Catalunya, pels espanyols, sempre ha estat terra hostil. Uns ens tracten amb més mà esquerra que altres. Però sempre, des dels poders fàctics, els governs i la premsa ens han qüestionat de forma despectiva. Mantenen instintivament el dret a conquesta i d'aquí no en surten. I ara els toca als socialistes que son els que manen i que ensopeguem en relació a nosaltres.

Les paraules de Félix Bolaños, l’actual ideòleg del govern de Pedro Sánchez ens ho diu clarament, quan parla de les quotes lingüístiques: “todos somos españoles, catalanes, bascos o gallegos”, però imposen la seva llengua, a casa nostra pretenen imposar el bilingüisme a l’escola per anorrear el català i a nosaltres no ens deixen expressar en el nostre idioma als parlament espanyols i europeus. Mentre que ells poden usar el seu idioma on volen, quan volen i de la manera que volen. Tots, diuen som espanyols però mai el tracte és igualitari.

El PSOE, que ara disposa del poder, l’únic objectiu que té és mantenir-lo. I si el perden entraran aquells que volen ressuscitar el general Franco, sense necessitat d’arribar al govern a sang i foc per haver expulsat el govern legítim, com ho feren el 1936. O siga, que davant d'esta situació, potser és bo que manen les esquerres per no caure en el pou del que hem viscut en temps anteriors.

Per mantenir-se han de fer uns grans equilibris, com el joc de mans dels il·lusionistes, enganyant el públic i, alguns dels nostres, deixant-se enredar per no caure al pitjor. Som milers els catalans que, entre uns i els altres, preferim els socialistes malgrat saber que ens defrauden. El per què ho tenim clar? entre el dolent i el pitjor, estos ho son menys que els altres.

L’exemple el tenim amb Iceta pel mig, vividor de la política des dels 18 anys, ara ministre que com en Pedro Sánchez sap jugar quatre bandes; va votar, quan li convenia, a favor de l’autodeterminació, posteriorment pel federalisme i finalment, amb Maragall i després amb Montilla, va votar per un nou estatut que hauria pogut ser una solució d’enteniment entre Catalunya i Espanya. Ara, en canvi, fa d’escolanet a les ordres dels que paguen, accepta la repressió, les inhabilitacions dels polítics catalans, les multes, els exilis, les presons perquè “qui paga, paga... i qui paga mana”. Però, repeteixo, entre les dretes ferotges defensors del nacionalisme espanyol exacerbat i els socialistes, preferim estos, malgrat juguen fent equilibris, només per mantenir-se al poder. I en moltes de les seues decisions, actuant clarament contra Catalunya, si es posen a la balança, com és el cas de la llengua i o els pressupostos, o els tractes desconsiderats, entre el dolent i el pitjor,  ens desagraden menys.

Tinc bons amics i persones honrades a les seues files, però quan passen els anys i alguns encara continuen donant-los suport amb el carnet del PSC a la butxaca només em queda el sentiment que, sent catalans i sent socialistes, com Iceta, viuen del conte i es queden tan frescos; potser l’important és el sou, la cadira i anar vivint.

Els socialistes catalans que creien en el PSOE per afirmar-se com a partit socialdemòcrata, ja se’n van sortir en veure com va petar la resposta dels seus líders espanyols posteriors. L’exemple el tenim amb els Maragall, entre molts altres. Van defensar des del PSC trobar fórmules per mantenir-se dins d’Espanya, aprovant l’Estatut, que Zapatero havia de donar-li suport.

El TC, i la dreta franquista va fer la resta, amb el suport de personatges com l’expresident Felipe Gonzalez,  i vist com van marxar les coses, i la necessitat de reivindicar el dret a decidir del president Artur Mas, els socialistes catalans hagueren de fer un pas a favor de l’independentisme perquè no els quedava altre remei. Una cosa era Zapatero i l’altra la resta de l’estructura socialista d’Espanya. Pretenien solucionar “el problema catalán” i, a la fi, i al costat de la dreta i dels tribunals que els donaven suport per la porta del darrera, hem arribat on som.

El President Montilla, un dels factòtums d’aquells dies i que encara avui s’adona de la gran relliscada del socialisme, amb veu baixa s’hi troba incòmode però es mantén ben assegut al sofà de les portes giratòries, doblant el sou dels expresidents de la Generalitat i sense responsabilitats, com molts altres, segueix al partit, abaixant el cap, a vegades, avergonyit, però amb la vida assegurada.

Esta és la realitat del socialisme català. Han de fer equilibris constants per dir i defensar avui el contrari del que deien en altres temps. Els que manen de Madrid imposen els criteris i ells, subordinats i bons escolanets, han de prosseguir el camins que els marquen. Ara aprovaran els pressupostos a Espanya amb el suport de partits catalans independentistes però els acords, alguns escrits i altres de paraula, se’ls emporta el vent.

Vet aquí el dilema que tenim muntat a Catalunya;  si dolenta és l’opció de donar-los suport al pressupost, no gaire més és no donar-ne. D’aquí unes setmanes veurem què passa amb els comptes espanyols i els catalans; aquí els socialistes s’hi brinden per jugar als equilibris que ens tenen acostumats. I segurament a Madrid també s’aprovaran però novament veurem quin és el grau de compliment d'estos que ens consideren espanyols però ens tracten com a territori hostil.