A Rajoy tothom el critica mentre els seus, de portes endins, l’aplaudeixen quan prossegueix l’atzucac per no voler dialogar. Catalunya és la seva obsessió i la duresa que hi aplica representa la glòria efímera que l’aboca al precipici. Això queda palès quan a Catalunya els resultats electorals del PP baixen i arriben fins a ser residuals, sense grup parlamentari. Tots els seus diferents líders catalans fracassen perquè la imatge del PP és únicament la que dóna Rajoy. Fins i tot els seus més incondicionals de cada lloc –ho dic de pobles petits que tots ells representen les restes del franquisme nostàlgic- també, interiorment, el critiquen.

Estan avergonyits dels enriquiments d’alguns polítics del partit. Estan entristits de tanta corrupció que els envolta. L’admiren, això sí, per arrenglerar els separatistes catalans però els joves de casa i la gent de “més al dia” se’n van de Rajoy i prefereixen votar els seus homòlegs. Aquest és el gran dilema, avui, entre la parròquia del PP a les Espanyes!

Milers i milers de militants, tots cofois en altres temps d’en Rajoy, avui ja en dubten. Observen com ells perden força política quan els seus equivalents la guanyen. És veritat que Catalunya no és Espanya i molts incondicionals mantindran el seu vot. Però la pregunta queda; qui guanyarà a les properes eleccions? El dubte és gran i la “processó va per dins”. Els que rodegen Rajoy, el critiquen des de fora però l’aplaudeixen, quan els parla i el tenen al davant. I el fons de tot radica a  Catalunya. L’estat de la qüestió és acceptar o no el diàleg, que des de Catalunya se li demana sense condicions prèvies. El culpen del fracàs de no poder desmuntar els independentistes a les eleccions del 21-D, quan s’ho havia muntat amb tot al seu favor. Fins i tot els més radicals estan entre dues aigües; ja no saben per on tirar i es pregunten: per què tanta obstinació i no asseure’s a parlar?

Entre els independentistes, tan sotmesos a pressions a tots nivells molt poderoses, s’ha arribat obligadament a la unilateralitat perquè sempre s’ha negat la existència del problema. I sense problema no cal diàleg. Rajoy, immòbil ha optat per la judicialització. Mentre l’independentisme s’engrandeix davant la negació continuada. S’incrementa, fins i tot, a feus que sempre havien estat socialistes dels voltants industrials de les capitals catalanes. I anirà augmentant si la política de Rajoy no canvia, ajudat pel PSOE i Cs, malgrat la seva aparent victòria basada amb l’amenaça i la repressió. Augmenten davant la intolerància, la judicialització, la repressió, els empresonaments, les multes exagerades, els enriquiments dels poderosos i les desigualtats socials sumades a la corrupció tan generalitzada del PP.

Els corresponsals de la premsa internacional ho adverteixen als articles dels periòdics més importants del món; cal diàleg o no arribaran les solucions. El Secretari d’Estat del Vaticà, Pietro Parolin, manifesta que cal parlar i dialogar. El president del Cercle d’Empresaris Directius de Parla Alemanya, integrat per 250 personalitats econòmiques, Albert Peters, demana a Rajoy que dialogui amb Puigdemont i accepti els resultats del 21-O. I a més es mostra obert a la investidura telemàtica. La Sra. Botin del Santander, davant l’empresariat català, també demana la necessitat de parlar per remeiar els problemes econòmics dels darrers mesos i que poden reproduir-se si no es cerquen solucions i prossegueixen els enfrontaments. Tots menys els polítics europeus ho tenen clar! El vicepresident segon de la Comissió Europea Frans Timermans, seguint la veu de Rajoy, reincideix que, “tots els espanyols estan subjectes i protegits per la llei”. Cal diàleg o queda el gran l’interrogant!