Treballo des de fa tres anys com a professora d'un recurs que es diu Projecta't, que ha permès durant cinc anys oferir un reforç acadèmic i un suport psicològic gratuït a joves en situació de vulnerabilitat. Em consta que, des de la cooperativa per la qual treballo, em retraurien la descripció que he fet del projecte, tot i això, jo no puc fer més que reafirmar la importància de la tasca d'ensenyament que hem fet i declarar amb orgull que els joves ens han necessitat com a professors i no com a acompanyants. Per què? Perquè en molts casos, et trobes joves absolutament desorientats, sense llenguatge ni estructures cognitives consolidades que els permeten navegar per l'aprenentatge i sense llibres —tristament, per una qüestió econòmica i, també per una moda absurda que demonitza l'ús dels llibres en els centres educatius—; joves que, en canvi, sí que tenen ordinador perquè els han venut —i dic venut per fer notar que hi ha un interès totalment mercantil en la tecnificació dels centres— que amb això ho tenien tot per aprovar (potser sí per aprovar, però en cap cas per aprendre). Perquè, com deia, aquests joves, desorientats, necessiten més algú que els ajude a comprendre un text i que els explique coses del món, que un guia que els conduïsca a un enllaç de Google.

Tenim joves ferits i pretenem que es curen sols, perquè se'ls apropen les eines (qualsevol diria que hom pot ser cirurgià només pel fet de tenir un bisturí), tenim joves afamats i pretenem que aprenguen a pescar en un desert. I tot en nom de l'autonomia: «cal, sobretot, que l'alumne siga autònom». Les explicacions i, amb elles, el coneixement, són eines, perquè el jove dialogue amb el món, a través d'algú, cosa que humanitza l'aprenentatge i el dota de l'emoció, de l'entusiasme, de l'experiència d'aquell qui ha abraçat, amb treball, un coneixement, empès per un motiu aparentment pur, el de la filosofia (l'amor al saber, l'origen de tot). Diem que l'alumne és autònom quan sap accedir a un coneixement per mitjà d'un clic i invalidem que hi arribe per mitjà d'una explicació, quan aquesta obre un procés molt més enriquidor que el que suposa quedar-se amb la resposta que et mostra la pantalla, obre la possibilitat de dialogar i debatre en grup, amb algú present de cos i ànima. Per cert, aquest és el mètode pedagògic més exitós, tal com explica Javier Mestre, fent al·lusió a les investigacions de John Hattie.

Algú podria pensar que és una idea romàntica de l'educació la que em porta a defensar este posicionament més "conservador" respecte l'ensenyament. No, senzillament em mou la defensa de l'escola pública, entenent que estan en perill els valors il·lustrats de justícia, veritat i bellesa, que la doten de sentit. I la defensa de les persones que la fan possible, els mestres i els professors.

Actualment, soc alumna i professora, com a professora del Projecta't em preocupa que el Consorci d'Educació de Barcelona haja decidit eliminar el recurs i substituir-lo per un altre programa portat, exclusivament, per psicopedagogs, ja que em sembla una mostra més de la degradació que està patint l'educació, una manera més de deixar clar que allò acadèmic no és prioritari, i que no calen persones especialitzades en certs coneixements. Amb això, no estic menystenint la figura del psicòleg (a l’equip del Projecta’t també hi és, aquesta figura, i fa una feina imprescindible); els joves necessiten comprendre el seu dolor, però també necessiten comprendre el món (en molts casos, causant d’aquest dolor). Com demostren els darrers resultats de les proves PISA a Catalunya, si entenem que la comprensió lectora obre una porta al món, cada vegada estan més lluny d'aquesta fita, estem deixant als alumnes orfes d'aprenentatge i els estem condemnant a ser menys lliures.

Com a alumna, d'un grau universitari, confesso que em sento, en alguns sentits, estafada: com és possible que en un grau de llengua i literatura m'avaluen per com avaluo la feina d'altres companys i se'm critique que estic sent massa primmirada amb les qüestions formals? No atanso a entendre com és possible que, en nivells d'estudi superior, no s'exigisca escriure bé (i no parlo de faltes, sinó del fet de saber comunicar i ordenar uns arguments de forma coherent), especialment quan es tracta d'un grau de llengua. La forma és un espill del contingut.

Pot ser que, precisament, per aquest desprestigiar la forma, no estiguem atenent a allò que amaga la terminologia triada per a esta nova educació "progre", en què es parla de competències i de crèdits, tal com assenyalen Jordi Solé i Marta Venceslao, experts en l'àmbit educatiu. Serem tan innocents de pensar que és casualitat? Aquests conceptes il·lustren, sense cap mena de pudor, la voluntat de crear una escola adaptada a la societat neoliberal en la qual vivim. Estem desproveint a les futures generacions de la possibilitat de pensar i de crear un món més sa i ens estem creient innovadors per fer-ho.