Des dels primers albirs de Catalunya, mai la seua gent s’han sentit representats pels seus comtes i posteriorment pel rei, quan Aragó i Catalunya tenien la mateixa autoritat suprema, malgrat la seua independència territorial.

La personalitat catalana, com a fet intrínsec, sempre s’ha allunyat de l’autoritat nobiliària. El nostre individualisme, que no sempre és bo ni objectiu col·lectivament, ens ha fet treballadors, esforçats, emprenedors i creadors de riquesa; a bon segur per allò, de l’hereu.

I havent creat aquest règim familiar s’ha fomentat una manera de ser diferent, d’obrir-se camí a la vida i de creure que la continuïtat de la sang no representa altra cosa que disposar d’un patrimoni i un privilegi.

Normalment els fills no primogènits, crescuts econòmicament només pel seu propi esforç i per la voluntat de superació, sempre avançaven més des del comerç, la indústria, la menestralia o el negoci que els germans hereus, propietaris de la terra i els béns familiars.

Vet aquí, doncs, com la nostra idea de república la portem dins nostre, millor que la monarquia. Les grans famílies nobiliàries catalanes sempre van disposar de privilegis reials però no per això el poble va acceptar l’autoritat del rei. El nobles disposaven d’uns ressorts autoritaris contraris al pensament popular; impostos, legalitats, poder i abús. Mentre uns havien de treballar i sofrir les penúries, els altres vivien del que aportaven els súbdits.

De rebel·lions populars en tenim moltes d’historiades que revelen el divorci continuat entre poderosos per la sang i la força del proletariat i la pagesia. I així els prohoms liberals dels municipis formaven la tercera part dels braços, juntament amb l’església i els nobles, del Parlament català i, com a productors de riquesa i pagadors d’impostos, exercien la funció de control a les despeses reials.  

Passen els anys, i sobretot durant la darrera dècada, tot ha canviat de dalt a baix. No només el sentit de la monarquia o la república. Els whatsapps, els twitters i altres formules comunicatives han revolucionat el món. I així que s’ha conegut la notícia dels integrants de “la manada”, soltats de la presó preventiva, al minuts de produir-se,  tothom s’escandalitza.

Juristes per un costat, però el poble en general, tots, som capaços de dir què pensem, criticar i judicar què entenem per erroni, desorbitat o mal executat. La gent surt al carrer a protestar. Ja no son solament els catalans que es queixen per haver-los anul·lat l’Estatut aprovat legalment i el TC, amb el suport improcedent d’uns polítics corruptes, “mossegaren la coca” per ideologia i no per justícia. Ara tothom es manifesta a la mínima. Els polítics, tots han quedat tocats per fets que havien succeït sempre i ningú se’n podia queixar i actualment arriben a l’instant de produir-se i tothom protesta.

El nostre món, amb equivocacions tan clares que delaten les diferents vares de mesurar del rei, dels jutges i fiscals i dels polítics, van a la deriva. Un rei que parla només pels seus (pels espanyols però no pels catalans). Uns jutges que poden empresonar a Urdangarin a una presó de privilegiats, i, a la vegada, soltar violadors indiscutibles, i mantenir mesos engarjolats preventivament els polítics catalans per les seves idees. I uns polítics carregats de corrupció, emparats –aparentment- per una justícia amiga.

Tot plegat, fa mala olor, enrabia la gent i el desencís es generalitza. Vet aquí, com al rei no se l’estima i els sistemes de govern actual van a la deriva. Han d’arribar canvis profunds per solucionar-ho.