Mai no m'he sentit massa interpel·lada per la gent molt alegre. De menuda, no era una xiqueta trista però tampoc era l’ànima de la festa, que diguem. Era molt “normaleta”; ni massa riallera ni massa seria, més aviat cordial i discreta, i estar al voltant de xiquets molt extravertits m'angoixava una mica. M'agradava més escriure que parlar, i suposo que per això ara soc més simpàtica quan parlo que quan escric. Tampoc soc una persona extremadament detallista, per no dir que no ho soc gens. No m'agrada organitzar festes sorpresa, ni fer-li gimcanes a algú per trobar regals, ni allò de "t'hai comprat un detallet perquè sí, perquè m'apetia". No, esta no soc jo, i tampoc espero que siguen així en mi, perquè si algú ho és esperant que li torne, malament. No és que no faça mai regals – i de fet, si sou dels que vos he fet mai algun detallet d'estos perquè sí, sentiu-vos privilegiats, tot i que tampoc vol dir res.
Precisament per això ja vos imaginareu que el Nadal no és la meua època de l'any. De menuda m'agradava; a casa sempre hem sigut de fer cagar lo tió i anar a veure als Reixos i barallar-nos amb els veïns per veure qui arreplegava més llepolies. Però molt prompte vaig descobrir que els Reis no venien d'Orient sinó del carrer de dalt, de la mateixa manera que els troncs no menjaven mandarines. Crec que esta va ser la primera desil·lusió de totes les que vindrien.
Quan era menuda, ma neboda sempre em preguntava quan quedava per Nadal. M'imagino que ho deuen preguntar tots els xiquets. Però a poc a poc et vas fent gran i vas descobrint que la vida ja no és obrir regals un vint-i-quatre a la nit. Si tens fills, suposo que el Nadal ha de ser tota una altra cosa. Tampoc seran flors i violes, m'imagino, però l'experiència serà molt diferent de la que visc jo, que a la vegada serà diferent de la d'algú sense fills, però que li encante guarnir la casa en llumetes i pastorets, i pensar regals originals – i aquí acabo perquè si no entraríem en un bucle –.
Va haver-hi una època, d'estes més radicals que tots tenim, en què considerava el Nadal una trampa tan gran del capitalisme, que vaig decidir que no ho faria més; que no faria més regals, que no soparia més en família, que no i que no, ni torrons, ni polvorons ni fum fum fum, res de res. Esta època devia durar no més de dos setmanes, perquè de seguida vaig comprendre que si volia viure al marge de la societat, valdria més la pena anar-me'n al Montsià a viure baix d'un garrofer. "Passar o morir", s'ha dit sempre a casa meua. Fer-se gran també és això, suposo; gestionar la pròpia miserabilitat dins d’una societat aparentment feliç durant el Nadal i assumir que la taula el vint-i-quatre a la nit cada vegada estarà més buida, que natros cada vegada serem més vells, que si comprem regals els comerços fan calaix alhora que fem feliços a la gent que estimem. Moderar els discursos a la taula familiar per no donar disgustos – i menys mal que sempre hi ha vi –. També allò que dels propòsits d'any nou són una fal·làcia i, malgrat això, continuar fent-ne.
Precisament per això ja vos imaginareu que el Nadal no és la meua època de l'any. De menuda m'agradava; a casa sempre hem sigut de fer cagar lo tió i anar a veure als Reixos i barallar-nos amb els veïns per veure qui arreplegava més llepolies. Però molt prompte vaig descobrir que els Reis no venien d'Orient sinó del carrer de dalt, de la mateixa manera que els troncs no menjaven mandarines. Crec que esta va ser la primera desil·lusió de totes les que vindrien.
Quan era menuda, ma neboda sempre em preguntava quan quedava per Nadal. M'imagino que ho deuen preguntar tots els xiquets. Però a poc a poc et vas fent gran i vas descobrint que la vida ja no és obrir regals un vint-i-quatre a la nit. Si tens fills, suposo que el Nadal ha de ser tota una altra cosa. Tampoc seran flors i violes, m'imagino, però l'experiència serà molt diferent de la que visc jo, que a la vegada serà diferent de la d'algú sense fills, però que li encante guarnir la casa en llumetes i pastorets, i pensar regals originals – i aquí acabo perquè si no entraríem en un bucle –.
Va haver-hi una època, d'estes més radicals que tots tenim, en què considerava el Nadal una trampa tan gran del capitalisme, que vaig decidir que no ho faria més; que no faria més regals, que no soparia més en família, que no i que no, ni torrons, ni polvorons ni fum fum fum, res de res. Esta època devia durar no més de dos setmanes, perquè de seguida vaig comprendre que si volia viure al marge de la societat, valdria més la pena anar-me'n al Montsià a viure baix d'un garrofer. "Passar o morir", s'ha dit sempre a casa meua. Fer-se gran també és això, suposo; gestionar la pròpia miserabilitat dins d’una societat aparentment feliç durant el Nadal i assumir que la taula el vint-i-quatre a la nit cada vegada estarà més buida, que natros cada vegada serem més vells, que si comprem regals els comerços fan calaix alhora que fem feliços a la gent que estimem. Moderar els discursos a la taula familiar per no donar disgustos – i menys mal que sempre hi ha vi –. També allò que dels propòsits d'any nou són una fal·làcia i, malgrat això, continuar fent-ne.