Capítol XXII
La setmana passada una veïna em deia que ja no ens tornaríem a abraçar. També m'ho asseguraven dos amics, un d'ells argumentava que se n'havia fet massa, que últimament besàvem cada cop que ens presentaven alguna persona i que això no era bo i s'havia d'acabar. Davant d'aquestes pors i dubtes he pensat de fer l'article d'aquesta setmana.
Personalment les abraçades m'agraden. De fet, el primer experiment psicològic (mig) científic va ser fet per Federico II Hohenstaufen (1194-1250) per saber la llengua vernacla dels humans. Ell pensava que seria l'hebreu perquè era la més antiga. Així, va ordenar que s'agafessin nadons (sense el consentiment de les mares) i s'alimentessin i rentessin. El que no es podia fer era parlar-los, cantar-los cançons de bressol o acariciar-los. Sense contacte humà, segons aquest rei, es podria saber quina era la nostra llengua innata. Cap dels nadons va sobreviure.
Aquest experiment mostra, doncs, la importància per als humans del contacte pell amb pell. Ho és per la immunologia, ja que d'aquesta manera el nostre cos es va enfortint i ens ajuda a poder combatre infeccions. Però, sobretot, ho és perquè psicològicament ens tranquil·litza i ens dona pau.
Això també ho va mostrar un estudi fet als Estats Units on es va observar que, malgrat que els italoamericans consumien més alcohol, tabac i feien menys exercici físic que els anglosaxons d'allà, de mitjana, aquests col·lectiu vivia més anys i mostraven una millor qualitat de salut. D'aquesta manera, es va concloure que, allò que marcava la diferència i afavoria estar sa, era, sobretot, el benestar psicològic que produïa en la persona viure en un entorn familiar i de molts vincles socioafectius com els d'aquella comunitat italiana. Més, fins i tot, que l'exercici físic o els hàbits saludables, tot i que no s'han de menystenir.
Per tant, m'agradaria respondre que, un cop acabi aquesta pandèmia, seria bo veure a la persona del davant com una amiga que ens ofereix una oportunitat de millorar física, social i psicològicament. Potser serà un repte, però val la pena entomar-lo, ja que, els besets, ens ajuden a viure!
Assumpta Arasa Altimira, psicòloga general sanitària
La setmana passada una veïna em deia que ja no ens tornaríem a abraçar. També m'ho asseguraven dos amics, un d'ells argumentava que se n'havia fet massa, que últimament besàvem cada cop que ens presentaven alguna persona i que això no era bo i s'havia d'acabar. Davant d'aquestes pors i dubtes he pensat de fer l'article d'aquesta setmana.
Personalment les abraçades m'agraden. De fet, el primer experiment psicològic (mig) científic va ser fet per Federico II Hohenstaufen (1194-1250) per saber la llengua vernacla dels humans. Ell pensava que seria l'hebreu perquè era la més antiga. Així, va ordenar que s'agafessin nadons (sense el consentiment de les mares) i s'alimentessin i rentessin. El que no es podia fer era parlar-los, cantar-los cançons de bressol o acariciar-los. Sense contacte humà, segons aquest rei, es podria saber quina era la nostra llengua innata. Cap dels nadons va sobreviure.
Aquest experiment mostra, doncs, la importància per als humans del contacte pell amb pell. Ho és per la immunologia, ja que d'aquesta manera el nostre cos es va enfortint i ens ajuda a poder combatre infeccions. Però, sobretot, ho és perquè psicològicament ens tranquil·litza i ens dona pau.
Això també ho va mostrar un estudi fet als Estats Units on es va observar que, malgrat que els italoamericans consumien més alcohol, tabac i feien menys exercici físic que els anglosaxons d'allà, de mitjana, aquests col·lectiu vivia més anys i mostraven una millor qualitat de salut. D'aquesta manera, es va concloure que, allò que marcava la diferència i afavoria estar sa, era, sobretot, el benestar psicològic que produïa en la persona viure en un entorn familiar i de molts vincles socioafectius com els d'aquella comunitat italiana. Més, fins i tot, que l'exercici físic o els hàbits saludables, tot i que no s'han de menystenir.
Per tant, m'agradaria respondre que, un cop acabi aquesta pandèmia, seria bo veure a la persona del davant com una amiga que ens ofereix una oportunitat de millorar física, social i psicològicament. Potser serà un repte, però val la pena entomar-lo, ja que, els besets, ens ajuden a viure!
Assumpta Arasa Altimira, psicòloga general sanitària