A Espanya la justícia està al servei de la política quan advertim, entre molts altres exemples, que a Rato se l’absol i a Torra se’l condemna. Una minoria nacional com la catalana, molt rica culturalment i econòmica, quan defensa la seva identitat, els polítics de la majoria li neguen el seu reconeixement i si el govern català s’hi rebel·la, la justícia actua; aplica les sentències sempre seguint la ideologia política al marge de la neutralitat que hauria d’imperar en el món judicial.

Li neguen un Estatut elaborat seguint totes les normes de la Constitució, aprovades pels parlaments respectius i referendades. Una minoria d’espanyols amb les seves signatures van impugnar el seu articulat, seguint la veu del PP que havia perdut unes eleccions, i carregant contra Catalunya les podria tornar a guanyar, i els tribunals van sentenciar contra la pròpia Constitució, anul·lant l’Estatut.

A Espanya, la història es repeteix una i altra vegada. En dictadura tot els resultava més fàcil. La llei de les armes, naturalment contràries a qualsevol Constitució perquè comporta enfrontaments armats i morts de persones, ho tenien arreglat. Per això a Catalunya són la majoria dels darrers presidents que han acabat malament; inhabilitats, destituïts, multats, empresonats, exiliats o afusellats.

En democràcia, com les armes no es poden aplicar encara que a Espanya darrerament van posar a pràctica la repressió “de a por ellos” destruint escoles, pegant a àvies i arrossegant joves que pretenien votar un referèndum, posen en funcionament la Constitució. I apliquen els articles com els interessa per la seva ideologia, quan volen i com desitgen els poders de l’Estat i així jutgen, condemnen, multen i empresonen. Un simple nas d’un pallasso, enrabia tant uns jutges determinats que el poden sentenciar presó i multa, aplicant una proporcionalitat impossible d’entendre. O una manifestant pot ser acusada de terrorisme, emparant-se en un informe policial no demostrable però sense comprovar-ho, se la pot empresonar els dies que vulguin només pel fet de demanar llibertat i autodeterminació.

Quelcom esdevé sospitosament anormal perquè uns fets reiterats i tan evidents, resultin tan habitual en les relacions Espanya i Catalunya. Son segles que de una forma, la expeditiva de les armes o la de la justícia que sempre actua de part, es succeeixen reiteradament. La majoria pretén que Catalunya sigui com ells volen i si l’actitud s’escantella un xic, arriba la repercussió d’una forma o altra. Els espanyols tots hem de ser iguals, segons diuen, però uns no podem parlar la nostra llengua, no podem dirigir el nostres ports i aeroports, no podem disposar d’infraestructures adequades pel nostres desenvolupament social i econòmics, paguem a l’Estat el que se’ns demana i se’ns retorna el que volen, i quan ens queixem, som “victimistes” i “insolidarios”. I si les queixes ja no les poden controlar, malgrat la majoria que disposem al nostre Parlament, invaliden les nostres resolucions per una via o altra, i assumpte acabat. Som minoria dins l’Estat i majoria dins de casa però no tenim dret a queixar-nos ni a establir fets diferencials perquè al fons som dues maneres de fer, de pensar i d’actuar. Espanya mantén que tots hem de ser iguals però la llei l’apliquen a conveniència.

I aquesta és la realitat inversemblant però real d’aquesta Espanya en relació a Catalunya. I quan no saben com sortir-ne apliquen les lleis dels seus magistrats controlats per la porta del darrera i transgredint les lleis, donant-los-hi la forma que els convé podent inhabilitar, empresonar o fins i tot afusellar els president de la Generalitat. I es queden tan frescos!

Evidentment que a Catalunya se li priva poder ser el motor econòmic indiscutible d’Espanya i un dels principals d’Europa. I a Espanya li va malament perquè perjudicant Catalunya queden limitades les seves possibilitats i potencialitats de creixement globals. Però tant se’ls dóna!, és quelcom que no volen entendre i prefereixen la repressió, la imposició i el “manar” abans que el diàleg i arribar a solucions pactades. El MHP, Quim Torra, ja ho va manifestar clarament i per això la sentència ja la tenien escrita des del moment que se’l va advertir. És curiós quan la justícia espanyola no acaba de solucionar els procediments en mesos, ni anys, el president, amb hores ja va rebre l’escrit de la inhabilitació. I davant del panorama, “Espanya xala i el món se’n fa creus”. Només cal veure l’alegria d’alguns periòdics madrilenys per haver absolt a Rato pel cas Bankia; “xalen” quan son els seus els absolts malgrat haver costat a l’Estat no sé quants mils de milions i també “xalen” quan inhabiliten al president Torra per unes pancartes al balcó.

Els polítics europeus callen o parlen d’amagat per no acusar els seus companys espanyols però la justícia ha d’actuar, actuarà i deixarà a “l’altura del betum” la magistratura espanyola, com ja la ve deixant des de fa anys. I vet aquí que el govern espanyol no ha volgut signar, ni publicar la inhabilitació del president català; tem que la justícia europea els estirarà les orelles quan toqui i serà massa tard. Mentre, uns a callar i els altres se’n foten pel davant i pel darrera.