la nostra manera de ser… 

Què els ha aportat la música ?
A mi tot. Jo sense la música no seria pràcticament res. Quan estic trist, escolto música; si no canto, la meua vida es mor, m’apago. Durant la pandèmia m’ho vaig passar pitjor per això que per res, la meua preocupació era saber si tornaria a cantar. Jo necessito la música, no la deixaré mai, per descomptat. Ara amb esta aturada jo continuaré fent coses, encara que sigui ajudant algú com a productor, però no la deixaré perquè sense, em moro. 

I cantant en solitari? 
És una opció que es pot valorar, però en principi encara no m'he parat a pensar-ho perquè jo no em veig sense Lucas... fer una fira sol, no ho veig… no sé, ho veuria molt estrany, no sé com actuaria. Mai es pot dir, però em resulta molt estrany pensar-ho perquè porto vint anys amb ell i no em veig sense ell. Hauria de dedicar-li temps a entendre esta situació.

Quan aquells dos companys d’institut van decidir crear este grup, sospitaven que arribarien a obtenir 3 discos d’or, 11 de platí, 8 àlbums, a vendre més d’un milió de discos...?
Res, res, ni la meitat. Nosaltres somniàvem amb cantar, que cert públic escoltés la nostra música, poder viatjar i si ens poguéssim guanyar la vida ja seria un somni. El que hem aconseguit no estava ni en els millors dels nostres somnis, no hi havíem ni pensat, però al cap de dos mesos de treure el disc, es va disparar tot. Va ser un fenomen fan, amb tots els respectes als grups del moment, juntament amb OT. Va ser una cosa impensable, la veritat. I crec que ho hem anat portant el millor que hem pogut, ho hem gaudit, també hem tingut moments no tan bonics, però són moments que et fan madurar, i al final crec que això és el que és tenir una carrera ja no musical, sinó com a persones.

El que hem aconseguit no estava ni en els millors dels nostres somnis"

Alguna anècdota que recordaran sempre?
N’hi ha una que em va deixar dos dies en xoc. Havíem d’actuar en un petit teatre a la província de Càdis i estava el teatre ple, la banda preparada, tot molt bonic, i portàvem una noia que era tècnica de llums i li agradava molt tirar fum. A la prova de so recordo que li vaig dir a Lucas: dis-li si us plau que no tiri tant de fum, que el teatre és petit i no marxa, i a l’hora de cantar se’m posa a les cordes vocals i m’asfixio. I em va dir, tranquil, tranquil. I me’n recordo perfectament que no vam tenir temps ni de sortir a l’escenari i ja van saltar les alarmes d’incendi i, per descomptat, els aspersors que hi havia al teatre, tirant aigua per damunt de la gent. I resulta que presentàvem el disc El ritmo de las olas i nosaltres començàvem el disc com si fos una ona, i la gent pensava que era un efecte, primer. I en fi, van haver de desallotjar el teatre, encara sort que era petit, per a 300 persones, i vaig estar dos dies a casa sense creure-ho perquè sota el teatre hi ha una piscina que tira l’aigua que cap per inundar el teatre, i imagina’t quina gràcia, perquè la sala es va haver de reformar... ara rius, però en aquell moment vaig estar dos dies en xoc com una mòmia.

Què pensa que han aportat vostés al panorama musical des d’aquell primer Son de amores? Quina ha estat la contribució d'Andy y Lucas a la música? 
No t'ho podria explicar perquè, al final, nosaltres fem música i hi ha gent a la qual hem ajudat, i hi ha gent que ens diu que som un grup llegendari, però la música que fem nosaltres no agrada a tothom, per descomptat. No sé, hem deixat temes molt bons segons un cert públic, hem deixat un llegat musical bastant bonic, i després, per a gustos, els colors. També és cert que hem estat un grup jo no diria que polèmic, però no hem callat el que hem pensat i això tal com està el país, sembla que molesta. Avui dia tot molesta, la llibertat d’expressió està una mica… si calles, millor. Ho veig tot molt polític, i crec que d’això se n’haurien d’encarregar aquells als quals pertoca.  Nosaltres hem vist injustícies i gràcies a la nostra música hem pogut participar en programes de televisió o entrevistes i hem dit el que pensàvem, som naturals i quan pensem una cosa, la diem.

Hem deixat un llegat musical bastant bonic, i després, per a gustos, els colors"

A què creu que és deguda esta temor a dir el que es pensa?
Les xarxes socials als artistes ens permeten promocionar i publicitar pràcticament gratis, però també és cert que hi ha gent que s’oculta a les xarxes darrere perfils falsos i aquí comença el mal rotllo. Aquí està el problema, perquè hi ha gent que té molt temps lliure i es dedica a atacar una altra persona. Hi ha poc respecte. Un exemple és el que li ha passat a Lucas amb el seu nas, que va arribar un moment en què l’afectava personalment, i a la seua família. I s’ha de ser desgraciat, perquè no hi ha un altre nom, de pensar que ell volia tenir el nas així. La gent ha especulat, però ell ho ha passat bastant malament.

Suposem que vosté també, de retruc...
Jo si el veig malament, estic malament. I a banda que quan és una injustícia fa més mal. Perquè una cosa és dir que si s’ho ha buscat que s’enfronte al problema, i l’altra que el destrossin, que el vulguin enfonsar, i cony, malgrat que és molt actiu a les xarxes i es posa en tots els tolls, és un tio que té bon cor, sempre t’intenta ajudar i tant de bo hi hagués més gent com ell. És fàcil jugar amb gent que no coneixes. És el problema de la societat d’ara i les xarxes, però cal conviure amb tot això.

I com se suporta esta pressió mediàtica en estos casos, i també la pressió estètica que pesa sobre el conjunt de la societat però encara més sobre persones amb popularitat, com en el seu cas?
En el meu cas no he patit una pressió tan directa com Lucas i encara que diguis que no passa res perquè l’opinió de la gent que no t’importa, no t’importa, perquè com a personatge públic vols agradar a tothom, però saps que això és impossible. Inevitablement, intentem caure bé, ajudar, que vegin que som bones persones, però no pots caure bé a tothom, és complicat. I Lucas ho ha portat el millor que ha pogut, jo en el seu lloc no sé si hagués aguantat el mateix. No perquè sigui més feble o més fort ni res per l’estil, sinó perquè soc més temperamental que ell i jo hauria explotat.

Lucas ho ha portat el millor que ha pogut, jo en el seu lloc no sé si hagués aguantat"

Abans parlava d'injustícia, creu que s’ha frivolitzat en este assumpte tenint en compte que a més Lucas té un problema de salut?
És el que parlem, que de vegades la gent se’n va a la part dolenta, i deien que li passava això per tal motiu, i clar, tampoc dic que nosaltres siguem uns sants, no som criatures i el pas del temps, si no et cuides, et passa factura en certes històries. En este cas, a la societat el que li agrada és veure sang, el morbo, no es preocupen pensant que tant de bo no li hagués passat. I també és cert que ara estàvem al candeler amb el tema de la retirada, és inevitable que passi. És molt complicat, però si la gent sabés l’estat de salut de Lucas, alguns es tallarien, altres no perquè són uns inconscients, però mira, t’ho diu ell i no t’ho creus, però t’ho diu el metge i dius, hòstia, llavors és veritat que estava malament. I al final ho hem de portar el millor possible, hem d’oblidar-nos-en, som músics, artistes, i hem de fer música per a la gent que paga una entrada, i no pot veure que estàs malament, o si has tingut un mal dia o un problema. Has de sortir a l’escenari com si no passés res, perquè per a això han pagat per veure't i el públic es mereix un respecte i és el que nosaltres intentem. Fa mal que molta gent que critica i intenta destruir ni tan sols és gent que segueixi el grup ni va als concerts ni compra discos, i penses, està a les xarxes per fer mal? Per atacar? Però també és l’educació que nosaltres com a societat alimentem. Estem una mica distorsionats, al meu entendre.

Quin ha estat el millor moment de la seua carrera i també al pitjor?
El millor moment sense lloc a dubte va ser el principi i és el final, sincerament, tenim moltíssima sort amb la vida. El pitjor potser va ser la pandèmia perquè no sabíem què era. Llavors també hem tingut canvis de mànager, de discogràfiques… Això és com una vida mateixa, una muntanya russa, avui estàs dalt i demà a baix, o estàs en un punt mitjà i has d'anar portant el dia a dia com qualsevol. Si una persona té una vida desastrosa no és per sempre, algun moment el tindrà bo. I llavors estan els mandrosos que no volen treballar i diuen que els va malament la vida i que no tenen sort, però és que cal buscar-la. I cal aixecar-te sent positiu, ajudar si es pot i intentar superar-se, que no cada dia és bo. Hi ha dies en què jo no tinc ganes ni de mirar-me a la cara, i em considero un paio amb moltíssima sort, però cal tirar endavant i ser positiu, almenys esta és la meua actitud des de fa uns anys.

Sí, perquè d’altra manera aniríem entrant en un pou cada vegada m és profund si no busquem la manera de sortir-ne.
D’aquí surt la depressió, l'ansietat, la negativitat, ja t’hi poses i no en surts, em quedo aquí. Són moments que també ha de viure l’ésser humà, però cal tenir la mentalitat de superació i de confiar en un mateix. Penso que moltes de les coses que ens passen és perquè no tenim el cap en el seu lloc, perquè ens precipitem i en general, cal ser constructiu i positiu.