A Madrid tot està convuls. Al PP no els toca la pell a la camisa, per la corrupció que els embolcalla i per les persones indignades que es manifesten en contra seu. El PSOE, com sempre, no sap on posar-se, què dir i com actuar. Diuen representar l’esquerra i actuen sempre agafats de la mà amb la dreta, donant-los tant suport com poden, sobretot amb el problema català. Els que guanyen, Cs, es senten còmodes per les enquestes, però s’adonen que quan disposaran del poder trobaran un Estat en descomposició, i el poble revolucionat i enganyat.

El poder judicial que pretén eliminar els independentistes i republicans per mètodes passats es troben que el present ha canviat. Vivim en democràcia i ja no poden aplicar acusacions emprades contra els bascos quan allí hi havia terrorisme i aquí no. Ara s’adonen que allò que els marca el cor, els resulta molt complicat poder-ho fer creure a Europa. I malgrat catalogar el tribunal de Schleswing-Holstein de “regional”, sobre el cas Puigdemont, la evidència judicial europea, cada cop respon més contundent.

A Espanya, les màximes instàncies del poder judicial foren elegides pel PP, fins i tot, alguns amb carnet de partit, per defensar-los de la seva corrupció i actuar contra Catalunya. La corrupció la tapen tant com poden però les evidències son tan clares que a alguns els han hagut d’empresonar. I sobre Catalunya, ja es troben lligats de peus i mans.

Acusen a una persona o dues o tres de terrorisme quan tothom teníem entès que un tret al cap, una furgoneta d’una organització criminal, atropellant els vianants pel mig de la Rambla, això sí que ho és. Però mai és terrorisme disposar de cartells, d’un xiulet groc, o haver captat al seu mòbil com arribar a una caserna per anar-se  a manifestar.

La seva desesperació, el creure’s que la seva raó és llei, sense haver d’escoltar una part que no pensa com ells, i basant les acusacions amb relats periodístics, desviacions de la veritat i simples anècdotes convertir-les en proves acusatòries, això mai pot definir-se com a justícia. I les seves anàlisis els han portat on ara son: acusen Europa, els volen convèncer de la seva veritat i poc a poc se’ls va desmuntant la seva estratègia.

Fins i tot, Jiménez Losantos o González Pons, amenacen als alemanys amb barbaritats pròpies de la supremacia d’uns sentiments del passat i no del present. O el ministre Català parla del “lazo amarillo” a les Corts, pretenent demostrar que a Espanya hi ha democràcia per què uns diputats la poden exhibir a la solapa de la seva americana i els empresonats sense judici no son presoners polítics. Però, el cunyat del portaveu del govern, Méndez de Vigo, que va entrar a Blanquerna, destruint i violentant acompanyat d’un grup d’extrema dreta, resten lliures pels carrers, perquè tenen fills de poca edat i no els poden veure tancats.

Vares de mesurar diferents que Europa se n’adona i malgrat dir i repetir que “es tracta d’un afer intern espanyol”, se’n cansen i qualsevol dia, ja no només serà la justícia que els respondrà com aquell tribunal regional, que ells tant menystenen. També els seus amics del PP europeu s’adonaran que no poden continuar defensant Rajoy, les injustícies, la corrupció, el poble revolucionat en contra seu i l’hauran d’abandonar.

La desesperació i la ràbia i actuar aplicant les lleis segons la seva conveniència han pogut colar de bon principi. Ara la desproporció judicial resulta tan descomunal que el crit de república i independència ha sobrepassat l’essència i la base de la democràcia.