Quan Laia Viñas (Xerta, 1997) va nàixer, la ruta del Bakalao feia poc que havia arribat a la seva fi. La música màquina era la protagonista d'aquest circuit de discoteques del País Valencià que cada cap de setmana visitaven centenars de joves d'arreu. Tres dies de música sense parar, alcohol, drogues, parquineo i bars de carretera plens per recuperar forces per continuar la festa.
L'escriptora xertolina s'endinsa en un moviment que va marcar una generació, concretament la dels seus pares, les dècades dels 80 i els 90. Tres noies i tres nois, un grup de sis amics, d'un poble sense nom al Delta, a tocar de la mar, són els protagonistes d'Aquí baix, una novel·la plena d'activitat i de detalls que apropen la Ruta -en majúscula- a aquells que no la van viure.
Si algú que no la coneix llegeix el llibre pot pensar que va experimentar la ruta, però l'edat la delata. D'on surt aquesta fal·lera?
M'interessava el moviment de la ruta perquè d'alguna manera sempre havia estat present a la meva vida. No ens queda tan lluny, la va viure la generació dels meus pares i és bastant propera a la nostra. Va passar en un moment històric molt concret: no hi havia xarxes socials, podies anar-te'n de festa tres o quatre dies seguits sense que ningú et localitzés, i era un temps en què el consum de substàncies no estava gaire demonitzat, ni tampoc hi havia molta consciència de les conseqüències d'aquestes substàncies. Tot això donava una sensació de llibertat que avui dia no tenim, o almenys no la percebem així. Investigant em vaig adonar que era un moviment contracultural molt interessant al principi, però també em va cridar l'atenció la davallada que va tenir a partir dels noranta la ruta i la demonització que se'n va fer als mitjans.
Dos joves donen la benvinguda al llibre. Qui són i per què?
Són els meus pares. Ells no baixaven cada cap de setmana a València, no eren persones molt assídues a la ruta, però sí que hi havien anat algunes vegades. Formen part de la generació que va viure aquest recorregut de discoteques quan estava molt massificat i era molt mainstream. Primer volíem posar una il·lustració a la portada, però la meva editora, l'Eugènia Broggi, em va dir que no li transmetia una sensació "rutera", sinó més aviat discotequera. Va pensar a comprar una foto en un banc d'imatges, però vaig pensar que jo en tindria alguna de mons pares. L'escollida és a la discoteca Plató, que estava a Alcanar Platja.
"La relació d’un grup de sis amics és el motor de tota la història"
Tot i que el nivell de detall és bestial, llegint el llibre no s’aconsegueix mai identificar elements amb la realitat d’aquella època.
No volia que el fet de ficar noms o situar-ho en espais molt concrets em restés llibertat narrativa. Són discoteques on jo no he anat ni tampoc les he viscut durant el moviment de la ruta, així que no sé exactament el nivell de detall que hi havia. No volia que això em distragués d'explicar la història. Estar en una discoteca ballant a l'uníson amb moltíssima gent i de sentir-te part d'un moviment està retratat però hi havia moltíssimes coses que a mi se m'escapaven. Tenia al cap en quin punt estaven en cada moment, però no volia haver-me de limitar a descriure unes discoteques que molta gent que va viure la ruta ja té al cap.
La novel·la inclou una mica de tot: amor, sexe, religió, embaràs, mort... Però sobretot amistat.
És la columna vertebral del llibre. Volia escriure una novel·la sobre amistat i la relació que tenen aquests sis amics és el motor de tota la història. També per a ells mateixos el més important és el grup i com es relacionen els uns amb els altres. És una història bàsicament d'amistat i de com el pas de la vida adulta "de mentida" a la vida adulta "real, de veritat" la vius acompanyat dels teus amics, que poden fins i tot ser la teua família.
Les drogues també tenen un paper fonamental al llibre. Hi apareixen com un element més, amb molta naturalitat. Podria semblar que en fa apologia…
He intentat ni romantitzar-les ni demonitzar-les. Hi ha molts tipus de consum i d'usos que es fa de les drogues, i he intentat retratar l'ús que en fan sis xavals de classe obrera amb feines normals i mundanes els caps de setmana per intentar evadir-se i aprofitar al màxim l'experiència d'estar de festa. Són gent a qui no els passa res excessivament bo ni res excessivament dolent prenent drogues. La meva feina com a escriptora no és instaurar en aquest llibre una moralina de "no prenguis drogues" o "et mataràs anant cap a casa en cotxe". És una realitat que hi havia gent que vivia les drogues fent-ne aquest ús recreatiu i no vivia represàlies a partir del consum.
És un tema molt complicat perquè de les drogues en fas un ús recreatiu fins que t'acabes enganxant. Jo no sé què els passarà als meus personatges d'aquí deu o vint anys... Lo important és que en aquest moment de la seva història vital ells veuen les drogues com una manera més d'evadir-se i passar-s'ho bé. També hi ha relació amb el títol del llibre, Aquí baix. És com una manera d'intentar accedir a un estat superior de consciència i buscar una mena d'espiritualitat a la qual no arriben en la seva vida diària.
Quina connexió hi ha entre la relació dels joves amb la festa i les senyores grans amb l'Església? Anar de festa és la seua religió?
Totalment. De fet, el personatge de la Marina és molt creient. Ella viu les dues religions, la catòlica i la de la festa. Hi ha molts paral·lelismes entre l'Església i la cultura de la festa, són dos mons en què hi ha molts excessos, molt barrocs... La gent que va de festa i la gent que va a missa busquen donar-li sentit a la seua existència o arribar a alguna cosa que en el seu dia a dia no troben.
Que la festa sigui una religió segueix passant a la generació de joves actual?
La cultura de club està en un mal moment, però no sé ben bé per què. Potser té a veure en la llibertat que hi havia als noranta i que ara ha canviat molt. Ara s'han demonitzat molts espais al voltant de la festa que ajudaven a sortir. Si fas botellot et multen, a les discoteques tanquen els "parquineos" i llocs on fer la prèvia de la festa... La nostra manera de viure ha canviat i també ho ha fet la manera de viure la nit. No sé si hi ha un equivalent avui dia.
"Tant la gent que va de festa com la que va a missa busca donar-li sentit a la seua existència"
Tampoc una "rave" de tecno?
Suposo que el món del tecno és el més semblant a l'esperit de la ruta d'anar-te'n tres o quatre dies seguits de festa. I sobretot les raves, que són autogestionades, amb grups d'amics que estan allà per gaudir de la música, i en espais oberts a tot i a tothom. Potser seria un equivalent, però no és ben bé el mateix.
Hi ha possibilitats d'una ruta 2.0?
És molt difícil. Econòmicament, els joves no poden estar tres o quatre dies seguits de festa, quan entres a una discoteca et claven 20 euros per un cubata. La gent ja les passa putes per pagar un lloguer, imagina anar quatre dies de festa al preu que està tot.
Els protagonistes són un grup d'amics de poble, molt diferent d'un grup d'amics de ciutat, i tenen unes vides superquotidianes entre setmana que exploten els caps de setmana. Es transformen, són persones molt diferents. La vida al poble continua sent així avui dia?
Crec que sí. Han passat més de 30 anys, però la comunitat que hi ha dins del poble segueix igual. En el primer capítol, quan ells surten de la discoteca es troben un grup de senyores que van a missa. Elles no els jutgen, no els malden, només els diuen quatre coses. Allà hi ha una comunitat. I aquesta és potser la diferència entre el que passa al poble i a la ciutat. Aquí la gent interactua d'una manera molt més normal amb el forner que prepara el pa o amb les senyores que van a missa. La comunitat que es fa entre setmana segueix intacta quan jo torno de festa i tu obres el teu negoci el dissabte al matí.
Enmig del grup d'amics de l'Ebre, la protagonista principal és una persona de Barcelona que no ha viscut la vida del poble com els altres, tot i estiuejar-hi amb els iaios?
Volia que ella estés dins del poble, però alhora en fos externa. Així podia retratar el grup d'amics, vist des de dins però també des de fora. Que pogués veure la ruta, el poble i tota la situació amb les dues mirades. I pel tema lingüístic m'ha anat molt bé. Jo escric molt millor en estàndard i així ho podia fer sense problemes, afegint-hi l'ebrenc quan creia que calia o quan parlen els personatges ebrencs.
"He intentat no romantitzar ni demonitzar les drogues"
Sortir de festa avui és gairebé un esport de risc per a les noies, però al llibre aquesta vulnerabilitat no es mostra. No existia o no es retrata?
No és que no existís, sinó que la protagonista no la percep. I és una cosa que ens passava a totes no fa tants anys. Quan jo vaig començar a sortir no percebia aquest perill o, en cas de percebre'l, el tenia molt normalitzat. Et plantejaves poc si els perills eren pel fet de ser noia o noi. La ruta va ser un trencament pel que fa a dècades anteriors on la dona encara era més un objecte de seducció i un tros de carn.
A la ruta les dones van passar a ser part del moviment, però això no vol dir que no hi hagués violacions o actituds masclistes, que segur que en va haver moltíssimes. Però la protagonista, com a bona persona del seu temps, sense tenir una consciència feminista superdesenvolupada, no s'adona o no ho veu tan important com per donar-li moltes voltes.
La relació de festa entre les Terres de l’Ebre i València, com la que es narra al llibre, encara es manté?
Jo no la veig. Quan la ruta es va fer popular, a les Terres de l'Ebre hi havia un circuit important de discoteques i clubs i venia gent de Barcelona i de tot arreu. Això ho hem perdut una mica, segurament perquè hi ha circumstàncies externes que ho impedeixen. Tu ara no pots agafar el cotxe havent begut després de sortir de festa, una cosa totalment positiva. Aquest moure't i arribar a les discoteques ara és més complicat i això també forma part que les comunicacions entre l'Ebre i València estiguin més restringides. Jo no hi he anat mai i tampoc he vist valencians pujant de festa a l'Ebre.