En trenta metres, em creuo un home amb el cap inflat de tristesa, la mirada baixa, arrossega els peus; més endavant, dos discuteixen, un en bici i l'altre en cotxe, en un semàfor, s'insulten, el semàfor en roig, no podia ser d'altra manera; finalment, tres cotxes de la policia paren davant d'un bar on hi ha hagut una baralla, un n'ha sortit mal parat, l'ull regalima sang, explica amb veu ronca què ha passat.
En un cop de Twitter, veig diverses notícies (que no distintes): sis agressions homòfobes en un sol cap de setmana a Barcelona, sis víctimes de violència masclista en set dies, ampliació de l'aeroport del Prat, pujada de la llum, transicions energètiques que tenen més a veure en transaccions que en justícia i sostenibilitat, 13 estudiants amb penes altíssimes de presó per defensar la pública...
En trenta metres i en un cop de Twitter, violència i més violència. La vista i la oïda ho perceben, però també la seua absència. No s'escolta, no se mira prou a l'altre i, d'esta manera, des del govern a la ciutadania i dins del mateix poble anem creant sistemes verticals. Hi ha qui agafa l'escombreta del vàter i es dedica a regirar la merda i hi ha qui es deixa regirar vençut per la resignació.
I en horitzontal, cada cops més forats. Societat-colador. A sobre, els equilibristes a la corda de la precarietat; a les anses, només els pocs que caminen sobre segur; i a la pica, ja traspassats els forats, l'oprimit, el pobre, l'immigrant, el diferent i el trist. Mentrestant ens intenten colar millores, quan en realitat volen dir, mig salivejant, millones, fent ús del manual de corrupció del llenguatge.
Per sort, encara existeixen grans mostres de solidaritat com s’ha vist amb el cas de La Pública a Judici. Cal posar-hi llum, perquè, si no, és fàcil que el soroll de la violència t’emboire i t’aïlle.
En un cop de Twitter, veig diverses notícies (que no distintes): sis agressions homòfobes en un sol cap de setmana a Barcelona, sis víctimes de violència masclista en set dies, ampliació de l'aeroport del Prat, pujada de la llum, transicions energètiques que tenen més a veure en transaccions que en justícia i sostenibilitat, 13 estudiants amb penes altíssimes de presó per defensar la pública...
En trenta metres i en un cop de Twitter, violència i més violència. La vista i la oïda ho perceben, però també la seua absència. No s'escolta, no se mira prou a l'altre i, d'esta manera, des del govern a la ciutadania i dins del mateix poble anem creant sistemes verticals. Hi ha qui agafa l'escombreta del vàter i es dedica a regirar la merda i hi ha qui es deixa regirar vençut per la resignació.
I en horitzontal, cada cops més forats. Societat-colador. A sobre, els equilibristes a la corda de la precarietat; a les anses, només els pocs que caminen sobre segur; i a la pica, ja traspassats els forats, l'oprimit, el pobre, l'immigrant, el diferent i el trist. Mentrestant ens intenten colar millores, quan en realitat volen dir, mig salivejant, millones, fent ús del manual de corrupció del llenguatge.
Per sort, encara existeixen grans mostres de solidaritat com s’ha vist amb el cas de La Pública a Judici. Cal posar-hi llum, perquè, si no, és fàcil que el soroll de la violència t’emboire i t’aïlle.