Dies abans de les eleccions del 23J, Clara Serra (activista feminista) va fer un tuit en relació a un dels lemes de Sumar el dia dels drets LGBTIQ+. El tuit deia: "Muy buen lema de Sumar para romper la inercia identitaria. Necesitamos salir de las trincheras que separan y dividen a los de abajo. Una política solo centrada en defendernos del agravio es reactiva. Nada más potente e inspirador que sentirnos orgullosos de la libertad del otro". En un dels comentaris, algú sota un perfil fals, deia que si al seu barri sentissen a dir això es quedarien igual perquè no sabrien de què parla. Acusava Serra de parlar-li només a intel·lectuals i que Sumar no guanyaria mai les eleccions si parlaven així a la gent. Salvant les formes, ja que podria haver-se dit el mateix d'una manera més encertada, vaig pensar que tenia raó. Jo el tuit, també me'l vaig haver de llegir un parell de vegades…
Fa onze anys, estava donant una volta per una llibreria de Barcelona, quan vaig veure que feien la presentació d'un llibre. Em vaig asseure entre el públic, escoltant a dos senyors que parlaven de política i revolta, d'una forma irònica, i elegant, però entenedora i engrescadora, amb exemples clars. La llibreria s'anava omplint de gent, la gent que rebuscava entre les prestatgeries s'hi quedava, i tots els assistents escoltàvem entre la fascinació i l'alegria; per fi algú que ens feia sentir interpel·lats, que recollia les nostres inquietuds. Aquells dos senyors eren Antonio Baños i David Fernández, i el llibre que presentaven era "La rebel·lió catalana", un llibre que advocava per una independència que ho capgirés tot. Aquell mateix any, creuàvem el país formant una via catalana, i amb ella, l'esperança d'una vida millor. Mesos abans, la CUP havia entrat al Parlament amb 3 diputats, i a partir d'aquell dia, molts partits van deixar de dormir tranquils per les nits. La CUP al Parlament havia arribat per capgirar les formes de fer política, i per dir el que cap polític volia sentir dir, convertint-se en la diana on tots hi volien clavar un dard.
Però, què hi té a veure això amb el tuit de Clara Serra? En aquells moments, de xup-xup polític, de reivindicacions, de cridar al carrer, d'independència i Països Catalans, estos polítics i molts d’altres, van saber recollir els nostres crits i portar-los a les institucions d'una manera que ens feia sentir satisfets. Els moviments d'esquerres triomfaven i pujaven com l'espuma, però tot arriba a un final, i els partits polítics que aspiraven a ser el cavall de Troia de les classes populars, ara agonitzen com moixons ferits. I és que les esquerres en general, estan perdent puntal davant dels partits de dreta, i jo em pregunto: i si canviem les formes? Escolto mítings, intervencions, entrevistes, i de vegades ni jo mateixa entenc la meitat de les paraules, paraules complexes que precisament "les classes populars" ni les pronuncien. Com hem de canviar les coses, així? Demanem justícia social però només parlem a les classes altes. Les inquietuds de les classes populars se les està emportant l’extrema dreta, perquè el feixisme és un moviment de masses profundament demagògic, que fa servir un llenguatge barroer per repetir quatre conceptes. I en això fallem les esquerres, en aconseguir (sense caure en la demagògia) els conceptes clars i senzills, coses que puguen interpel·lar a la gent.
En un bon amic, sempre fem broma dient aquella frase de "començar radicals i acabar moderats" i el llenguatge no s'escapa d’esta frase poc feta. De vegades, hem d'anar més a poc a poc del que voldríem. Tots hem pronunciat o utilitzat paraules complicades en articles i discursos, paraules usades per parèixer més intel·ligents, més responsables, per a que paregués que allò que estavem fent ens ho havíem treballat molt. Però de què serveix alguna cosa que la majoria de la gent només entendrà en un diccionari al costat? Malgrat lo difícil que és, la política dins i fora ha de trobar l'equilibri entre fer servir unes formes que siguen correctes i engrescadores, però sense passar-se de rosca, sense fer servir un llenguatge que només entendrà qui pense com tu.
Fa onze anys, estava donant una volta per una llibreria de Barcelona, quan vaig veure que feien la presentació d'un llibre. Em vaig asseure entre el públic, escoltant a dos senyors que parlaven de política i revolta, d'una forma irònica, i elegant, però entenedora i engrescadora, amb exemples clars. La llibreria s'anava omplint de gent, la gent que rebuscava entre les prestatgeries s'hi quedava, i tots els assistents escoltàvem entre la fascinació i l'alegria; per fi algú que ens feia sentir interpel·lats, que recollia les nostres inquietuds. Aquells dos senyors eren Antonio Baños i David Fernández, i el llibre que presentaven era "La rebel·lió catalana", un llibre que advocava per una independència que ho capgirés tot. Aquell mateix any, creuàvem el país formant una via catalana, i amb ella, l'esperança d'una vida millor. Mesos abans, la CUP havia entrat al Parlament amb 3 diputats, i a partir d'aquell dia, molts partits van deixar de dormir tranquils per les nits. La CUP al Parlament havia arribat per capgirar les formes de fer política, i per dir el que cap polític volia sentir dir, convertint-se en la diana on tots hi volien clavar un dard.
Però, què hi té a veure això amb el tuit de Clara Serra? En aquells moments, de xup-xup polític, de reivindicacions, de cridar al carrer, d'independència i Països Catalans, estos polítics i molts d’altres, van saber recollir els nostres crits i portar-los a les institucions d'una manera que ens feia sentir satisfets. Els moviments d'esquerres triomfaven i pujaven com l'espuma, però tot arriba a un final, i els partits polítics que aspiraven a ser el cavall de Troia de les classes populars, ara agonitzen com moixons ferits. I és que les esquerres en general, estan perdent puntal davant dels partits de dreta, i jo em pregunto: i si canviem les formes? Escolto mítings, intervencions, entrevistes, i de vegades ni jo mateixa entenc la meitat de les paraules, paraules complexes que precisament "les classes populars" ni les pronuncien. Com hem de canviar les coses, així? Demanem justícia social però només parlem a les classes altes. Les inquietuds de les classes populars se les està emportant l’extrema dreta, perquè el feixisme és un moviment de masses profundament demagògic, que fa servir un llenguatge barroer per repetir quatre conceptes. I en això fallem les esquerres, en aconseguir (sense caure en la demagògia) els conceptes clars i senzills, coses que puguen interpel·lar a la gent.
En un bon amic, sempre fem broma dient aquella frase de "començar radicals i acabar moderats" i el llenguatge no s'escapa d’esta frase poc feta. De vegades, hem d'anar més a poc a poc del que voldríem. Tots hem pronunciat o utilitzat paraules complicades en articles i discursos, paraules usades per parèixer més intel·ligents, més responsables, per a que paregués que allò que estavem fent ens ho havíem treballat molt. Però de què serveix alguna cosa que la majoria de la gent només entendrà en un diccionari al costat? Malgrat lo difícil que és, la política dins i fora ha de trobar l'equilibri entre fer servir unes formes que siguen correctes i engrescadores, però sense passar-se de rosca, sense fer servir un llenguatge que només entendrà qui pense com tu.