La sàtira i el sarcasme fins a l’esperpent per fer crítica social. Valentia, sentit de l'humor i una capacitat intrínseca d'aquella fotesa intel·ligent que et fa viure la vida d'una altra manera. Perquè si no ho fem, vivim més apagats com a mínim. Per posar llums a la vida: la literatura que ens proposa molt de tant en tant Toni Manel Muñoz, Lo Mascarat, periodista de formació i professor de dedicació. Parisenc d’adopció amb arrels a Ulldecona, està enllestint “Me la fotré a Montsià”, la tercera entrega de la saga que protagonitza Paco Fonollosa, el prototip de feréstec ebrenc.

Ha evolucionat, ni que siga una mica, el protagonista des de Feréstec, la primera novel·la?

Massa no perquè els feréstecs viuen ancorats en allò que són, habitualment pagesos o homes dedicats a professions masculinitzades, típics mascles de poble amb estudis bàsics i poc viatjats, racistes, masclistes, LGBTQfòbics, antisemites, el milloret de cada casa. Paco Fonollosa és un pagés molt feréstec i en esta obra entra en política accidentalment, i haurà de prendre decisions que marcaran un ans i un després en la història del seu poble, de Catalunya i d'Espanya. Es troba amb un conflicte important per la propietat d’un pantà que es disputen dos pobles imaginaris limítrofs, Veremari i Ventós. Podem trobar paral·lelismes a la zona, però quede clar que no retrato dos pobles específics. Paco tindrà la missió de restablir l'honor del seu poble i decretar de qui és el pantà d'una vegada per totes.

Llavors apareixen en escena certs personatges opositors…

Hi és el curandero, que no podia faltar, una secta de dones que adoren la cotorra, una veïna de Ventós que utilitza certes estratagemes sobre la propietat en disputa... persones d’horitzons molt diferents els interessos de les quals, poc ortodoxos, conflueixen en Paco. Per la zona sempre hi ha comerç de productes il·legals. La realitat supera la ficció perquè cada vegada que entro a llegir l’Aguaita la policia ha trobat alguna granja de marihuana.

Creus que en política hi ha personatges que podríem considerar feréstecs?

Avui dia els neoferéstecs que no es dediquen al camp fan cap a la política. I prenen decisions superferéstegues. He tingut certa dificultat escrivint la novel·la perquè fa dos anys van ser les eleccions municipals i passaven coses surrealistes entre candidats i pensava que tindria problemes amb certs personatges caricaturitzats, però és que ja hem dit que la realitat supera la ficció.

El món del camp ebrenc i Ulldecona em semblen un paradís comparat amb el món del camp d'aquí a França

I a França, on vius des de fa molts anys, també hi ha este prototip de persona?

Sí, sí, i de vegades penso que encara són més bèsties. El món del camp ebrenc i Ulldecona em semblen un paradís comparat amb el món del camp d'aquí a França. Aquí fan temor les idees retrògrades, racistes... tot i que no vull generalitzar. Allà ens en fotem de tot, però els feréstecs de França no fan riure. De fet, el discurs de l’extrema dreta és feréstec, amb molt estereotip.

En este context, no costa escriure des de la pell d’un personatge així?

M’ha costat, sí, perquè jo tinc els ulls molt més oberts que ara fa deu anys, amb la primera novel·la, i a més em dedico sindicalment a lluitar contra la discriminació i este tipus de coses. Veig que per exemple tenim moltes frases fetes que seria bo revisar perquè poden ser pronunciades amb una intenció humorística, però quan rasques una miqueta et trobes elements problemàtics. Una frase que diria Paco Fonollosa és... “De fora ens vindran i de casa ens trauran”. L'hem sentit malauradament moltes vegades. I ara només parlo de xenofòbia, però podríem parlar respecte al feminisme. També exploro este tema.

La crítica social entra millor amb humor?

Intento fer un retrat de la societat des d’un punt de vista crític, fent entrar el missatge a través de l’humor, perquè potser és la millor manera. Al contrari que en les dos novel·les anteriors, aquí el 90% són diàlegs i són els mateixos personatges que van explicant la història a través del que viuen. El narrador passa a ser testimonial. Jo en estos últims anys també he canviat molt la forma de veure les coses i això m'ha fet també que jo no vulga que el narrador tinga una veu que es puga assimilar en esta problemàtica.

Sortir d'una depressió és molt difícil i tens temor de tornar-hi a caure i això et crea un estrés que et fa entrar en un bucle

Has tardat sis anys a escriure esta nova entrega. Per què esta demora?

He passat una etapa dura. Vaig patir molts problemes d'assetjament laboral. Jo això no ho havia vist mai i estava començant a descobrir una mica què és sentir-te immigrant en un país on tens la nacionalitat, però et marca l’accent. Alguns companys de treball em van començar a dir “Pepito”, una denominació que aquí es considera completament racista, pel sol fet de ser hispanòfon. Això només és la punta de l'iceberg. Perquè hi va haver un punt que jo no podia més i vaig haver d'agafar una baixa, parar i reflexionar. I així em vaig adonar de la gravetat de la cosa. Em vaig submergir en una depressió. Vull dir que entrar-hi és fàcil, però sortir-ne molt difícil i tens temor de tornar-hi a caure i això et crea un estrés que et fa entrar en un bucle. Hi ha gent que fa molts d'anys que està en això i que no se’n surt. Jo vaig haver de reconstruir-me, vaig haver de veure què és el que m'havia passat, i al mateix temps vaig haver de defensar-me sindicalment, perquè soc una persona bastant reivindicativa i sindicalista.

Com te’n vas sortir?

Un dimarts havia d’anar al sindicat a imprimir tots els documents per portar a la policia la denúncia formal sobre l’assetjament, per via penal, perquè és un delicte, i anant a córrer em va atropellar una moto. Vaig acabar l'hospital. I aquella nit, a l'hospital, em vaig adonar de la sort que havia tingut, ho tinc molt gravat, perquè estava a terra, sense poder-me moure, però el meu cap havia quedat a dos centímetres de la vorera. Va ser l’esquena la que es va lesionar i els meus ulls només veien aquella vorera durant el temps que van trigar els Bombers a arribar, 45 minuts. Davant d’això, moltes coses que per a tu eren importants desapareixen perquè el cap es focalitza en altres coses: en recuperar-te i saber si podràs tornar a caminar o no, en estar viu. Vaig canviar les prioritats i la manera de veure la vida.

D’alguna manera l’accident va tenir la part positiva perquè vas sortir de la depressió?

ome, si ho hem pogut evitar, evidentment, millor, perquè va ser una recuperació molt dolorosa i segueixen les seqüeles. Jo era molt esportista i ara camino amb un bastó i això et canvia els plans i la vida. Però estic aquí i ho puc explicar. Ha estat una reflexió de molts anys i m'ha costat desbloquejar-me d'això i tornar a escriure.

Et costa parlar-ne?

És bo visibilitzar-ho i el fet de poder-ho parlar és una forma de curar estes cicatrius, de donar-ho al públic, de traure't el verí que portes per dins.

On queda aquella depressió?

Si et dic la veritat, és una cosa que va desaparèixer aquella nit. És a dir, el xoc emocional de l’accident va ser tan brutal, que aquella nit havia desaparegut el mal de panxa permanent i aquella angoixa. Sort que el cap és intel·ligent que es va focalitzar cap a la curació, que era la prioritat.

Jo m'he desarrelat, però no he perdut les raïls i trobo en estes novel·les una manera de purgar la melangia

Escriure t'ha servit com a teràpia?

M'ha servit per a posar-me moltes preguntes i trobar respostes, per exemple. Jo m’aproximo a la realitat amb estes novel·les, amb este humor, és una cosa que em manté lligat a casa meua, i jo ara mateix no puc escriure una altra cosa que no siga això, és el que el cos em demana. I analitzo també els personatges, que per a mi, representen el poble, al qual jo m'estimo moltíssim, és el poble que m'ha vist créixer, que m'ha donat tot el que avui soc. A mi viure fora m'ha canviat moltíssim. I jo, cada vegada que torno a Ulldecona, torno a casa. Jo m'he desarrelat, però no he perdut les raïls. I al final, trobo en estes novel·les una manera de purgar la melangia.

Un tret característic de les teues novel·les és el respecte per una llengua molt genuïna que de fet fa més creïbles els personatges.

Sí, a les dos anteriors vaig tenir la sort de comptar amb la filòloga canareva Amanda Ulldemolins i en esta ocasió estic orgullós d’haver comptat amb un fitxatge de la categoria d’Àngela Buj, un Rolls-Royce de la correcció i l’assessorament. Estic aprenent moltíssim amb ella. Evitem molts castellanismes que tenim assumits però conservem les formes tan genuïnes com siga possible per no canviar el caràcter dels personatges. La veritat és que ho estic rellegint i m’ho passo molt bé. Preveiem publicar esta tercera novel·la de la saga al juliol i espero que ens convide a tots a riure’ns de nosaltres mateixos.