Els magistrats que jutgen els polítics catalans estan preocupats encara que pretenen aparentar equanimitat i deixar parlar, tot sabent que Estrasburg està al darrera. Estan convençuts que el TEDH els posarà la cara roja segons les sentències que emetran. Aquest fet, i sobretot les declaracions que hem escoltat fins el moment, ens fa sentir optimistes.

La sentència la tenien escrita i als seus subconscients la tenen, la volen i la societat civil que els envolta els obliga a no tòrcer gaire allò que desitgen. La premsa espanyola, ha relatat mentides i mitges veritats. Encara avui escoltant què diuen els testimonis, disfressen manifestacions com les d’Urkullu quan afirmen que Puigdemont va donar marxa enrere hores abans de declarar davant la seva intermediació. No diuen que Rajoy no garantí deixar d’aplicar el 155, que era la condició per prosseguir dialogant i cercant solucions. Saben que les seves informacions son minvades però no donen coll tòrcer. Ara quan se’ls desmunten tantes afirmacions i relats policials que han sortit publicades com a fets reals, ometen qüestions per justificar l’injustificable.

Tot resultaria diferent quan declarin guàrdies civils i policies nacionals i els seus comandaments, si els seus informes queden demostrats, amb Pérez de los Cobos al davant. Si estan tan poc preparats com l’exministre Zoido, que no recordava res i el que afirmava com a veritat eren fantasies, com les armes de guerra i inclús granades, els magistrats encara quedaran més en evidència per les afirmacions, “no recuerdo” i “no me consta”.

Zoido va quedar retratat pels quatre costats, com l’amnèsia de Rajoy, la prepotència de Sáez de Santamaria quan contestava al fiscal i la cara de “figa pansida” responent les defenses, i les suposades malversacions expressades per Montoro, quan al Congrés de Diputats havia perjurat el contrari.

Tinc entès que els testimonis que menteixen tenen pena conseqüent. La tindran aquests personatges que han fet el ridícul i declarat veritats a mitges, demostrades per altres afirmacions de testimonis i acusats, avalats per l’ús de les porres, les bales de goma i els gasos lacrimògens?

Els mossos preparaven una unitat militar per fer front a Espanya, es van atrevir a declarar per culpar de rebel·lió els acusats. I vet aquí, doncs, que tant convençuts estaven que la justícia els seria favorable que s’atreviren a manifestar allò que desitjaven sense haver-s’ho contrastat. I així els va sortint davant d’uns magistrats que no voldrien sentir allò que escoltaven perquè la sentència escrita se’ls pot tornar en contra i, al fons de la qüestió, tenen el Tribunal Europeu que els vigila.

Queden lligats de mans; com quan la policia va traslladar els presos polítics de Barcelona a Madrid, com si fossin simples criminals i tractats pitjor que a violadors i assassins confessos. Com podran justificar els mesos de presó preventiva quan tothom dona per fet que els mantindran engabiats per escarment, malgrat les aparences d’un judici imparcial?

Tot se’ls desmunta perquè la decisió final la tenien clara; les proves policials a l’estil dels temps de Franco, la premsa relatant mentides i proves falses, l’opinió publica manipulada des de les oratòries de les Corts, de les televisions amb comentaristes tots a una i envaint les ones d’opinions sempre basades en creences, però poquíssimes vegades en les realitats, i que de les suposicions n’han fet veritats.

Ara els magistrats ho tenen difícil i estan al principi del judici. La sentència sembla escrita, Rajoy els va parar la ratera i la responsabilitat final serà seva amb perill de relliscada sota vigilància internacional. No acceptaren observadors internacionals però la fotografia judicial queda clara.