Catalunya, neix com a nació, per l’estratègica situació geogràfica, des d’Europa i des la Mediterrània, fet que marca el fet diferenciador de la resta d’Espanya. El poblament s’ha format en el pas dels segles basat en l’acolliment de noves corrents migratòries, per la força dels mariners que arribaven als ports de les seves costes.

Els moviments mercantils, socials, i polítics de grecs, fenicis, romans, àrabs i genovesos ens van aportar l’ànima empresarial, mentre que l’Imperi Carolingi, ens va donar llengua, cultura, i costums fins independitzar-nos-en.

També el riu Ebre influí per ser fins el segle XX l’autopista que comunicava el mar i la península. Per ell han circulat mercaderies i corrents humanes pujant i baixant durant segles, essent Tortosa el port fluvial i marítim dels llaguts de càrrega i descàrrega.

La geografia ha marcat Catalunya com a pont entre Europa, la Mediterrània i la Península Ibèrica. Des de sempre hem estat un poble on s’han barrejat cultures, sentiments i llengües, que ens abocat al sentit comercial i empresarial.

El territori català muntanyenc i rocós no és ric obligant els fills dels pagesos, pel costum de l’hereu, a sobreviure dels negocis i la menestralia. Inclús fins el segle XVIII només teníem un cognom –el del pare- a la manera d’Europa i diferent de Castella que havia incorporat l’herència àrab en aquest sentit.

Fou a partir del Decret de Nova Planta, quan annexionats al que després se’n dirien les Espanyes, es van incorporar dos cognoms, van suprimir la Generalitat, van prohibir el català a l’escola, van obligar a parlar el castellà a les audiències, i encara van haver de passar 60 anys per deixar-nos comerciar amb Amèrica propietat potestativa castellana.

Mai els catalans, en no ser espanyols, vam ser colons americans ja que tinguérem prohibit anar-hi fins el 1787. Carles III, per necessitats econòmiques de la Corona, ens permeté exportar alcohols, fruits secs i teixits, i importar tabac i cacau navegant des dels ports catalans i no de Sevilla i Cadis.

Així els catalans no fórem espanyols fins incorporar-nos per les armes el 1714, i haguérem encara d’esperar vuitanta anys per comerciar a Amèrica. La història, doncs, marca la Catalunya actual, la forma de ser, el sentiment nacional i fins i tot l’engranatge electoral, diferent de l’espanyol.

És a partir de principis del segle XX quan canvien les corrents migratòries arribades d’altres regions espanyoles. D’aquests, els treballadors, andalusos i murcians, son avui tant catalans com els de soca rel, compartint la idea nacional.

L’any 1900, Catalunya no arribava als 2.000.000 d’habitants, i ara sobrepassem els 7. Entre els actuals votants, independentistes i constitucionalistes, s’han de distingir en dos grans blocs, sempre advertint lògiques excepcions; el bloc dels arribats per necessitat que amb els catalans naturals conjuguen la sobirania, i l’altre bloc, els arribats amb feina assegurada, sobretot a l’alta administració i forces armades, que es consideren espanyolistes.

Malgrat això, a hores d’ara la població catalana està tan barrejada de sangs que son comptades aquelles famílies que tenen els quatre avis amb cognoms del lloc. I vet aquí perquè la sobirania augmenta quan Espanya no desitja, ni s’esforça a entendre, ni ho vol, que Catalunya és diferent.

Som la primera zona creadora de riquesa, patim un dèficit fiscal d’escàndol, les infraestructures estan paralitzades, la llengua i cultura pròpia es pretén suprimir, som el pol d’atracció turística principal, i la situació estratègica al sud d’Europa i el caràcter empresarial anima la instal·lació de multinacionals. El govern d’Espanya, en democràcia, manipulant la realitat i jugant a la contra, mai podrà contrarestar la sobirania nacional desitjada pel poble i que tard o d’hora assolirà.