Llegeixo la Carta al Director, “El Despoblament”, signada per Domingo Martínez, a l’edició del diumenge 12 de juny. M’hi sumo plenament i som molts els que en adonem que el despoblament rural s’endú per sempre la riquesa patrimonial creada amb l’enorme esforç de generacions que hi van viure i donaren vida a pobles que avui desapareixen.

Tots els partits polítics ho porten als seus programes electorals com a prioritat i tots, amb més o menys instància, estant convençuts que s’han d’aplicar mesures per revertir-lo. Però, com sempre, “el peix gros es menja el petit”, quan paradoxalment son centenars els pobles que per manca d’actuació efectiva s’esmicolen i els polítics prefereixen discutir per les ideologies i baralles de cadires, abans de recordar-se de la ruralitat.

Existeixen estudis a tots nivells, molt bons, realitzats per catedràtics que viuen el problema i que amb l’ajuda de diferents agrupacions municipalistes d’arreu d’Espanya exposen solucions. La pregunta que queda clara, doncs, si els partits polítics, la intel·lectualitat i les agrupacions municipalistes ho tenen clar, per què no s’hi posa remei?

Ho conec a bastament perquè ho he treballat durant els darrers tres anys quan vaig començar a entrevistar a personalitats lligades al despoblament i em van portar a concloure l’estudi sobre la ruralitat.

Vaig realitzar gairebé 50 entrevistes a personalitats relacionades coneixedores del problema, uns que actuen des dels llocs de responsabilitat que ocupen, com presidents de Diputació, presidents de Cambres de Comerç, presidents de Consells Comarcals, polítics que des dels càrrecs han exercit accions sobre el tema, com la consellera d’Agricultura, el director general de Desenvolupament Rural, el president de la Generalitat, el president dels micro-pobles de Catalunya o el president dels parcs eòlics de Catalunya i altres, com empresaris, pagesos, ramaders, tècnics turístics, periodistes, arquitectes, enginyers industrials, economistes, cooperativistes, sindicalistes, professors d’instituts rurals o institucions  estatals dedicades al tema com “la Red Española de Desarrollo Rural”, “Teruel Existe”, “el Fòrum de la Nova Ruralitat del País Valencià” o el Congrés que el Col·legi d’Enginyers Agrònoms prepara pel 2022 a Lleida a nivell estatal.

Aquestes entrevistes i alguns articles periodístics els vaig agrupar al llibre El Despoblament Rural, (publicat per Experiment Gràfic Edicions) i al final en vaig treure conclusions que totes elles derivaven al mateix indret: la manca legislació estatal i autonòmica específica per la ruralitat on cal legislar pels petits pobles i revisar lleis inadequades, reactivar l’economia i repoblar el seu territori. A Europa la legislació funciona des de fa més de 20 anys, i pels Plans Leader o els Feder, s’han concedit moltes ajudes que han produït beneficis a la ruralitat. S’han creat empreses agroalimentàries i s’ha desenvolupat el turisme a comarques, s’han potenciat els nous emprenedors del món rural i s’han ajudat directament amb la PAC a pagesos i ramaders. Manca posar en marxa les legislacions estatals i les de la Generalitat.

Des de les Diputacions i des dels Governs Autonòmics ja s’han iniciat algunes accions aïllades però per manca de conjunció no són, ni de molt, ni suficients, ni eficients globalment per corregir els problemes de la ruralitat. Sobretot ha estat significades les accions de les Diputacions subvencionant actuacions municipals, urbanístiques sobretot, comunicacions, també socials, culturals i esportives que han millorat els petits pobles i els han dignificat.

Però han estat accions que a Catalunya s’haurien de coordinar des del Parlament legislant noves lleis i des del Govern aplicant pressupostos per fer-les efectives. Lleis que afecten a la majoria dels departaments de la Generalitat que haurien de ser controlades des d’una Direcció General o millor des d’una Conselleria Rural dedicada exclusivament a l’efecte i sobretot reunides des d’una “finestra única” per agilitzar les actuacions, que s’eternitzen amb informes, paperassa i signatures.

A Catalunya el 70% del seu territori sofreix l’angoixa del despoblament, l’envelliment de la població, l’empobriment econòmic i manca de serveis públics essencials. Ocupa un 70% territorial amb menys d’un 10% de la població total de Catalunya. És, doncs, un problema molt greu de tot Catalunya i per antonomàsia de tot Espanya; el més greu territorialment que afecta a la península Ibèrica.

Vist des de fora la preocupació principal, és l’eixamplament de l’aeroport de Barcelona o el museu de l’Hermitage, amb inversions multimilionàries, mentre persones de vuitanta anys a pobles del Pirineu, les Garrigues o el Priorat no tenen al seu abast la compra d’un quilo de sal per manca de botigues al seu poble o no poden cobrar la pensió per manca de banc.

I això succeeix quan les entitats bancàries acomiaden a milers de treballadors amb subsidis que es complementen des de l’Estat i que malgrat això tanquen les anualitats amb beneficis milionaris i els seus alts càrrecs cobren sous de milions d’euros anuals. I grans supermercats que paguen als proveïdors a 180 dies els productes agraris, els escanyen els preus, i els fruits els vénen a 3 euros el quilo, quan els costen a 40 cèntims. I al final d’any els seus beneficis son escandalosos a la vegada que els pagesos han d’arrencar els arbres en perdre-hi diners.

Tant difícil resulta que des del Parlament es legislin lleis per tal que un dels bancaris acomiadats vagi un hora diària per setmana als pobles que no disposen d’oficina per pagar les pensions? O que els grans supermercats se’ls obligui a subministrar les necessitats bàsiques als petits pobles, com la farina, el pa, les patates o la carn?

Cal canviar les legislacions relatives a la ruralitat, d’habitatge, d’urbanisme, comerç, escoles, treball, agricultura,  ramaderia,  parcs eòlics i solars, bombers, comunicacions, serveis socials i l’ajuda directa als nous emprenedors que s’instal·lin als petits pobles, entre altres.

La reversió és possible si des del Parlament i des del Govern s’ho proposen. I en sentit estrictament econòmic, amb  dotacions pressupostàries ridícules si es comparen amb les grans inversions d’infraestructures que es construeixen a les grans capitals. És hora que algú se n’adoni, i des de l’Estat i els governs autonòmics s’hi posi remei. La reversió és possible i hem de crear consciència per aconseguir-ho!