Jove i vell, mal parell, diu la dita. Ho repeteix ma mare quan dinem a casa i acabem barallades perquè cadascuna diu la seua creient-se tenir la raó més absoluta. L'altre dia van projectar al poble "Alcarràs", i li vaig dir a mon pare que l'hauria d'anar a veure, que li agradaria, que parla de la pagesia. "Cagon déu! Menos pel·lícules i més diners pals pagesos!", em va contestar remugant, i jo vaig pensar, que què tenia a veure una cosa en l'altra. Dies després, a les notícies, un altre incendi arrasava el nostre país i mon pare, de nou, va dir: "D'aquí a 30 anys, lo Montsià i Lo Canar estarà tot així també". I, per una vegada, vaig pensar que sí, que tenia raó.
M'he criat a un poble de pagesos, on s'apujava el volum i es feia callar a l'hora del temps, i on es guardava quan es tenia per a poder tenir una miqueta sempre. En tot lo bo i lo dolent que això ha comportat. He viscut a una casa on a l’acabar-se l'estiu, les pedregades es vivien en l'ai al cor i on a poc a poc, es va perdre la fe en la política i la institució, tingués el color que tingués, perquè la política ha arraconat als pagesos i a les nostres terres a l'últim esglaó d'esta piràmide devastadora que és el capitalisme.
Els incendis dels últims estius, no són res més que la situació on ens ha abocat el mateix sistema, este on totes hi participem i molt poques són capaces de renunciar-hi, que és com un laberint. Esta forma de viure que ha causat la crisi global, de la que ja dubto en puguem sortir. I només va a pitjor, hem començat ja a veure les primeres catàstrofes de totes les que vindran. El futur per a les noves generacions és, certament, demolidor: "Time is running out" diuen els experts. I, tot i això, la incongruència en la que responem és tot un despropòsit: l'altre dia a la feina, a una reunió d'un projecte per combatre el canvi climàtic, vaig haver de demanar que, si us plau, apugessen la temperatura perquè m'estava congelant. Una noia comprant a l’Amazon una samarreta que diu: "There is no Planet B". Gent menjant-se hamburgueses veganes del McDonald's. Jo mateixa fent quilòmetres cada setmana per parlar via Zoom. El mateix Zoom que podria estar utilitzant des del meu poble, el mateix que consumeix les energies de les nostres vides cada cop que ens sona el despertador a les set per continuar treballant per al mateix sistema que ens atrapa i ens ofega.
Com si m'hagués llegit la ment, el senyor Sánchez va anunciar dies després un límit als aires condicionats en centres comercials i empreses. I tot i que vaig pensar que, com a mínim, no em tocaria portar jaqueta en ple estiu, també vaig pensar que què trist tot plegat. Que sempre som les mateixes les que patim, mentre ells, senyoros en corbata des dels seus despatxos, busquen solucions a la crisi climàtica perquè les apliquen les altres. Solucions que si més no, no solucionen res. Energia verda per no dependre dels russos, però que ens farà depenents igualment. El cicle seguirà. Ells, però, també cauran amb totes nosaltres.
I, mentrestant, la solució més senzilla, la que ens alimenta, la que passa per estos móns relegats des de sempre a la perifèria, l'estem deixant perdre. I en ella, gent com mon pare i totes les persones que treballen estos camps, que han viscut una vida molt més sostenible que qualsevol dels polítics i científics que se suposa saben com combatre això. Gent que ha practicat l'economia circular i l'anti-capitalisme sense haver-se de posar una samarreta que ho digués. A ells, se'ls deixa morir i, amb ells, les seues terres i l'última oportunitat per encara tenir un futur on hi puguem viure totes.
El suc de les taronges de sud-Àfrica esclata a les boques de la majoria de gent, i les nostres, deixades caure dels arbres. Recordarem estes imatges, si d'aquí a trenta anys s'incendien els nostres camps. L'altre dia, uns versos de Mireia Calafell em van fer pensar en la vida i l’amor que se'ns esmicola entre les mans, irreversiblement: "Dir-te adéu era això: veure com cremen boscos i ser jo tots els arbres". Figurat i literal. Som nosaltres, els arbres.
M'he criat a un poble de pagesos, on s'apujava el volum i es feia callar a l'hora del temps, i on es guardava quan es tenia per a poder tenir una miqueta sempre. En tot lo bo i lo dolent que això ha comportat. He viscut a una casa on a l’acabar-se l'estiu, les pedregades es vivien en l'ai al cor i on a poc a poc, es va perdre la fe en la política i la institució, tingués el color que tingués, perquè la política ha arraconat als pagesos i a les nostres terres a l'últim esglaó d'esta piràmide devastadora que és el capitalisme.
Els incendis dels últims estius, no són res més que la situació on ens ha abocat el mateix sistema, este on totes hi participem i molt poques són capaces de renunciar-hi, que és com un laberint. Esta forma de viure que ha causat la crisi global, de la que ja dubto en puguem sortir. I només va a pitjor, hem començat ja a veure les primeres catàstrofes de totes les que vindran. El futur per a les noves generacions és, certament, demolidor: "Time is running out" diuen els experts. I, tot i això, la incongruència en la que responem és tot un despropòsit: l'altre dia a la feina, a una reunió d'un projecte per combatre el canvi climàtic, vaig haver de demanar que, si us plau, apugessen la temperatura perquè m'estava congelant. Una noia comprant a l’Amazon una samarreta que diu: "There is no Planet B". Gent menjant-se hamburgueses veganes del McDonald's. Jo mateixa fent quilòmetres cada setmana per parlar via Zoom. El mateix Zoom que podria estar utilitzant des del meu poble, el mateix que consumeix les energies de les nostres vides cada cop que ens sona el despertador a les set per continuar treballant per al mateix sistema que ens atrapa i ens ofega.
Com si m'hagués llegit la ment, el senyor Sánchez va anunciar dies després un límit als aires condicionats en centres comercials i empreses. I tot i que vaig pensar que, com a mínim, no em tocaria portar jaqueta en ple estiu, també vaig pensar que què trist tot plegat. Que sempre som les mateixes les que patim, mentre ells, senyoros en corbata des dels seus despatxos, busquen solucions a la crisi climàtica perquè les apliquen les altres. Solucions que si més no, no solucionen res. Energia verda per no dependre dels russos, però que ens farà depenents igualment. El cicle seguirà. Ells, però, també cauran amb totes nosaltres.
I, mentrestant, la solució més senzilla, la que ens alimenta, la que passa per estos móns relegats des de sempre a la perifèria, l'estem deixant perdre. I en ella, gent com mon pare i totes les persones que treballen estos camps, que han viscut una vida molt més sostenible que qualsevol dels polítics i científics que se suposa saben com combatre això. Gent que ha practicat l'economia circular i l'anti-capitalisme sense haver-se de posar una samarreta que ho digués. A ells, se'ls deixa morir i, amb ells, les seues terres i l'última oportunitat per encara tenir un futur on hi puguem viure totes.
El suc de les taronges de sud-Àfrica esclata a les boques de la majoria de gent, i les nostres, deixades caure dels arbres. Recordarem estes imatges, si d'aquí a trenta anys s'incendien els nostres camps. L'altre dia, uns versos de Mireia Calafell em van fer pensar en la vida i l’amor que se'ns esmicola entre les mans, irreversiblement: "Dir-te adéu era això: veure com cremen boscos i ser jo tots els arbres". Figurat i literal. Som nosaltres, els arbres.