Capítol XX
Fa uns dies escrivia sobre com mirar de portar la situació d'estar confinats a casa. Davant d'aquesta realitat, comentava, era normal patir ansietat i por. A partir d'aquí proposava un seguit d'exercicis que es podien anar fent per tal d'ajudar a viure millor aquest aïllament amb l'exterior.
Malauradament, després d'aquesta primera fase, veig com comença a aparèixer estats depressius i, aquella ansietat inicial, es trasllada a una desconfiança cap el veí o la veïna. De fet, ara fa pocs dies llegia que a Cartagena, en un bloc de pisos, se li demanava a una veïna que treballava en un supermercat que “pel bé de tots, es busqués un altre habitatge”.
També he sabut que hi ha infermers, o metges, assistents sanitaris, etc., que són malvistos quan van a dormir a casa seva. Fins i tot, en alguns casos, per les seves pròpies parelles ja que en tenen por.
Davant d'això, el gest d'aplaudir els i les treballadores sanitàries a les vuit del vespre el veig insuficient i, fins i tot, quelcom hipòcrita. No voldria viure les situacions que molts d'aquests grans professionals ara els hi toca gestionar, dia a dia, en qualsevol hospital del país minvat a base de retallades.
Tampoc puc oblidar-me dels treballadors diversos, com els de les nostres botigues de queviures, per exemple la veïna de Cartagena a qui demanen que marxi de casa, que estan treballant al peu del canó per evitar que ens quedem sense menjar. Elles i ells fan que tot rutlli i que puguem sortir-nos-en d'aquesta situació amb certa dignitat i normalitat.
Per això, només sé, com a persona i com a psicòloga, que el millor antídot contra les accions incíviques de rebuig a l'altre, sovint mogudes per la por, és l'empatia. Perquè potser amb l'EMPATIA en majúscules no podrem combatre el coronavirus, però sí podem posar cartells a l'entrada de l'escala donant les gràcies i la benvinguda a les persones que treballen fora per al nostre benestar. D'aquesta manera, quan arribin a casa es sentiran ben acollides i podran, per unes hores, descansar física i psicològicament.
Ja que més enllà del que ens passa avui, vindrà el món Post-Covid-19 i, en aquest, haurem de mirar de construir una societat més cohesionada i cooperativa. Només amb una societat que transcendeixi l’individualisme podrem superar la crisi que vindrà i que serà molt dura. Recordem que, darrere de la por, hi ha la mà amiga del nostre veí i veïna i entre totes podrem sortir-nos-en i dir ben alt, ara sí: “tot anirà bé”!
Assumpta Arasa Altimira, psicòloga general sanitària
Fa uns dies escrivia sobre com mirar de portar la situació d'estar confinats a casa. Davant d'aquesta realitat, comentava, era normal patir ansietat i por. A partir d'aquí proposava un seguit d'exercicis que es podien anar fent per tal d'ajudar a viure millor aquest aïllament amb l'exterior.
Malauradament, després d'aquesta primera fase, veig com comença a aparèixer estats depressius i, aquella ansietat inicial, es trasllada a una desconfiança cap el veí o la veïna. De fet, ara fa pocs dies llegia que a Cartagena, en un bloc de pisos, se li demanava a una veïna que treballava en un supermercat que “pel bé de tots, es busqués un altre habitatge”.
També he sabut que hi ha infermers, o metges, assistents sanitaris, etc., que són malvistos quan van a dormir a casa seva. Fins i tot, en alguns casos, per les seves pròpies parelles ja que en tenen por.
Davant d'això, el gest d'aplaudir els i les treballadores sanitàries a les vuit del vespre el veig insuficient i, fins i tot, quelcom hipòcrita. No voldria viure les situacions que molts d'aquests grans professionals ara els hi toca gestionar, dia a dia, en qualsevol hospital del país minvat a base de retallades.
Tampoc puc oblidar-me dels treballadors diversos, com els de les nostres botigues de queviures, per exemple la veïna de Cartagena a qui demanen que marxi de casa, que estan treballant al peu del canó per evitar que ens quedem sense menjar. Elles i ells fan que tot rutlli i que puguem sortir-nos-en d'aquesta situació amb certa dignitat i normalitat.
Per això, només sé, com a persona i com a psicòloga, que el millor antídot contra les accions incíviques de rebuig a l'altre, sovint mogudes per la por, és l'empatia. Perquè potser amb l'EMPATIA en majúscules no podrem combatre el coronavirus, però sí podem posar cartells a l'entrada de l'escala donant les gràcies i la benvinguda a les persones que treballen fora per al nostre benestar. D'aquesta manera, quan arribin a casa es sentiran ben acollides i podran, per unes hores, descansar física i psicològicament.
Ja que més enllà del que ens passa avui, vindrà el món Post-Covid-19 i, en aquest, haurem de mirar de construir una societat més cohesionada i cooperativa. Només amb una societat que transcendeixi l’individualisme podrem superar la crisi que vindrà i que serà molt dura. Recordem que, darrere de la por, hi ha la mà amiga del nostre veí i veïna i entre totes podrem sortir-nos-en i dir ben alt, ara sí: “tot anirà bé”!
Assumpta Arasa Altimira, psicòloga general sanitària