Opinant sobre el judici dels líders catalans, vergonya es pot escriure al davant o al darrere del subjecte. Si va davant pot significar una cosa i si va al darrere una altra. Tot depèn de la interpretació semàntica. Però VERGONYA en majúscula, ho és per qualssevol de les dues formes.

Escoltant els advocats defensors, tothom ha entès que no és un judici penal en el sentit estricte, d’igualtat i equivalència. Es jutja un fet polític que mai tindrà solució si no es resol políticament mitjançant el diàleg i la voluntat de les parts.

I en sentir la maldestra actuació del fiscal i de l’advocada de l’Estat, queda més clar encara que les acusacions no tenen base jurídica; tots son relats i invents.

La vergonya, i algun advocat així ho va manifestar, és quan el tribunal abandona la llei i interposa la salvació de la pàtria, com a principi bàsic del judici. S’ha vulnerat l’essència de la justícia, sigui l’espanyola, la dels Drets Humans o la de la resta de tribunals europeus i, per tant, els drets fonamentals.

Vet aquí que “los fugados”, com denominen despectivament als exiliats, no els deixen declarar com a testimonis, malgrat que la justícia europea els ha exonerat de càrrecs. I sí serviran com a testimonis personatges que s’hauran inventat fets com “los siete coches devastados”.

I Vox, partit d’extrema dreta, actua com acusació particular, quan al seu programa electoral defuig en determinats punts de l’essència constitucional, i és l’aliat necessari a Andalusia de PP i Cs defensors de la inviolable Constitució amb la qual acusen els presos polítics catalans.

L’acusació de rebel·lió està basada en la violència emprada pels catalans. Resulta curiós que els atacats, pacífics ciutadans, pretenent votar, foren violents, i els policies “a por ellos” foren “angelets”. Vet aquí els viaranys del judici que es celebra; els papers de cadascú els tenen canviats. Els que fan mal, ataquen i actuen amb porres, martells i escopetes, son els pacífics. El poble, braços en alt, i els polítics i representants de la societat civil jutjats, se’ls va prohibir votar adduint una Constitució que enlloc ho nega i se’ls van retirar les urnes, paperetes i els llistats de votants. Aquests son els violents; el món al revés!

Els nostres polítics i representants de la societat civil, ANC i Òmnium, plantaran cara als jutges, fiscals, advocats de l’Estat i l’acusació particular de d’extrema dreta de Vox. Ja està predeterminat que els condemnaran, ja que es tracta d’un judici polític.

Els tenen empresonats sense haver-los sentenciat, no els han permès parlar durant els mesos que han estat tancats malgrat haver estat elegits democràticament per unes eleccions obligades des del PP, PSOE i Vox.

La VERGONYA d’haver arribat al judici, sense acceptar mai el diàleg, supura pels quatre costats. Junqueras ho va dir; el seient del davant sempre ha estat buit, malgrat la demanda continuada de diàleg i empresonant, mai no s’arreglarà el problema.

Espanya és un país on impera el sentit del domini, la repressió i la intolerància, com en temps colonials. Aquest és el raonament que a Europa es clarifica per moments. La premsa internacional així ho denuncia i l’opinió pública cada cop està més convençuda d’aquesta realitat.

Els polítics europeus, per conveniència i per ocupar còmodes seients, com ho demostra Antonio Tajani, negant una conferència del president Puigdemont i del president Torra, adduint possibles aldarulls, accepten el perjuri. Ara, per tant, la VERGONYA és per Espanya. Però aviat la VERGONYA tanmateix recaurà pels polítics europeus si persisteix la intransigència, la manca de diàleg i els empresonaments injustos. Temps al temps!