Catalunya, repeteixo a alguns dels meus articles, que sempre està al fons de qualsevol moviment dels governs de l’Estat. I els canvis que ha efectuat Pedro Sánchez al seu govern i, en un proper futur dins del PSOE, el fons de la qüestió son les relacions Catalunya-Espanya.

Pedro Sánchez que sap ballar segons la música que vol escoltar –no la que rima- s’havia de salvar davant les crítiques que a Catalunya ho volem tot per nosaltres, com ho venen a tota Espanya predicant i actuant amb tots els mitjans que disposen. També de les veus de líders del PSOE que ocupen còmodes cadires de portes giratòries de grans empreses cobrant sous esgarrifosos i de barons socialistes ja amortitzats, que li anaven a la contra. 
 
Amb els indults dels polítics catalans, necessaris per poder asseure’s amb el nostre govern a dialogar, per poder continuar manant amb els vots d’ERC, l’enrenou creat arreu d’Espanya i sobretot a les zones rurals que la dreta i els poders fàctics els vénen “bou per bèstia grossa”, calia tallar-ho de soca-rel. I si ho sumem a que el THDH els ha advertit que les condemnes van ser injustificades i calia alliberar-los, encara més.

Les notes musicals que sonen sempre les vol al seu favor. S’ha de salvar personalment i salvant-se ell, el PSOE pot continuar disposant del govern. Vet aquí l’odi dels que el qualifiquen de “mala persona”. Li tenen jurada però tampoc ells s’entenen i la lluita entre la Ayuso i Casado hi té també a veure.

Sánchez havia de desviar l’atenció creada pels indults. El perjudiquen molt a Europa per les condemnes dels líders catalans quan comparen Espanya amb Turquia. I no menys li dolien les crítiques de González, Guerra i líders de la vella guàrdia. Un cop ha estat indultats, la guerra que s’haurà de guanyar és la de Madrid, i, per tant desviar l’atenció canviant els que el criticaven i enfocar, de cara el futur, nova gent, jove sobretot, feminista, sorgits d’alcaldies de poblacions mitjanes que tenen influència a les zones rurals, i d’una madrilenya de pare gandesà i per tant d’ascendència catalana.

Els periodistes tindran durant dies de què parlar, amb la sacsejada dins del partit d’alguns amics íntims i dins del govern que trasbalsa les velles estructures. S’espolsa, doncs, puces que li picaven alhora als “quatre vents” de gent qualificada dels seus i es podrà dedicar a vèncer la gran batalla per les properes eleccions que tindrà a Madrid, sobretot, perquè té apaivagats els empresaris i l’església –encara que cap d’ells el votarà- mentre que el PP, alimentat per la política d’extrema dreta de l’Ayuso per mantenir el seu poder regional, es va menjant Cs i Vox, segons les darreres enquestes, i sumant els vots fugits durant els darrers temps.Tots junts de nou, com en temps d’Aznar, el podrien guanyar.  
 
Ballarà al so de la música que vol escoltar. A la taula del diàleg amb el govern català, hi jugarà a la seva conveniència i per això Salvador Illa repeteix que, els que no volen enraonar son els del govern català, quan des del 2014, es sol·licita reiteradament i mai s’aconsegueix. Així, la taula quedarà esmicolada sense ressonància, amb Iceta de supervisor per seguir ballant sense música i restar-li importància davant Espanya. No és que sigui fàcil aquesta política tan enrevessada, però pot aconseguir l’objectiu convocant els presidents autonòmics espanyols a la vegada a qui els regalarà a cadascú d’ells la joguina que més goig els faci, crearà polèmica entre ells, i l’afer català pot quedar esmorteït a un segon marge. 

L’aversió que s’ha venut des de Madrid i des dels poders fàctics i polítics contra Catalunya durant aquests darrers anys s’ha de desviar. Sánchez sap que si no disposa de bons resultats a Catalunya no guanyarà a Espanya. I com ara mana el PSOE i no el PP, la revolució la té armada a Madrid i la jugada li pot donar resultat.

L’aeroport de Barcelona farà el possible eixamplar-lo per tancar les veus de l’empresariat català que els va vendre darrerament a Sitges. Potser s’obrirà algun nou tram del Corredor del Mediterrani i es millorin els accessos als ports de Barcelona i Tarragona. I també se’n pot recordar de la variant de Gandesa i Corbera, amb 26 anys de retard. Alguna cosa farà per desviar la veu dels catalans que li demanen amnistia total –no indults-, com així ho ratifiquen els tribunals europeus, després de tantes relliscades judicials per les togues espanyoles polititzades i mogudes per la porta del darrera, ni escoltar la possibilitat d’un referèndum sobre la independència.

Amb els fons europeus podrà acontentar uns i altres i, potser, acordant un nou finançament autonòmic. Podria convocar-se una espècie de referèndum a l’estil Iceta on, amb altres enganys se’ns ensenyi la sardina de casc, mentre el llagostí el reservi per un altre lloc, seguint la política de Lerroux.

La història es repeteix, una i altra vegada. I Catalunya, com no se la vol tractar amb la mateixa igualtat lingüística, cultural, econòmica i social, seguirà reclamant a l’Estat allò que des de fa segles se’ns nega. Cal advertir, però, que les xarxes socials cada cop son més potents i més actives i la democràcia no es pot vendre al món com a justa i amb separació de poders, emprant, amb la facilitat de temps passats, les togues controlades per la porta del darrera i no tractar els temes polítics com a tals.

Emprar la força i la intolerància, pertanyen al passat i per molta potència que tingui l’Estat, la raó caurà pel seu propi pes pels errors propis i continuat comesos sense la cura democràtica necessària.