El mateix dia 14 de febrer per la nit, escrivia que havíem guanyat i governaríem gràcies als resultats mai aconseguits fins aquell moment; la majoria dels catalans havien votat pels partits que demanen la independència de Catalunya. Aquella eufòria evident i tan desitjada, per més de la meitat de la ciutadania, il·lusionava a un constituir un govern ferm per cercar solucions polítiques a un problema polític que s’havia convertit en judicial i perniciós per tothom.

Però la realitat és tossuda perquè ERC i JuntsXCat es comporten des d’aquella mateixa nit com uns perfectes inútils davant l’autoritat que el poble els ha concedit. Fins i tot, la CUP, que tants entrebancs havia posat en els governs anteriors, i tanta indignació havia provocat entre els independentistes, des de la seva posició de tercera força i molt allunyada de les dues primeres, estava disposada a donar suport a un nou govern amb la presidència d’Aragonès.

Tot estava perfecte per entendre’s i trobar solucions per formar govern, i no repetir eleccions com ja s’havia produït en anteriors circumstàncies. Un bloc homogeni buscaria acords amb el govern espanyol per cercar voluntats compartides, o, si s’hi negaven, poder escometre conjuntament camins de la unilateralitat no desitjables per ningú.

A l’article d’aquell dia, ja esmentava les paraules de l’expresident Aznar. Aquell que quan li convenia per poder disposar de la vara de manar va afirmar que parlava “el catalán en la intimidad” i que en altres moments va advertir que “los catalanes se pelearían entre ellos”. Tenia raó; i la tenia perquè, des de segles enrere, als catalans –i ell n’era un bon coneixedor- ens han sabut dominar des de la divisió. Segles passats amb personatges que ostentaven títols nobiliaris que saberen com confondre l’auditori, o amb la força de les armes quan convingué en altres moments. Però en definitiva Aznar, d’una forma o altra, tenia la raó!

Vivint en democràcia -no en autocràcia com en altres moments- l’estratègia de la divisió entre els catalans es va instrumentalitzar d’una manera diferent. Des del Tribunal Constitucional es van destruir 14 punts de l’Estatut aprovats pel Parlament de Catalunya, per les Corts de Madrid, i referendat pel poble. Allí va començar la qüestió política que ha dividit Espanya i Catalunya. Manifestacions de milions de catalans emprenyats que demanaven diàleg i cercar solucions, amb un Rajoy acomodat que havia guanyat les eleccions per majoria absoluta gràcies a les signatures del PP iniciades a Andalusia i la corresponent acció del TC. Com a bon gallec, es negà a parlar pensant que “s’havia de deixar passar el temps i les coses ja s’arreglarien soles”. Deixà de governar políticament en un assumpte tan greu i ancestral des de segles.

Des d’aquell moment el poder judicial ha anat guanyant poder fins l’extrem que davant de qualsevol acció política els tribunals acaben determinant la darrera paraula, com ara succeeix amb la pandèmia. I, incomprensible, mantenen el mandat del Poder Judicial que està caducat i el poder de la direcció judicial de l’Estat com els nomenaments i canvis, entre altres. I per superior deshonor i com tothom sap, “està dominat per la porta del darrera” per un partit polític concret. L’immobilisme de Rajoy ha portat a l’enfrontament total, personatges a la presó, a l’exili, a l’embargament de béns, a la inhabilitació i a una repressió més pròpia d’un país autoritari que d’una democràcia , i, sobretot, a l’emprenyament de Catalunya i la conseqüència de la majoria absoluta del 14-F. I el desprestigi espanyol davant de la UE i el món sencer, per tantes irregularitats comeses.

Però al marge del problema inicial de desacords entre Catalunya i Espanya, el que està succeint entre Esquerra i Junts per la formació de govern, és indigne i intolerable per aquells que demanàvem des de la llei, un nou reglament estatutari votat el 2005, i és la riota d’aquells que pensen el contrari i ja ho van pronosticar des del primer dia. En definitiva el problema nascut de la incomprensió i la manca de diàleg, ara s’ha convertit en una baralla interna de poders ocults, de voler disposar de còmodes cadires, de sous substanciosos i de satisfaccions personals.

Això és el gran xoc per la societat catalana de peu, que des de les seves llars, amb les seves accions, amb els donatius a la “caixa de solidaritat”, amb les seves banderes i reivindicacions  demanant llibertat, van votar incondicionalment els dos partits –i la CUP, com a tercer- pensant que tots anirien a una, per aconseguir els objectius de País. El resultat, d’aquests polítics, és nefast, indignant i vergonyós. Com queda el País, davant aquest comportament?

Sabem que les baralles venen de lluny. El president Mas va haver de fer un pas al costat que provocaren noves eleccions i nous enfrontaments. Al president Puigdemont va haver de marxar a l’exili, com el president Companys, sabent que si es quedava seria empresonat com la resta del govern. Al president Torra, li van fer la vida impossible, els del propi partit i els seus socis de govern, quan la seva integritat, va estar més a prop de la gent del carrer que la d’un polític.

Són baralles contínues entre socis que no poden enfrontar-se tant indignament pel respecte que mereixen dels seus votants. Son discòrdies provocades de fora moltes d’elles, però per honor al País s’haurien d’aparcar, considerar i formar govern.

Queden uns dies per aconseguir-ho. I, des d’aquestes pàgines, amb tota la humilitat però amb tota la fermesa per l’autoritat que ens dóna a milions de catalans el nostre comportament solidari, demanem que Esquerra i Junts trobin els camins, abandonant els personalismes.

Han d’arribar a entendre’s sense mirant-se el seu melic i tenint en compte la voluntat d’un poble que els demana acords i unitat. Contràriament, els polítics i el poble que els ha votat serem tots plegats la riota dels contrincants que han treballat i treballen per la nostra divisió com a poble.