Que tots estem envoltats de dualitats pot semblar, a priori, una idea vàlida com qualsevol altra. Ciències o lletres? Raó o passió? De vegades, però, estes concepcions ens esclaten a la cara: o bé es difuminen o bé es multipliquen, o les dos coses. En la seua primera novel·la, Isòsceles, la canareva Marta Sans ens endinsa en una història de triangles emocionals, passionals, familiars, racionals i no. I si cau un dels costats, l'equilibri es desploma i es disol, com tota vivència quan ja és passat.
Un triangle Isòsceles té dos costats iguals i un més petit. Per què esta desigualtat o inferioritat en un costat de la relació entre els personatges?
Isòsceles és un triangle, però al final, el personatge principal és allò més important, és la seua evolució i no tant els triangles que hi ha al darrera. Però sí que el vehicle emocional que es forma és entre dos amics, dos personatges masculins, i la protagonista. Vaig triar esta paraula perquè era conceptualment bona. Sobre el tema de dos costats igual i un diferent hi ha un tema: què preval, l'amistat o l'amor?. I què preval: una amistat de tota la vida que no es trencarà mai i fa que el costat s'eixamplisca o una cosa més passional que no sabem quant durarà?. Quines coses són les que prevalen?, quines emocions?. L'equilàter, que seria el dels tres costats iguals, no existeix, és molt difícil que tres relacions siguen exactament igual. Sempre hi ha algú que cedeix més o menys. He jugat amb això.
També pot estar en funció de l'etapa que està travessant la relació, quan un costat es pot fer més poderós.
Clar, i això també he intentat que s'intuís. Les relacions canvien i es modifiquen. Una cosa que al principi potser només era molt passional, un desig més sexual, pot ser que es transforme en una altra cosa que porta emocions més profundes o una cosa que era purament emocional potser sí que es transforme en amistat. Les relacions també es modifiquen moltíssim i canvien, com canvien els protagonistes.
Un altre dels triangles és familiar. El personatge teòricament en inferioritat marxa d'un entorn hostil. La fugida implica un viatge exterior o un viatge interior ?
Aquí hi ha una part més autobiogràfica, que és el fet d'haver marxat fora. No només és autobiogràfic cap a mi sinó que retrato una generació, la de la diàspora, aquelles persones que han marxat fora, siga fora del seu poble o del seu país, i de vegades per molt de temps sense saber si tens data de retorn. L'entorn hostil és l'entorn familiar d'una mare que l'abandona a ella i al pare, que és una figura enigmàtica durant tot el llibre i no convencional. Normalment, ens hem mogut en un sistema en què els pares són els que abandonen, no tant les mares, però això també pot passar. I ella s'ha mogut tota la seua infància i adolescència al voltant d'un fantasma, que és el de la mare, i una relació amorosa entre els pares que mai ha acabat d'entendre, i això es reflecteix molt en les relacions que ella va construint. No tenen per què ser dolentes, hi ha relacions que són bones i que són normals, però amb matisos que fa que no acabe d'encaixar.
Has parlat de la diàspora. Què s'hi perd i també què s'hi guanya marxant?
Qualsevol anar-se'n és un inici de coses i crec que es guanya sempre. Perquè tu a tornar sempre hi ets a temps, encara que hauràs de deixar altres coses. Nosaltres, la generació de científics que vam anar a treballar fora, vam perdre coses, evidentment, perds anys d'amics, de vivències, però més bé no les perds sinó que les cedixes perquè en guanyes altres. Tot és una balança. Van haver-hi molts científics que se n'anaven a Alemanya en aquella època. Jo conec molts catalans que estan encara allà el dia d'avui o que van tornar o que han vingut i han tornat a marxar. Però anar-se'n sempre és un inici i sempre és molt excitant. Ho reflectisc al principi, tot és nou, les ganes de conéixer gent, de connectar. També és solitari, aprens a conviure amb la teua pròpia solitud. I bé, al final, són moltes coses que abandones o que deixes aparcades i coses que et trobes. I evidentment la teua personalitat ja mai torna a ser la mateixa, sobretot perquè te'n vas en una època en què ets molt jove. Crec que sempre és un viatge molt cap endavant.
Tornar és reconfortant, segurament, però tenim sempre una idea que hi ha cert punt de conformisme o de tornar enrere. Perquè?
Depèn del perquè es torna. Tant jo com la gent que m'envolta i la gent que ha tornat, companys, amics, i que ho té molt clar, no és conformisme, no és dir que torno perquè s'ha acabat això, torno perquè he triat. Les arrels criden molt, inclús les persones. A mi m'han arribat a dir: "Llegint este llibre m'has fet sentir malament perquè parles molt de les arrels i jo estic vivint a Barcelona i m'he sentit molt identificada i a la vegada m'he sentit malament amb mi mateixa per estar tan desconnectada, perquè arriben moments en què potser és tard per a certes coses". És el punt en què dius: m'estic perdent moltes coses que potser en tornar ja no estaran o ja m'ho he perdut tota esta època. Això et genera molts conflictes, però generalment la gent crec que torna bastant convençuda perquè les arrels criden moltíssim. Decidit tornar és també un pas endavant, penso.
No sé si és possible del tot trencar en les arrels que té tothom cap a la seua terra, cap al lloc on va néixer.
Segurament siga possible, el que passa és que a mi personalment -i a la meua protagonista- ens genera molts conflictes perquè tu pots trencar per motius personals, familiars, hi ha coses que et fan mal i decideixes marxar o anar-te'n, però sempre estaràs inquiet. És com tenir un animal dins teu rebolcant-se i no acabar d'estar mai en pau amb tu mateixa, almenys en la meua experiència i en la de la protagonista. Però evidentment això cadascú...
Escrius en primera persona i el lector té la sensació d'entrar en un diari personal i connecta molt amb les emocions.
Sí, em costa molt escriure en tercera persona, tot i que al llibre evidentment hi ha una part de realitat i molta ficció perquè al final no deixa de ser una novel·la. Però en qualsevol cosa, encara que estiga ficcionant-ho al 100%, em costa molt no escriure-ho en primera persona perquè jo em poso molt a dins de la història. Quan estava escrivint Isòsceles tenia l'objectiu que el lector quan comencés a llegir sentís que s'estava fent una cervesa amb mi: anem a fer unes canyes, asseguem-nos i vine a contar-me com ha anat. Llavors, esta sensació i esta complicitat en tercera persona és complicada, tot i que també es pot aconseguir. Però com jo buscava esta dualitat, amb una part fictícia i una part real, en primera persona quedava tot molt més realista i molt més sincer. El fet de barrejar memòria i ficció fa que la gent tinga la sensació, quan ho està llegint, encara que no em coneguen, que tot és realitat.
"Tenia l'objectiu que el lector quan comencés a llegir sentís que s'estava fent una cervesa amb mi"
Quin és el pes de la família en la vida d'una persona?
Tot, et diré que el 100%. La família, com hem crescut, el lloc on hem crescut, la relació que tenen els nostres pares, si tenim germans o no... potser no ho acabem de veure, però si comencem a rascar una miqueta, veurem moltes coses de la nostra essència i de com els nostres pares s'han relacionat, pares o altres referents familiars o molt estructurals que tinguem. La família té molt de pes i en això també, en el retorn, en la fugida, com que no estàs tranquil. Pots deixar de parlar-te amb molta gent i més o menys estar tranquil, això ja depén de cadascú, però encara que digues que hem tallat contacte en este familiar pel que siga, perquè això passa i passa molt, sempre hi haurà una part de tu que no estarà com tranquil·la, sempre et pesarà. És la meua opinió i el que he intentat reflectir al llibre.
El silenci et diries que ens salven o ens fa esclaus?
Uf, és complicada esta pregunta. La protagonista és molt de pensar: "ara et diria això, ara et diria allò...i no et dic res, o ara hauria d'haver dit allò..." i això és una cosa que jo faig molt, malauradament. Potser els silencis ens salven a curt termini, però ens fan esclaus a llarg termini, perquè al final per exemple la protagonista per autoprotegir-te pot dir: "no dic res, tot d'acord, o tot està bé"... fer-ho a curt termini la pot salvar d'un conflicte, de la seua pròpia vulnerabilitat davant d'aquella persona, però a llarg termini no ho sabem. És que tampoc sabem què passaria. Els silencis ens donen una resposta que no sabem si és certa. En canvi, quan parlem i quan diem el que sentim o la veritat, que a vegades no és instantània, potser a vegades és cruenta però a llarg termini potser t'ho soluciona més.
Este silenci de la protagonista també és un recurs literari que ens trasllada als lectors la resposta i que deixa obertes les nostres conclusions.
Això per mi era superimportant a l'hora d'escriure perquè a mi m'agraden els llibres així. Quan llegisc un llibre m'agrada que l'autor no m'ho diga tot i que jo puga interpretar coses. Hi ha coses que venen de la poesia, quan escrius poesia i t'has acostumat a fer versos que no ho diuen tot i interpel·len molt a les emocions, però no sabem molt bé el què. Crec que és la màgia de la literatura, que cada lector interprete el que vulga i a vegades jo mateixa genero silencis que no sé com resoldre'ls perquè no m'he posat encara en esta història. Jo crec que és un joc literari, deixar moltes coses a la imaginació.
Fa la sensació que la protagonista és una persona que no té rancúnia i això li dona una capacitat immensa d'amor.
Sí, això no ets la primera persona que m'ho comenta i és veritat. Sobretot en el fet més greu, que és que la mare t'haja abandonat quan era menuda, ella ho observa molt com una espectadora més, com des de fora. Sí que al principi li genera conflictes, però entén que és la seua vida al final, i està segura que res del que ha fet ha estat per fer-li mal, si no que la vida l'ha portat a això. I això també li passa amb altres relacions, quan altres prenen decisions ho veu tot des del fet que és el que hi ha, la situació, no tenir rancúnia per les coses i simplement acceptar que les coses són conseqüències de coses i d'emocions i tampoc ella no pot fer-hi res. La fereixen, però veu la ferida de l'altre també, llavors entén.
"M'agraden els llibres i les històries que són finals però a la vegada són principis"
El llibre està ple de referències literàries i també musicals, també és una qüestió autobiogràfica?
La majoria són autors –ho dic en masculí perquè la majoria de les referències que tenim són homes- sud-americans que a mi m'agraden molt i són els que jo he llegit més en la meua adolescència. Eren referències molt potents per a mi que jo volia que sortissen; i la música, per suposat. Jo escric amb música, no sé escriure sense, i llavors sí que hi ha moltes escenes que tenen referències musicals implícites, a banda que aquelles cançons em portaven records de moments i les he traspassat al paper.
L'epíleg tanca el llibre, però n'obre un altre, que a la vegada queda inconclús...
És un final que és un principi, no tots els finals ho són. Alguns finals són finals. A mi també m'agraden els llibres i les històries que són finals però a la vegada són principis, i penso que això tanca el cercle d'alguna manera.
Tancar el cercle. És un dels valors d'este llibre segons va destacar el jurat literari del premi de narrativa de Deltebre que va guanyar. El jurat dir que és una novel·la de redona i pensava, estem parlant de triangles i cercles alhora!... Els premis esperonen a continuar escrivint?
Mai he deixat d'escriure, ara estic molt centrada en això, però d'idees literàries en tinc moltíssimes, el que falta és temps per plasmar-les perquè és molt difícil compaginar la feina i la creació artística o literària, que és una cosa que has d'estar molt tranquil, o no tranquil, però molt dedicat. Però evidentment, guanyar el premi literari en va fer molt contenta al moment, no m'ho esperava i dona ganes de continuar escrivint, que és el que m'agrada.
Ara està en plena promoció, ja l'has presentat a Amposta i Tortosa. Què li trasllada la gent que l'ha llegit?
Em diuen que empatitzen amb la protagonista o amb la història, i també que l'han devorat, que no podien parar de llegir, i això m'agrada, tot i que jo recomano llegir més a poc a poc, perquè crec que la literatura s'ha d'assaborir més.
Tenim una generació de futures referents femenines que esteu deixant la veu i la visió de la dona en la literatura ebrenca?
Sí, això és superimportant. Els homes han escrit sempre la manera com nosaltres veiem les coses i la manera com les dones es relacionen en molts àmbits, en l'amorós, el personal, l'amistat, el sexual, en tots. Ara hi ha una necessitat imperiosa de les dones, hi ha moltes dones ebrenques també, d'expressar-nos i d'expressar els nostres sentiments, les nostres emocions, la manera com veiem el món.