L’expresident Aznar, que va criticar la Constitució l’any 1978 i la va votar en contra, és nét d’un director de “La Vanguardia”, imposat per la dictadura. Segurament que el seu avi ja coneixia la manera de ser dels catalans i per això, el que parlava el català en la intimitat, ja va advertir que no aconseguirien la independència perquè abans es barallarien.

Coneixia per l’experiència de segles, l’existència d’esquirols comprats i els interessos econòmics d’un sector determinat que manipularien el que convingués, sempre amb la mà pel darrera de Castella. Si no ho paraven per les armes ho podrien aturar d’alguna altra forma. En totes les crisis sempre han sabut parar-nos la ratera i, d’una forma o altra, nosaltres l’hem picada i hem caigut a la trampa. Ens les paren com al tord que quan té set li cal abeurar a la cadolla, toca el totxo que aguanta la llosa i s’hi queda atrapat.

No sé si l’expresident Rajoy, que ha estat el president més incompetent de la història democràtica, quan se’ns va parar la primera trampa de la judicialització anul·lant l’Estatut aprovat, no acceptant el diàleg i indignant al poble de Catalunya, no sé si ho havia preparat conscientment. Intueixo que la seva intel·ligència no arribava a tant. Però la jugada va funcionar. Ens va encendre el ànims, vam sortir al carrer més de 2 milions de catalans emprenyats i així va començar la història de l’engany.

I negativa a dialogar enrere altra negativa, els catalans, cada cop més indignats avançàvem cap el futur incert, mentre la premsa madrilenya, els poders fàctics, la monarquia borbònica, l’església episcopal espanyola, l’alt funcionariat, els militars i la justícia posada a dit per una dreta successora del franquisme, contraatacava amb mentides, fal·làcies i embolics. Però ens posaven la ratera i nosaltres, inconscients, la picàvem un, i altre cop, dividits els uns amb els altres mentre ells, tots jugant a una. Saben que si Catalunya arribava a marxar d’Espanya, haurien perdut el féu més important de la seva corona. I això és el que no poden permetre.

Vet aquí que amenacen i tot seguit apliquen la llei del més fort reprimint i el que calgui per fer passar tothom pel rodal que ells volen, sigui o no legal. Notícies recents afirmen que Pérez de los Cobos, el responsable de les garrotades del 1-O, ascendit a general com a recompensa, es va oferir voluntari a Tejero en el cop d’Estat. Pot ser possible això, en democràcia? Els que manen de bo de bo Espanya, no els agrada el govern de coalició Sánchez-Iglesias, per haver acceptat dialogar amb Catalunya i per ser d’esquerres, i, així, el TC ja els ha declarat la guerra. I obren en conseqüència; “Vosaltres voleu diàleg, nosaltres mai l’acceptarem”.

Fan servir tribunals com els de la Junta Electoral, inhabilitant presidents, eurodiputats i el que calgui, en contra la democràcia i la voluntat popular. Fan servir el Tribunal de Comptes per arruïnar els membres del govern de Puigdemont, encara que Rajoy, com Montoro van afirmar en seu parlamentària que pel referèndum no s’havia gastat ni un cèntim. Ara jutgen a Trapero en aire de revenja per l’èxit del 17-9. Manen i volen manar encara que hagin de xafar la democràcia. I diuen defensar Espanya.

I el catalans piquem reiteradament la ratera com el tord que té set i allí queda atrapat. Durant anys, des de que Mas va oferir diàleg abans de tirar endavant el mandat del poble de Catalunya i més de les ¾ parts dels parlamentaris catalans van demanar un referèndum a les Corts Espanyoles, sempre se’ns s’han negat. Ara tenim la possibilitat de dialogar.

L’experiència fins ara és dolenta i només ens queden dues opcions; el peix al cove practicat durant els 25 primers anys de la democràcia, amb els enganys i incompliments continuats per part d’Espanya, o l’acceptació d’un referèndum pel dret a decidir. De les dues només la primera pot ser possible. El per què ja el tenen decidit per davant quan el PSOE va signar el 155 i sempre ha dit i ha repetit que mai acceptarà l’autodeterminació.

Queda la possibilitat que puguin alliberar els presos polítics i restituir al exiliats el dret que els pertany com a ciutadans de viure amb les seves famílies i als pobles habitaven. Tot és discutible i en política tot és possible però no pot ser una nova ratera que inconscientment el PSOE posa a Catalunya amb la col·laboració pel darrera, directa o indirecta de l’alta magistratura espanyola?