Per un WhatsApp m’assabento que la millor amiga de la meva mare és a la UCI per culpa del coronavirus. Truco el seu fill, amic meu de tota la vida i que vam compartir les classes de primària, i m’ho explica.
Ell, per no voler-se posar en perill, aquest any, va decidir quedar amb el cunyat i la seva parella i no anar a les concentracions de l’11 de setembre. Un dinar els tres i ja està. Malauradament el cunyat era asimptomàtic, però tenia la Covid. Ell li ho va encomanar a la mare, al germà i a la tieta. La mare amb pronòstic molt dolent ara ja és a casa, per sort. El germà va agafar una infecció a la sang, patiment, per fortuna també és a casa. La tieta asimptomàtica i el meu amic, com una grip forta, només s’ha quedat sense notar les olors, de moment. Em diu, això és ben estrany, com pot ser que a cada persona l’afecti de manera tan diferent el mateix virus?
Cap de setmana d’estudi. Conec una companya d’aula que és metgessa. Li pregunto per la situació. Es posa a plorar. Està de baixa per estrès posttraumàtic. Treballava a un geriàtric, ha vist morir avis i iaies que ella portava. No pot parlar. No suporta veure les mascaretes. Està intentant refer la seva vida. Ara es centra en les coses petites, les seves filles i la parella. Caminar, córrer i olorar les flors. No vol pensar més enllà.
Durant les classes, retrobo igualment una altra companya de curs dels últims anys d’estudi, ella és metgessa del CAP. La saludo i m’interesso per com ho porta, es desmunta. Ella, una dona valenta que és la viva expressió de la calma i la confiança, ara està trencada, em mira i em diu, el pitjor encara ha de venir. L’esgotament li veig ulls endins.
Moltes de les meves millors amigues i les meves germanes són mestres. Difícil preguntar com estan. Cada dia van a treballar amb la incertesa de si hauran de plegar i confinar-se. Hauran de fer-se PCRs o no. Tindran tots els alumnes o no. De moment el doble de feina. Han de fer classe amb aquestes condicions, més les mascaretes, control de distàncies, etc., i, a més, han de programar classes per si tot el sistema es torna a paralitzar i ens tornem a confinar a casa. Llavors hauran de donar classes en línia, un altre cop.
Cansament i desesperació. Reclamen suport de les administracions, però poques orelles s’observen interessades a escoltar el clam de tants i tantes professionals portades al límit.
Entremig el món ha canviat. També la nostra vida. Bars, restaurants, espais d’oci, vacances a l’estranger... Tot parat. I costa. I és un sacrifici per l’economia de les persones treballadores, un terratrèmol que ens afecta tots i totes. Però s’ha de fer, malgrat tot, s’ha de fer. Haurem d’aprendre a col·laborar, calen ajudes econòmiques, psicològiques, socials.
Ja res tornarà a ser el mateix, però de veritat tot anava tan bé i era tan bo? Potser ara és hora de repensar la nostra societat i centrar-nos en el que tenim prop, les coses petites, els paisatges del costat de casa, els companys i amics del poble, del barri, del davant de casa. Potser haurem de canviar la vida, seria bo de mirar de construir-ne una de millor, per nosaltres i pels que vindran. Estimem-nos, cuidem-nos.
Per Assumpta Arasa Altimira, psicòloga general sanitària
Ell, per no voler-se posar en perill, aquest any, va decidir quedar amb el cunyat i la seva parella i no anar a les concentracions de l’11 de setembre. Un dinar els tres i ja està. Malauradament el cunyat era asimptomàtic, però tenia la Covid. Ell li ho va encomanar a la mare, al germà i a la tieta. La mare amb pronòstic molt dolent ara ja és a casa, per sort. El germà va agafar una infecció a la sang, patiment, per fortuna també és a casa. La tieta asimptomàtica i el meu amic, com una grip forta, només s’ha quedat sense notar les olors, de moment. Em diu, això és ben estrany, com pot ser que a cada persona l’afecti de manera tan diferent el mateix virus?
Cap de setmana d’estudi. Conec una companya d’aula que és metgessa. Li pregunto per la situació. Es posa a plorar. Està de baixa per estrès posttraumàtic. Treballava a un geriàtric, ha vist morir avis i iaies que ella portava. No pot parlar. No suporta veure les mascaretes. Està intentant refer la seva vida. Ara es centra en les coses petites, les seves filles i la parella. Caminar, córrer i olorar les flors. No vol pensar més enllà.
Durant les classes, retrobo igualment una altra companya de curs dels últims anys d’estudi, ella és metgessa del CAP. La saludo i m’interesso per com ho porta, es desmunta. Ella, una dona valenta que és la viva expressió de la calma i la confiança, ara està trencada, em mira i em diu, el pitjor encara ha de venir. L’esgotament li veig ulls endins.
Moltes de les meves millors amigues i les meves germanes són mestres. Difícil preguntar com estan. Cada dia van a treballar amb la incertesa de si hauran de plegar i confinar-se. Hauran de fer-se PCRs o no. Tindran tots els alumnes o no. De moment el doble de feina. Han de fer classe amb aquestes condicions, més les mascaretes, control de distàncies, etc., i, a més, han de programar classes per si tot el sistema es torna a paralitzar i ens tornem a confinar a casa. Llavors hauran de donar classes en línia, un altre cop.
Cansament i desesperació. Reclamen suport de les administracions, però poques orelles s’observen interessades a escoltar el clam de tants i tantes professionals portades al límit.
Entremig el món ha canviat. També la nostra vida. Bars, restaurants, espais d’oci, vacances a l’estranger... Tot parat. I costa. I és un sacrifici per l’economia de les persones treballadores, un terratrèmol que ens afecta tots i totes. Però s’ha de fer, malgrat tot, s’ha de fer. Haurem d’aprendre a col·laborar, calen ajudes econòmiques, psicològiques, socials.
Ja res tornarà a ser el mateix, però de veritat tot anava tan bé i era tan bo? Potser ara és hora de repensar la nostra societat i centrar-nos en el que tenim prop, les coses petites, els paisatges del costat de casa, els companys i amics del poble, del barri, del davant de casa. Potser haurem de canviar la vida, seria bo de mirar de construir-ne una de millor, per nosaltres i pels que vindran. Estimem-nos, cuidem-nos.
Per Assumpta Arasa Altimira, psicòloga general sanitària