Nascuda a Barcelona però amb arrels a Santa Bàrbara, Lia Sampai es va interessar per la música i les arts escèniques. A l'Institut del Teatre va començar a fer les seves pròpies cançons. El juny de 2017 va pujar per primer cop dalt d'un escenari, al Concurs de Cantautors de Ferreries, a Tortosa, d'on és originària la seua família, i va guanyar el segon premi. El novembre de 2018 comença a col·laborar amb el guitarrista Adrià Pagès, amb qui grava el discos La fada ignorant (premi del concurs d'Andorra 2019), Amagatalls de llum (2021) i Un delta fràgil (2024). Este dissabte 15 de juny podem escoltar-la en la tercera edició del Festival SomRIU, a la platja fluvial d'Aldover.
El seu darrer disc, Un Delta fràgil, evoca les Terres de l'Ebre. Quin lligam hi té i quins sentiments li transporta esta terra?
Tinc un lligam des de menuda amb les Terres de l'Ebre, ja que mon iaio i ma iaia vivien a Santa Bàrbara (Montsià) i ens passàvem molts estius amb ells i molts caps de setmana baixàvem allà amb ells. A Setmana Santa, recordo que la meua iaia feia mones. Llavors, suposo que tantes vivències i tants de records fan que no deixes mai d'estar vinculat. D'altra banda, natros a casa mantenim el parlar tot i que jo m'he criat a Cerdanyola del Vallès i he nascut a Barcelona, parlem en ebrenc.
La cançó del Conte dels Flamencs, està feta a partir de la inspiració dels versos dels ebrencs Josep Juan Segarra i Carme Pons. De què parla? Hi ha altres autors del territori que li agraden especialment?
Parla molt d'amor i d'esta incertesa que moltes vegades envolta els principis de les relacions afectives, de no saber cap on va o que és exactament. És un poema que està fet a partir de cinc poemes que ells em van passar i jo vaig seleccionar els versos que em despertaven més imatges o que m'agradaven més els vaig cosir diguem. Per exemple vaig agafar dos versos de poemes diferents i en vaig fer un o em vaig inventar un vers nou i vaig ficar-los en l'ordre que em va parèixer. Llavors, vaig anar traçant una història que era un conte, el conte d'estos flamencs, d'estos enamorats que es transformen en flamencs finalment. La meua cosina Mireia Ibáñez és poetessa i és una autora del territori què és un referent per a mi. És ma cosina i a més acaba de guanyar un premi com a poetessa per primera vegada, el vint-i-cinquè Premi Joan Duch. Des que ella escriu, sempre he anat resseguint els seus versos i alguna vegada els he llegit en públic.
Els anteriors treballs eren més introspectius i en este reivindica la col·lectivitat i el territori. També es troben en situació de fragilitat i cal cuidar-los?
Sí, els anteriors treballs eren més introspectius, sobretot el segon, però ja hi havia una referència al Delta en la cançó de Pinyols de gel sobretot i en la de La Nit del foc. També hi havia una part reivindicativa en la cançó Una llum i l'endemà, ja parlàvem de territori i de la societat. Sí que hi havia altres temes al segon disc que eren més cap endins i este disc d'ara, Un Delta Fràgil és més extrovertit.
"Al SomRiu trobareu com sona el nou disc i també com reformulem alguns temes que ans només tocàvem a guitarra i veu"
Què hi trobarem al concert d'Aldover, al SomRiu?
Al concert d'Aldover, hi trobareu una Lia Sampai més acompanyada que de costum, ja que vinc amb tota la banda i vindrà el Gerard Morató que és pianista i farà també sintetitzadors. També vindrà l'Eudald Font que és bateria i l'Adrià Pagès que sempre m'acompanya, però que el veureu en més guitarres que de costum, també tocarà l'elèctrica, la farà servir de baix i tocarà la guitarra espanyola com sempre. Trobareu com sona el nou disc i també com reformulem alguns temes que ans només tocàvem a guitarra i veu.
Què pensa d'esta mena de festivals menuts que fan arribar la cultura arreu? Li agrada la proposta de participar en un com és el SomRiu?
Estos festivals per a natros són claus per a poder presentar la nostra proposta musical i fer-la arribar d'una manera propera a tot el públic. Pensem que és molt difícil que actualment la cultura està en un moment molt crític, però que per sort hi ha iniciatives joves que pensen com natros, la nostra manera de fer música es pareix molt a la filosofia del SomRiu. Sens dubte, m'encanta poder participar en este festival.
A la cançó Vens, canta al costat d'Arturo Gaya. Com ha estat l'experiència?
Cantar amb Arturo Gaya ha sigut una meravella. Clar, al principi quan ens vam conèixer jo li tenia un respecte. Quan era menuda anava als concerts de Quico el Célio amb mons iaios i no el pots deixar de veure'l així al principi. Després de seguida veus que ell, és una persona molt propera, molt fàcil i s'estava molt bé al seu costat, era molt còmode. M'ha ensenyat molt, m'ha aconsellat i no puc estar-hi més agraïda i contenta. Ha sigut un goig.
Quan decideix ser cantautora? És un camí difícil?
En un principi no decideixo ser cantautora. Jo vaig anar a l'Institut del teatre i de base, soc actriu. Al mateix temps a l'Institut vaig començar a fer cançons, ja que vaig conèixer gent que em va ajudar que em va despertar, que em va colpir i llavors feia cançons per explicar coses que d'una altra manera no podia dir. La primera cançó que vaig fer va ser per a ma iaia, es va morir i vaig escriure una cançó, ja que em vaig adonar de la necessitat que tenia de cantar i explicar les coses a través de la música. Llavors, vaig anar fent, a concursos, vaig anar fent, gairebé sense voler i no me n'adorava que allò cada vegada anava cobrant més paper. Des de fa poc, sí que he agafat jo les regnes d'este projecte musical i és molt complicat, molt difícil si ho fas a consciència i si l'únic que fas és això, vol molta energia i molta dedicació i molt de temps. A part de cantar has de ser un supermànager, però, per a mi val la pena i estic molt contenta perquè les coses surten.
"LoBall és una cançó que li vaig fer a mon iaio. Ell m'ensenyava a ballar quan eren les Festes Majors i de gran va agafar una malaltia neurodegenerativa i sovint no se'n recordava de qui eres, estava desubicat... i amb la música tornava a connectar"
Parli'ns de la cançó LoBall...
LoBall és una cançó que li vaig fer a mon iaio. Ell m'ensenyava a ballar quan eren les Festes Majors. Jo sempre li deia, va iaio, ballem i ballàvem allí a l'envelat al camp de futbol del poble. Ell va agafar una malaltia neurodegenerativa i va estar molts anys malalt i sovint no se'n recordava de qui eres, estava desubicat... La cançó comença dient: 'els meus peus, damunt dels teus' i a la segona estrofa els 'teus peus, damunt dels meus'. Ell m'acompanyava amb el ball al principi i al final el vaig acompanyar jo. La cançó del ball parla de les coses que són fàcils de recordar per al cos com el perfum, el ball, la música, però que no són tan fàcils de recordar per a la ment. I això és així en esta cançó, ja que al iaio, moltes vegades quan li posàvem música o li contàvem una historieta que ell es sabia, ell connectava, ell tornava a connectar en natros. Per això es diu LoBall, parla de reconstruir el record, de com era aquella persona abans, la tornada diu: 'com es fa per dibuixar el reflex de lluna que seguíem els dos junts'. És el record que no es pot agafar, és metafòric.
Com és el procés de crear una lletra i trobar-hi la música que li escau?
No és un procés que vagi per separat. Crec que sempre que faig una lletra, es fa a la par la melodia. La paraula ja té una musicalitat i jo ja la potencio i a partir d'això hi trobo la melodia. Les paraules que t'entren en una cançó ja tenen una cantarella i hi ha moments més aguts i més greus. Intento respectar tot això i sobretot els accents de les paraules.
Quins referents té en el món de la cançó d'autor?
Ovidi Montllor, Raimon, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, cançó francesa com ara Brassens, Brent, Édith Piaf. També Roger Mas, Maria Bethânia (Brasil), Martinho da Vila,
Què són per a vosté les Terres de l'Ebre? Cal reivindicar-les més?
Per a mi, les Terres de l'Ebre són refugi, casa meua. Aquí soc lliure. Crec que cal seguir lluitant, tot i que prou faena fem, però ens escolten poc, cal seguir reivindicant-les.