Quan entre persones la raó s’allunya dels plantejaments, hi ha qui, sense altre argument, amenaça i, quan no se’n surt, empra la força per tal de fer complir els seus objectius encara que s’allunyin de la sensatesa. Mirin, doncs, si resulta senzill entendre el que passa entre Espanya i els independentistes catalans!

Quan Franco o altres dictadors que anteriorment a ell, van dirigir Espanya, fruit d’algun cop d’Estat, ho tenien fàcil. La llei la imposaven i la feien complir a la seva manera amb la força de les armes, la presó, els treballs forçats i, si convenia, la bestialitat de l’afusellament. Però en democràcia, l’ús de la força hipotèticament no es pot emprar. I és llavors quan, amb motiu o sense, un Estat impotent, carregat de poder però mancat de raó, ha d’emprar la policia i la justícia per combatre allò que no els agrada.

A Espanya existeix el concepte que Catalunya és una regió més i tots som ciutadans sense diferències malgrat els tres-cents anys de la seva conquesta per la força dels canons. No sospesen ni volen conèixer les prohibicions imposades durant els segles i, fins i tot així, els catalans mantenim llengua pròpia i una idiosincràsia que ens atorga ser una de les regions més actives econòmicament d’Europa. És la que més impostos provinents de la producció empresarial paga a la península ibèrica, i té la virtut de ser un caliu constant de creació de cultura, tecnologia, esports i ciència.

L’assimilació total que ha estat l’objectiu de Castella, mai l’han aconseguit. I la democràcia els dificulta, encara més, la seva consecució. Han d’emprar els tribunals polititzats, atemorir el poble i la represàlia per creure que així aconseguiran els objectius. I, malgrat tot, Catalunya avança encara que els periòdics madrilenys, la dreta franquista d’aquí i d’allà, pretengui imposar l’ordre que ells desitgen i l’independentisme creix a mesura que, sense adonar-se’n pitgen l’atemoriment que han emprat sempre. Ho van fer a les colònies, amb el sentit imperial castellà i de domini, i les van perdre totes.

I, poden tardar més o menys, i si no dialoguen sobre Catalunya, també ens perdran perquè tard o d’hora, contra la majoria dels catalans, malgrat que el president Sánchez vulgui fer creure a espanyols i europeus que no existeix una majoria social d’independentistes, no s’hi pot lluitar.

Poden empresonar injustament els caps polítics tractant-los de rebels però acabaran perdent perquè no tenen la raó. La seva visió és “la unidad indestructible de la Nación Española”, i obligar a tothom a fer passar pel tub que ells desitgen; vet aquí el seu error!

El Regne Unit, quan va anar perdent les colònies, va saber trobar formules de resoldre el problema sense deixar el poder total. La reina d’Anglaterra ho és de la majoria dels seu imperi del segle XIX i XX. Espanya, tant o més potent territorialment que el Regne Unit no li queda més que Ceuta i Melilla i, fins i tot, ha perdut Gibraltar, fruit de la donació, entre altres conceptes, per aconseguir que els anglesos deixessin de donar suport a Catalunya a la guerra de Successió.

Els despropòsits son alarmants. I l’independentisme creix a mesura que les venjances augmenten i ens volen fer creure que prometent-nos més diners als pressupostos aconseguiran satisfer-nos.

Però mentre existeixi corrupció, ordinadors destruïts, l’elit judicial polititzada, regals de títols universitaris, inspectors d’hisenda comprats, fugues de capitals dels diners que roben i presos polítics, hauran de servir-se d’Aznar i de VOX per rehabilitar els sentiments del franquisme repressiu que instintivament mai han perdut. Sense convivència marxem pel camí equivocat i ho acabaran esclafant tot, com Cuba i Filipines.