Quan jo era petita, em deien que una activitat era per nens i jo hi anava sense cap problema. Al 2021, la mateixa frase fa que les nenes es qüestionen si elles no hi poden anar. És una de les reflexions amb les que la Carme Junyent obria l’altre dia la jornada de #100tífiques, que pretén incrementar la presència de les dones a la ciència. El debat, sens dubte, està servit: ens estem complicant la vida? Quan parlem en plural femení, ens estem auto-excloent?
Al debat, no sé si puc entrar-hi, més que res, perquè potser, tal com deia ella, el debat encara no existeix. El debat està per venir, o ni això. I aquí, fent auto-crítica, també diré que és una de les problemàtiques que tenim, esta d’implantar canvis sense debats ni reflexions. Crisi del capitalisme: tenim pressa, no hi ha temps, no és productiu debatre massa (debatre de veritat i no només per sortir a la tele), almenys no a curt termini. Mai m’ha agradat el verb visibilitzar, repeteix la Junyent en els seus treballs. Visibilitzar és un verb transitiu que requereix d’un objecte. I d’un subjecte. Este últim: un polític diu que ha montat una exposició, un espectacle o un número especial a la revista del poble, perquè vol visibilitzar la feina de la dona treballadora el 8 de març. Ell, el polític, ens està fent el “favoret” de visibilitzar-nos, a nosaltres, dones, objecte del seu verb transitiu. I això és algo que les feministes ja tenim clar, però de vegades entre tants mitjans i exposicions i parafernàlies que es munten per “visibilitzar-nos”, se’ns oblida. L’important no és que se’ns visibilitze, per això els hi agrada tant a les nostres institucions fer coses per visibilitzar-nos, així sempre anirem de la seua mà. L’important és ser-hi: ocupem els espais, agafem els micròfons, escrivim, parlem, donem-li contingut al que diem.
La pregunta del milió: És tan important entrar en el “com” es diu i deixar de banda el “què” es diu? El problema són les etiquetes que li hem posat a la llengua, segueix dient la Junyent al llarg del seu discurs. “I jo els hi dic a les meues alumnes: tan feministes que sou, i tan totis i nenes i nens, veniu a classe i que no us faci vergonya aixecar la mà i parlar!”
Demanar això, no obstant, no és tan fàcil dins del context en el que estem. Cal molta voluntat de canvi i moltes altres coses per a que poc a poc siguem més les que aixequem la mà a una sala plena i parlem sense vergonya, sense pensar allò de: el que diré ara és una tonteria. Cal que unes quantes aixequem la mà primer, en temor i vergonya, pensant que potser diguem una tonteria, però, i si és així, què passa?
Després de veure a la Carme en directe, algú em va preguntar: “Ara, començaràs a parlar bé?” Evidentment, este algú era un home i ja no recordo què li vaig contestar.
Probablement seguiré utilitzant el plural femení, després d’escoltar-la a ella, a consciència encara més, a mode reivindicatiu. Això, però, també divideix el moviment feminista ja que ens obre la caixa de pandora: les persones trans i no binàries no se senten interpel·lades, i la cosa s’embolica. És un altre debat que no s’ha tingut, un debat urgent per algunes, i no tan urgent per altres. Potser sí, que de vegades ens estem complicant la vida i que hem anat a un lloc on no ens hi demanàvem. Però ara que hi hem arribat, jo diria que ens quedem. I que també actuem.
Al debat, no sé si puc entrar-hi, més que res, perquè potser, tal com deia ella, el debat encara no existeix. El debat està per venir, o ni això. I aquí, fent auto-crítica, també diré que és una de les problemàtiques que tenim, esta d’implantar canvis sense debats ni reflexions. Crisi del capitalisme: tenim pressa, no hi ha temps, no és productiu debatre massa (debatre de veritat i no només per sortir a la tele), almenys no a curt termini. Mai m’ha agradat el verb visibilitzar, repeteix la Junyent en els seus treballs. Visibilitzar és un verb transitiu que requereix d’un objecte. I d’un subjecte. Este últim: un polític diu que ha montat una exposició, un espectacle o un número especial a la revista del poble, perquè vol visibilitzar la feina de la dona treballadora el 8 de març. Ell, el polític, ens està fent el “favoret” de visibilitzar-nos, a nosaltres, dones, objecte del seu verb transitiu. I això és algo que les feministes ja tenim clar, però de vegades entre tants mitjans i exposicions i parafernàlies que es munten per “visibilitzar-nos”, se’ns oblida. L’important no és que se’ns visibilitze, per això els hi agrada tant a les nostres institucions fer coses per visibilitzar-nos, així sempre anirem de la seua mà. L’important és ser-hi: ocupem els espais, agafem els micròfons, escrivim, parlem, donem-li contingut al que diem.
La pregunta del milió: És tan important entrar en el “com” es diu i deixar de banda el “què” es diu? El problema són les etiquetes que li hem posat a la llengua, segueix dient la Junyent al llarg del seu discurs. “I jo els hi dic a les meues alumnes: tan feministes que sou, i tan totis i nenes i nens, veniu a classe i que no us faci vergonya aixecar la mà i parlar!”
Demanar això, no obstant, no és tan fàcil dins del context en el que estem. Cal molta voluntat de canvi i moltes altres coses per a que poc a poc siguem més les que aixequem la mà a una sala plena i parlem sense vergonya, sense pensar allò de: el que diré ara és una tonteria. Cal que unes quantes aixequem la mà primer, en temor i vergonya, pensant que potser diguem una tonteria, però, i si és així, què passa?
Després de veure a la Carme en directe, algú em va preguntar: “Ara, començaràs a parlar bé?” Evidentment, este algú era un home i ja no recordo què li vaig contestar.
Probablement seguiré utilitzant el plural femení, després d’escoltar-la a ella, a consciència encara més, a mode reivindicatiu. Això, però, també divideix el moviment feminista ja que ens obre la caixa de pandora: les persones trans i no binàries no se senten interpel·lades, i la cosa s’embolica. És un altre debat que no s’ha tingut, un debat urgent per algunes, i no tan urgent per altres. Potser sí, que de vegades ens estem complicant la vida i que hem anat a un lloc on no ens hi demanàvem. Però ara que hi hem arribat, jo diria que ens quedem. I que també actuem.