Fa cinc anys no vaig estar al poble per Quinquennals. Lo 30 d'octubre tenia un vol per tornar definitivament d'Alemanya i començar una nova vida. Volia aprofitar los meus últims dies i vaig pensar que cinc anys més tard, les Quinquennals tornarien a estar, mentre que a Alemanya ja no hi tornaria més. No sabia que serien les últimes festes de mon pare. Si ho hagués sabut, segurament m'hauria comprat un vol ni que fos per estar-m'hi dos dies. Però no ho sabia.
Les festes del poble, i en concret les Quinquennals, serveixen entre altres coses perquè ens adonem que lo temps no és infinit. Són dies intensos; aixecar-se al matí, fer l'alfombra, arrossegar mal l'esquena los dies següents i passejar per racons del poble amb regust d’infantesa. Dinars, esmorzars i fotografies d’Instagram. Trobar-te en gent que potser només parleu cada cinc anys. Trobar-te en gent, en definitiva. «Estic cansada de parlar en gent» em comentava una amiga. És cert que la sobredosi de socialització és aclaparant: Veïns, amics, coneguts, gent que no sabies ni que existia i en qüestió de dos trobades ja són de la família. També trobades incòmodes, trobades que fan mal, trobades que evites i te'n vas pel carrer del costat. Parents amb qui no et parles, exparelles amb ferides infectades de pols, persones amb qui encara queden coses pendents i examants que encara es busquen ansiosament a través de totes les llums i totes les flors i tota la gent. Massa trobades comprimides en deu dies. I enmig de tot, la verge Maria que ens mira recordant-nos que potser d'aquí a cinc anys, tot això ja no importarà.
Són dies emotius, però també tristos. Pesen les absències en Quinquennals: les dels morts, però també les dels vius. Pesen les absències com un batec al llarg dels dies; tu vas fent, però lo batec allà està, sense sobresortir però sense desaparèixer; marcant lo ritme dels teus passos, com una tuba en una orquestra, o un contrabaix en qualsevol peça de jazz. L'absència s'acumula i l'aire es transforma en gas butà mentre tu vas fent allò que diuen que és la vida.
Les festes també serveixen per a conèixer-nos una miqueta més com a poble. «Este poble està mort» se sent dir des de fa anys. No m'ho va parèixer durant les Quinquennals, ans al contrari. Al poble no s'hi cabia, fins al punt de què vaig desitjar la solitud i tranquil·litat dels dies que ens havien precedit. Durant lo dia, l'atmosfera que es respira és de cooperativisme, de comunitat, aconseguint allò tan difícil que és que la població s'implique per alguna cosa. Tanmateix, no hi ha duros a quatre pessetes, i també treu lo pitjor de nosaltres: les disputes i l'enveja, lo cansament i la ràbia. Les crítiques. Que si tu només has sortit quan te tocava lo teu tros o no has posat diners per a l’altar. «No val la pena barallar-se», que diria mon pare, però així estem. Algú que no era d'aquí em preguntava caminant per un carrer com era que hi havia parts on no hi havia flors. «Estos no participen» vaig dir sense donar-li massa importància. «I no seria millor repartir les flors per a què no quedés un costat sense fer?» La lògica en què esta persona formulava la pregunta pareixia aclaparadora. Jo me'n vaig riure: «Seria lo lògic, sí.»
Caminant per estos carrers que durant Quinquennals pareixia que s'haguessen d'acabar, em vaig preguntar on estava la gent durant tot l'any. ¿Per què la resta de l'any lo buit ens engoleix? També pesa l'absència de poble durant les Quinquennals. Ens pesa als que hi vivim tot l'any, als que resistim i naveguem per este futur incert fet a base de ciment sobre cendres. Una certa nostàlgia ens embolcalla per Quinquennals, la de saber que allò que vivim serà efímer, i que serà oblidat a poc a poc mentre ens tornem a abandonar a la deixadesa del dia a dia. Cremem tots los cartutxos per Quinquennals; vídeos a dojo, festes, somriures, salutacions i mentides. Intel·ligència artificial com a antídot a l'oblit. Bevem i oblidem-ho tot, que la resta de l'any – i citant a Antònia Vicens – ja ens mourà l'enyorança.