Quan estava a la Universitat, vaig deixar de pronunciar “lo” quan feia preguntes a classe, perquè la gent me mirava raro: “Ui, d’on ets tu?”, “Ui, parles com Lo cartanyà!”, o aquell que odiava tant: “Ai, quina gràcia!”. Com moltes de natros, vaig anar fent vida a la ciutat, anant i venint al poble només algun cap de setmana. Després del doctorat, vaig fotre el camp a l’estranger uns quants anys, i a casa només m’hi passava alguna setmana a l’estiu o als Nadals. No tenia identitat, o almenys això em pareixia, em considerava del món i de cap lloc. Fins i tot vaig arribar a plantejar-me la vida al nord, entre currywurst i glühwein i pluja emprenyadora. O molt més lluny encara, allà on no hi arriben els vols Ryanair. Un dia, però, vaig decidir tornar, perquè sí, perquè el vi calent mai m’ha agradat i al final, no era del món sinó que era d’aquí, i casa sempre tira molt quan no fas arrels a cap lloc. Vaig tornar a una Barcelona que no recordava, sense natura ni parcs, cosmopolita i gentrificada fins als límits. I solitària en extrem. Però ja ho diuen: adaptar-se o morir. I quan ho estava començant a fer… confinament, pandèmia i tele-treball. No m’ho vaig pensar dos vegades i, a la que vaig poder, maletes i cap a baix.
Segons Skinner a Walden Dos: “La gente que acude en rebaño a las ciudades en busca de trabajo y de una vida más interesante volvería de nuevo a aquellos lugares de donde procede si encontrara en ellos aquel trabajo y aquella vida.” Sense esperar-m’ho (i gairebé ni buscar-ho) vaig descobrir que al poble i als altres pobles de l’Ebre podria trobar tot allò que havia trobat fora, i també, tot allò que mai havia trobat: identitat. Involucrar-me de nou en moviments socials, en la vida cultural i també, en compartir xalera i moments en gent que fa moltíssim per a fer de la nostra terra un lloc on hi pots trobar de tot. Som moltes les persones que després de la pandèmia hem tornat per quedar-nos, i no només això, sinó que participem activament per millorar tot allò millorable. Moltes que mos hem sumat a les que ja hi eren molt abans, gent compromesa amb el territori, que sap picar pedra, i que s’arromanga sense ànim de lucre. Persones que van fer que les que vam arribar més tard, ens hi volguéssem quedar.
Malgrat això, els governs segueixen apostant per un model urbanocentrista, les empreses reclamen la presencialitat (innecessària) obligatòria i les oportunitats de treball a l’Ebre en segons quins sectors brillen per la seua absència. Gairebé dos anys després, totes aquelles que decidim apostar per l’Ebre malgrat treballar a la ciutat, coincidim a les sis del matí, a les set de la tarda, en mascaretes i adormides intentant tele-treballar a contracorrent dalt d’autobusos que no estan preparats per fer-ho. Però que, malgrat tot, son la nostra única opció. I compte! Ho fem gustoses perquè ens estimem el territori i la gent que el forma, i hem aprés a ser tant productives en un ordinador sobre les cames com en una oficina. Però tot això podria ser molt millor, perquè este ritme frenètic acaba cremant. Tenim una estació de trens que és un fantasma, que no funciona, que et deixa desemparat al mig del no-res sense opcions per moure’t. Per arribar a Barcelona a primera hora en tren, les opcions son escasses, i de poca fiabilitat. A més, no ens oblidem que les terres de l’Ebre som quatre comarques, i dins d’elles la desigualtat també és brutal.
Tot això no només és important per la gent vivim en un peu a Barcelona i l’altre a l’Ebre, sinó que millorar les infraestructures i la connexió en les ciutats ens enriqueix a totes: anar al metge, estudiar, cultura… És tracta de quin model de país volem. Volem que cada vegada, més persones aposten per tornar o quedar-se al territori, i això, si l’Ebre no està ben connectat, serà més difícil. Una vegada més, pareix que la lluita al carrer i els moviments socials fan més per totes que no pas les institucions. Les de l’Ebre hem aprofitat allò arcaic de “ser la quinta província” i del “parlar raro o fer gracieta” per agafar empenta i reivindicar la identitat ebrenca de la que ens sentim orgulloses. S’ha revaloritzat i no gràcies a les institucions, que una vegada més, en lloc d’escoltar els moviments i aliar-se, prefereixen seguir en l’immobilisme i fer actes on es parla de ruralitat. Que el concepte ruralitat (o nova ruralitat) surtigue als mitjans i se’n parle, està molt bé. Però cal que actuen.
Segons Skinner a Walden Dos: “La gente que acude en rebaño a las ciudades en busca de trabajo y de una vida más interesante volvería de nuevo a aquellos lugares de donde procede si encontrara en ellos aquel trabajo y aquella vida.” Sense esperar-m’ho (i gairebé ni buscar-ho) vaig descobrir que al poble i als altres pobles de l’Ebre podria trobar tot allò que havia trobat fora, i també, tot allò que mai havia trobat: identitat. Involucrar-me de nou en moviments socials, en la vida cultural i també, en compartir xalera i moments en gent que fa moltíssim per a fer de la nostra terra un lloc on hi pots trobar de tot. Som moltes les persones que després de la pandèmia hem tornat per quedar-nos, i no només això, sinó que participem activament per millorar tot allò millorable. Moltes que mos hem sumat a les que ja hi eren molt abans, gent compromesa amb el territori, que sap picar pedra, i que s’arromanga sense ànim de lucre. Persones que van fer que les que vam arribar més tard, ens hi volguéssem quedar.
Malgrat això, els governs segueixen apostant per un model urbanocentrista, les empreses reclamen la presencialitat (innecessària) obligatòria i les oportunitats de treball a l’Ebre en segons quins sectors brillen per la seua absència. Gairebé dos anys després, totes aquelles que decidim apostar per l’Ebre malgrat treballar a la ciutat, coincidim a les sis del matí, a les set de la tarda, en mascaretes i adormides intentant tele-treballar a contracorrent dalt d’autobusos que no estan preparats per fer-ho. Però que, malgrat tot, son la nostra única opció. I compte! Ho fem gustoses perquè ens estimem el territori i la gent que el forma, i hem aprés a ser tant productives en un ordinador sobre les cames com en una oficina. Però tot això podria ser molt millor, perquè este ritme frenètic acaba cremant. Tenim una estació de trens que és un fantasma, que no funciona, que et deixa desemparat al mig del no-res sense opcions per moure’t. Per arribar a Barcelona a primera hora en tren, les opcions son escasses, i de poca fiabilitat. A més, no ens oblidem que les terres de l’Ebre som quatre comarques, i dins d’elles la desigualtat també és brutal.
Tot això no només és important per la gent vivim en un peu a Barcelona i l’altre a l’Ebre, sinó que millorar les infraestructures i la connexió en les ciutats ens enriqueix a totes: anar al metge, estudiar, cultura… És tracta de quin model de país volem. Volem que cada vegada, més persones aposten per tornar o quedar-se al territori, i això, si l’Ebre no està ben connectat, serà més difícil. Una vegada més, pareix que la lluita al carrer i els moviments socials fan més per totes que no pas les institucions. Les de l’Ebre hem aprofitat allò arcaic de “ser la quinta província” i del “parlar raro o fer gracieta” per agafar empenta i reivindicar la identitat ebrenca de la que ens sentim orgulloses. S’ha revaloritzat i no gràcies a les institucions, que una vegada més, en lloc d’escoltar els moviments i aliar-se, prefereixen seguir en l’immobilisme i fer actes on es parla de ruralitat. Que el concepte ruralitat (o nova ruralitat) surtigue als mitjans i se’n parle, està molt bé. Però cal que actuen.