La setmana passada afirmava que era optimista amb el canvi de “gobierno de España”. Ho deia i segueixo dient malgrat que Pedro Sánchez hagi elegit ministre d’exteriors l’ofenedor orador de “Sociedad Civil Catalana”, que pretenia desinfectar Catalunya d’independentistes.

La política és l’art de confondre per defugir i escatimar millor els teus i els que no pensen com tu, amb l’objectiu d’aconseguir allò que desitges, ni que sigui per vies laterals.

Borrell, aquest català intel·ligent, nacionalista espanyol per convicció, universitari brillant i carregat d’afers negres durant la seva vida política, amb la suculenta porta giratòria d’Abengoa i durant la seva etapa de ministre d’hisenda amb la corrupció de dos dels seus directes col·laboradors o la defensa del GAL, forma part de les intencions d’embrollar la troca i confondre l’auditori.

El nomenament de Pedro Sánchez adduït pel contradictori Iceta, cerquen acontentar els ultranacionalistes espanyols, que segueixen admirant el general Franco. Voler desinfectar Catalunya ja els agrada a tota aquesta gent! I Sánchez i Iceta els volen callats i per demostrant-los que se’ls escolta, s’alineen amb les idees més pròpies de Tabàrnia que les d’un país civilitzat. I a la vegada aconsegueixen enervar els independentistes que veuen amb Borrell un cara girada, un malintencionat i un mentider. Cara girada perquè ha de netejar de l’espai els nombrosos antics excompanys seus socialistes que serveixen Catalunya amb la voluntat independentista i republicana.

Malintencionat perquè renega de la seva terra, de la seva llengua i no se n’amaga, defensant postures espanyolistes més pròpies de l’imperialisme del segle XIX. I mentider quan parla de dèficit fiscal i nega allò que el mateix Montoro i altres economistes de Cs, afirmen: existeix un dèficit fiscal entre Catalunya i l’Estat d’un mínim de 8 mil milions d'euros. 

Sánchez ha encès la metxa. A Iceta li agrada provocar. Però ni un ni l’altre son tontos i se’ls veu el llautó. Saben tots dos que per mantenir el “gobierno” fins el final de la legislatura els cal fer equilibris i han d’arreglar la situació de Catalunya, mal que els pesi, dialogant i aportant solucions. Han d’acontentar els extremats unionistes i han d’escoltar els catalans.

Visualment aquest és un mal començament, en nomenar ministre a Borrell. Però hauran de cedir davant el problema més greu de la democràcia espanyola. Ells, els socialistes, van donar el vist-i-plau a l’Estatut del tripartit i saben que el PP el va fer anul·lar servint-se  del TC precisament per enderrocar-los del poder. Ho saben, ho recorden i no perdonen.

Contra Catalunya tots son amics, servidors de “la una, grande y libre” i plegats han promogut el 155, l’empresonament i l’exili del govern, però interiorment estan molt enfrontats. La corrupció, que “emmerda” fins el mateix nas d’en Rajoy i el seu partit, ha estat l’excusa. La ràbia la porten al seu interior i han esperat el moment oportú. I a més cal entendre que en altres legislatures han disposat del poder total de l’Estat, i això de manar, expulsar els “enxufats” contraris i repartir els càrrecs entre els seus ja els va bé i els resulta satisfactori.

Però abans de la moció de censura la Sra. Botin, la presidenta del Santander, ja va dir que calia donar solució al problema català. El Centre d’Economia encara s’ha atrevit a més; ha deixat escrit un programa que retorna l’Estatut abolit pel PP i el TC. Són símptomes que donada la meva confiança i optimisme em fan creure que els poders fàctics saben que Espanya no se’n pot sortir sense Catalunya. Som la primera economia per creació de treball i recursos de l’Estat i no se’ns pot obviar. I sense dubte, han aplaudit la caiguda de Rajoy malgrat que li raspallaven l’esquena tant com podien només amb l’objectiu de satisfer els escandalosos beneficis dels seus negocis. Ara, sempre en benefici propi, sabem que l’etapa Rajoy s’ha acabat i comença la d’en Sánchez. 

Les darreres notícies que arriben des de Bèlgica del govern a l’exili, poden fer trontollar la judicialització que el govern espanyol ha sotmès el president Puigdemont i la resta de consellers. Es tracta de la demanda civil que han interposat contra el jutge Llarena. Aquest haurà de donar explicacions davant la justícia belga, segons manifesten els advocats defensors, per haver perseguit els membres del govern per les seves idees polítiques, vulnerant el dret de la imparcialitat.  Llarena s’haurà de presentar davant els jutges belgues el dia 4 de setembre.

Qui sap com tot pot canviar, si a la vegada, altres jutges europeus deneguen llurs extradicions sol·licitades per Espanya, d’Alemanya i d’Escòcia, i els tribunals del drets humans sentencien al seu favor. Si així fos i resulta ben previsible, el president Sánchez i la justícia espanyola hauran de canviar el tarannà vers Catalunya per pura necessitat.