«Sentim un gran plaer quan mentim. Quan fem la mentida creïble, quan seduïm l'altre, que potser sap que mentim i ens demana que continuem mentint». Això no ho dic jo, sinó que ho va escriure Montserrat Roig, en el seu últim llibre, sobre l'ofici d'escriure: Digues que m'estimes, encara que sigui mentida. Quan diem que estimem, algunes vegades, ens ho diem més a nosaltres mateixos que al nostre receptor. Ens forcem a estimar, a construir una mentida, com si esta frase, este verb fos dit des de la ferma decisió i no des d'una sobtada intuïció ens hagués d'alliberar de tots els altres fantasmes. De quins? Cadascú se sap los seus, diuen. El nostre receptor serà més feliç, i nosaltres, què? Menys culpables, menys infeliços, menys moltes coses més. És creïble la mentida? Si el receptor se la vol creure, se la creurà i, aleshores, la mentida esdevé veritat. És sostenible la mentida? Rotundament sí, mentre dure la ficció.

«La mentida, és a dir, la (bona) literatura, és un droga», deia la Roig. La ficció és una mentida on seduïm l'altre, seduïm qui ens llig, el qui ens imagina, el qui posa les cares a tots els nostres personatges fent-los volar a la seua manera. La ficció literària és mentir sense parar, és un joc on les úniques regles són imposades per qui mou les tecles de l'ordinador —o la ploma en escriure, si ens posem “romàntics”—. La ficció s'arrapa a la vida, ens perpetua els records i transforma l'imaginari en memòria. Podem distingir quan ha passat una cosa a la vida o a la ficció? Més ben dit, què significa que passe de veritat? Estimar és un verb revolucionari de tan senzill que és i alhora tan complex. L’escriptora britànica Jeanette Winterson a la novel·la Escrit al cos diu: «com és que la cosa menys original que ens podem dir és, malgrat tot, el que més volem sentir?» Tant si ho diem de veritat o ho diem a la ficció, que no és més que la veritat als nostres caps. Doncs això, digues que m’estimes, encara que sigue mentida, però dis-ho.

S'acosta Sant Jordi, un dia boig de llibres, mentides i roses. Deia l'altre dia algú per la ràdio, que és un dia en què tothom compra un llibre que no es llig mai. Darrere d'aquell llibre hi ha hores i hores de ficcionar la realitat, de trobar-nos les veritats amagades als plecs de les mentides. L'ofici d'escriure és solitari i alhora fascinant. Escriure és un lloc on costa d'entrar, però d'on poques vegades se surt, perquè generalment és un lloc que ens agrada més que aquell que és real. I de nou, què és la realitat?

Imagineu amb mi un espill, un espill immens, amb unes vores de fusta brillant, un espill que ens convida a entrar-hi. Tenim l'opció d'entrar-hi sols, però també podem portar-hi altres coses. Podem agafar aquell record d’infantesa i posar-lo a la butxaca, podem agafar els fantasmes penjats als armaris, podem agafar aquelles persones que tant ens agraden, podem agafar la iaia i l’olor del rostit que sempre cuinava. També podem agafar les muntanyes i els deserts, i l'aigua de la mar i les buguenvíl·lees, i el soroll de la nit. Podem agafar tots els silencis i també aquella besada que mai no vam fer. Travessem l'espill i, allà, hi trobem un món exactament igual al que estàvem mig segon abans, un món fet a mida per nosaltres, un món real ple de mentides. Meravelloses mentides. Un món on trobarem la veritat.