El grup ebrenc Xeic! donarà el tret de sortida a la seua gira de comiat este dissabte 8 de juny a Amposta, dins el festival Lo Riu Sona. La previsió és oferir una desena de concerts per tot el territori català i un al País Basc, que s’allargaran fins a l’octubre. La banda prepara un repertori amb els grans èxits d’una aventura que va començar el 2008, així com les cançons del seu nou i últim disc 15 anys que es va publicar el passat 5 d’abril.

El nou treball inclou dos temes de nova creació i tres que "s’havien quedat al calaix", com ens han detallat Joan Farnós, guitarrista del grup. A més Xeic! ha penjat a les plataformes el primer disc perquè tota la seua discografia estiga "a l’abast de tothom". A finals de novembre de l'any passat, Xeic! anunciava a través de les xarxes socials que enguany deixava els escenaris, coincidint amb la celebració dels quinze anys de trajectòria. Durant tots estos anys, el grup ha editat vuit discs i ha efectuat més de 400 concerts arreu del territori català, al País Basc, a França i a Suïssa.

Com encaren esta gira que els acomiada després de quinze anys als escenaris?
La gira l'encarem amb molta il·lusió i un pèl de nostàlgia, ja que són molts anys i moltes experiències viscudes. Així i tot intentarem oferir un concert festiu i amb cançons de tots els discs, des del primer de 2008 fins al darrer que acabem de publicar.

Què ens pot explicar de la gira?
De moment comença este dissabte 8 de juny a Amposta, en el marc del Festival Riu Sona. Tenim molt clar que ja no estem en disposició de fer una gira de 30 concerts i hem intentat dosificar molt els esforços. La idea és fer quatre concerts grans aquí a les Terres de l'Ebre, molt espaiats en el temps i en el lloc. La gira comença al juny i acabarà a l'octubre. Tenim també la intenció de passar per les quatre capitals de província catalanes i fer alguna incursió al País Basc.

També hen tret un EP de comiat amb cinc cançons. De què ens parlen les lletres?
L'últim disc el formen dos cançons inèdites i altres tres de calaix que diem. Havia tres cançons que teníem guardades de quan vam traure el disc Delta. En parar-se tot amb la pandèmia, estes cançons es van quedar allà en un calaix. En esta gira de comiat hem aprofitat per a poder-les treure. També n'hem fet dos, a consciència, especials per a este comiat. Una es diu Quinze anys, que és la típica cançó de Xeic!, semblant als discos de Batecs, Som, La Nit és Nostra, Ska reivindicatiu i festiu que parla un mica del que hem aconseguit estos quinze anys i una altra que es diu Recordo que és un pèl més nostàlgica, amb aires ja més pop, més electrònics tal com hem sonat en la nostra última etapa. Parla una mica de mirar enrere i veure tot el que s'ha aconseguit sense rancúnia i amb orgull.

Han estat un grup amb sons Ska festius però alhora carregats de lletres reivindicatives. El projecte era de denúncia o va anar sorgint així?
El projecte inicial es va basar, sobretot, en reivindicar una mica la ruralitat de la nostra zona i amb els esdeveniments mediambientals que anaven passant van fer que fossem una mica més reivindicatius. Ens vam veure immersos en la polèmica que si posaven una central tèrmica, que si un cementiri nuclear, el transvasament de l'Ebre, la massificació eòlica, abocadors... Va ser una època en què el territori va rebre moltes agressions i esta primera ruralitat que volíem expressar amb les nostres cançons es van anar convertint en lletres molt més reivindicatives. Sempre hem utilitzat una frase que és: 'siguem locals per ser universals'. Si no defenses primer el teu, com vols anar a defensar 'lo' altre. Una mica ha anat així, hem anat creant cançons a mesura del que anava passant al nostre costat. Quan ja vam tenir més consolidada la reivindicació local ens vam anar obrint a temes de país, de cultura, de llengua. També va coincidir amb el Procés. Després a poc a poc vam anar tornant al principi a buscar sonoritats més Pop.

"Després de la pandèmia vam veure que el projecte ja no era sostenible, ja que natros sempre hem treballat com un grup professional sense ser-ho i el desgast ha fet que ara dedicim parar màquines" 

Quan arrencava a volar el darrer disc Delta va arribar la pandèmia i us vau haver d'aturar. Què va significar este impàs per a la carrera musical dels Xeic!?
És cert que el confinament va marcar un abans i un després, però la veritat és que la cosa ja venia així, així ja que havíem fet una inversió molt forta i una gran despesa d'energia amb el disc Delta i, no vam poder presentar-lo. Que el confinament s'allargués tant va suposar que la vida contínua per als components del grup, allunyats de la part musical. Les obligacions quotidianes, familiars, laborals van anar apareixent i després ens va costar molt arrancar i bé, vam veure que el projecte ja no era sostenible, ja que natros sempre hem treballat com un grup professional sense ser-ho i el desgast ha fet que ara dedicim parar màquines. Vam pensar que quinze anys junts valien la pena de celebrar.

En nou EP col·labora amb vosaltres Ivan Gosp, cantant d'Aspencat. Com sorgix este lligam?
Sempre hem intentat posar col·laboracions de gent propera al grup. Va haver-hi una època en què vam coincidir molt amb Aspencat i es va crear un lligam, ja que eren com dos vides paral·leles. Els passava una mica com a nosaltres, era un grup superprofessional, però que cap dels membres vivia exclusivament de la música. Ens hi sentíem molt còmodes junts. Amb l'Ivan ja hi va haver una connexió més gran perquè ja va col·laborar amb nosaltres amb la cançó de La Merda, al remix que vam fer als 10 anys. I ara tot i que estaven allunyats de la música, va ser molt fàcil contactar-hi i fer- lo pujar al carro. De fet, la part que canta ell a la cançó és escrita per ell mateix i la va gravar ell, ja que es va voler implicar del tot. Un deu!

Tenen consciència de país després de quinze anys a la carretera? Han fet bons amics arreu dels Països Catalans?
La veritat és que sí. Nosaltres també hem sigut un grup molt planer i sempre hem intentat portar-nos bé amb tothom. El fet de fer tants concerts, tocar en tants festivals, i compartir escenari amb tanta gent fa que faces amics per tot arreu. Tot i que encara ens hagués agradat arribar més lluny, estem molt contents del que hem aconseguit. També heu anat sovint a tocar al País Basc, com sorgia esta possibilitat? Arran de la vinculació del productor Trico Vilabella que vam conéixer al concert de l'Aquelarre quan vam compartir escenari amb Betagarri. Aleshores vam començar a gaudir i a experimentar amb aquell so denominació d'origen Euskal Herria de grups com Betagarri, SkalariaK, Kortatu. La culminació va ser enregistrar una cançó de Ken Zazpi que es diu Llargia on vam fer la nostra pròpia versió cantant amb euskera. També va col·laborar amb una cançó amb nosaltres el cantant de Betagarri arran d'estos lligams va fer que la gent d'allí comencés a interessar-se per la nostra música. Vam fer molt bons amics per terres basques.

Fent retrospectiva, ara que el projecte acaba com van ser els inicis? Com van decidir crear el grup des d'un poble com Rasquera?
El projecte naix l'any 2000 quan tres amics que s'avorrien les tardes caloroses d'estiu quedaven al terrat de casa del bateria i feien soroll. (Riu). A poc a poc vam anar millorant, refinant, fins que es va crear el grup Control Antidòping. El grup va anar pujant va anar pujant, vam anar incorporant gent i l'estil que al principi era més sorollós, més puntuació, Rock més agressiu es va anar passant cap a l'Ska, ja que incorporàvem músics de vent: saxo, trompetes, gralles. No va ser fins al 2008 que vam dir ara ja ha canviat molt la cosa, podem començar un projecte amb un altre nom i amb cara i ulls.

Estan orgullosos de com els ha anat i tot el que han aconseguit?
Orgullosíssims, com des d'un poble tan petit com deies com és Rasquera i des d'una zona tant entre cometes "abandonada" com són les Terres de l'Ebre per les elits del país. Tot i això, si hem de posar algun però, sempre hem cregut que si en lloc de viure a les Terres de l'Ebre haguéssem sigut de Barcelona o voltants, potser el projecte hauria anat encara una mica més enllà. Sempre ens quedarem amb el dubte.

Tanquen la porta definitivament als Xeic!?
Sí, la porta ja es tanca definitivament, ja que és molt difícil conciliar la vida familiar, laboral dels companys ara que ja tots tenim una edat amb les exigències que suposava Xeic!. En l'àmbit individual, però, cada músic agafa el seu camí, jo, he format un nou grup per a un públic familiar i també estic amb el duet Marta i Gregori, el saxofonista i el trombonista continuaran tocant en xarangues i amb orquestres però hi haurà membres del grup que abandonen la música per complet. Cada un agafarà el camí que més li convindrà.

"Cap membre va cobrar mai cap diner i tot el que el grup guanyava s'invertia en el grup un altra vegada i d'això ens hi sentim molt orgullosos" 

Com ens veuen als ebrencs la resta del país?
Fent referència al que he dit abans que som una zona bastant oblidada, que només pensen amb nosaltres quan necessiten col·locar nuclears, parcs eòlics o abocadors, això també es transmet una mica en l'àmbit de país. Ens hem trobat amb anècdotes de què al mateix lloc on ens porten a tocar no saben ni si som de València o de Catalunya, molts cops hem vist als programes de festes, concert amb els valencians Xeic!. No acaben d'ubicar Rasquera, estan entre Lleida i València i molts no acaben d'ubicar les Terres de l'Ebre al mapa. Potser ara, gràcies a les xarxes socials, a l'obertura dels mitjans de comunicació, el tema dels dialectes sembla que s'estiga normalitzant. Fa quinze anys enrere era més complicat.

Com recordaran el grup d'aquí a uns anys?
El grup el recordarem sobretot com a part de la nostra vida. Ens hem fet grans paral·lelament al grup. També Xeic! ha condicionat molts moments de la nostra vida: vacances, festius, dinars familiars, bodes, hi ha un esforç d'implicació al darrere que molts cops no es veu i, tot i això, ens hi sentirem molt orgullosos i quan mirem enrere direm: 'Ostres, això ho vam fer i tot per amor a l'art' que és el que més impacta a la gent quan els hi dius. El que passava a Xeic! es quedava a Xeic!, cap membre va cobrar mai cap diner i tot el que el grup guanyava s'invertia en el grup un altra vegada i d'això ens hi sentim molt orgullosos.