Vivim una de les pitjors sequeres meteorològiques de les darreres dècades, que es retroalimenta amb l’emergència climàtica i se suma a una crisi d’escassetat i saqueig de l’aigua, en què els negocis d’uns quants passen per davant de tot. Però aquesta situació que - en el diagnòstic - tothom valora com a molt greu, no ha servit per a replantejar-nos la maquinària de produir més, consumir més, construir més i créixer més, de la qual som ostatges.

Patim un model econòmic i social salvatge, que funciona al marge de la realitat física del territori i del planeta, també al marge de les persones. Malgrat tenir les reserves d’aigua a menys del 16%, com ha canviat la nostra vida els darrers mesos? Si no som pagesos, gens - més enllà de la dèria que tenim alguns de recollir i reaprofitar tota l’aigua possible a la dutxa o a la cuina de casa-. Al supermercat podem comprar tots els alvocats i maduixes que vulguem (tant se val d’on vinguin). Durant el 2023 Catalunya va rebre 16,9 milions de turistes, un 21% més que el 2022, i encara en volem més, un 25% més per al 2039. La cabana porcina (8 milions de porcs) que es cria i engreixa anualment en granges catalanes va seguir creixent. També van créixer les exportacions en productes agroalimentaris. Fins i tot ha crescut l’explotació i l’exportació d’aigua envasada del Montseny. I els grans projectes, com el Hard Rock o la Copa Amèrica de Barcelona, sembla que també viuen aliens a l’esgotament de les reserves hídriques.

La principal amenaça d’aquesta situació és, precisament, que seguim fent com si no passés res i les solucions que es busquen passen, en gran mesura, per produir més aigua, en comptes de reduir-ne de forma dràstica i equitativa el consum. Donem l’esquena a una realitat cada vegada més dura i palpable. El canvi climàtic no només està fent augmentar les temperatures, les pluges també se’n veuran afectades i seran més escasses (entre un 10 i un 40% menys) per no parlar del perill de desertificació que la comunitat científica preveu per a algunes zones de la mediterrània.

Vivim en una mena de trumpisme il·lustrat, en què els principals sectors polítics i econòmics tenen molt clar el discurs sobre la sostenibilitat i el canvi climàtic però no permeten cap canvi que posi en joc els seus interessos.

L’aigua no només és un bé escàs, per sobre de tot és essencial per a la vida de les persones i dels ecosistemes, i els propers anys veurem com creixen els conflictes i les guerres pel control de rius i aqüífers, com ja està passant al Kurdistan o Palestina. També al nostre entorn més proper ja es fa palès aquest conflicte entre els diferents interessos i necessitats que conviuen en calma tensa, entre veïnes i turistes o entre indústria argoalimentària i pagesia. De manera que encara pren més importància la reivindicació de l’aigua com a dret humà i la necessitat que la seua gestió sigui pública i democràtica. No debades, a Catalunya un 78% de la població s’abasteix d’aigua a través d’empreses privades a causa de la política que històricament han tingut massa ajuntaments. AGBAR és qui controla pràcticament tota la gestió privada de l’aigua i ha guanyat un gran poder, econòmic, polític i mediàtic, fins a convertir-se en un dels principals lobbies de pressió a l’hora de condicionar la política hidràulica. Tal com hem vist les darreres setmanes a través de diaris com La Vanguardia, col·legis professionals o alguns sectors polítics, que defensen sense vergonya l’ànsia per aconseguir més aigua, a qualsevol preu, per tal que el seu model d’àrea metropolitana de Barcelona no s’aturi i segueixi creixent en turistes, al mateix temps que expulsa veïnes i veïns.

En la gestió d’aquesta sequera hem vist com no es posaven en qüestió els grans consums, fins i tot hem pogut constatar el poc control que hi ha o l’opacitat en la gestió de les seues dades. En canvi, la pressió sobre els rius no ha parat de créixer, fins al punt que s’ha aprovat una reducció de prop del 90% del cabal considerat ecològic per als rius Ter, Muga i Llobregat .

Com és habitual en aquestes situacions, un dels projectes que més ressona entre sectors econòmics influents és el transvasament de l’Ebre, aquest cop a través de la interconnexió de les xarxes del Consorci d’Aigües Ter-Llobregat (ATLL) - transvasament del Ter a l’àrea metropolitana de Barcelona - i el Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) - transvasament de l’Ebre a Tarragona-. Aquest projecte no és nou, ja formava part de les obres previstes al PHN de l’any 2000 i va tornar a estar sobre la taula l’any 2008, i permetria de forma relativament senzilla fer el transvasament sense la necessitat de construir una nova canonada de les Terres de l’Ebre a Barcelona.

La novetat, en aquesta ocasió, és que la connexió entre el CAT i ATLL es vol fer a través de la dessaladora del Foix (Cunit-Cubelles), actualment en fase de projecte. Aquesta obra podria funcionar com a Cavall de Troia i previsiblement serà la principal estratègia per fer passar un projecte que històricament ha tingut l’oposició d’una part important de l’arc parlamentari, així com del moviment ecologista i la Plataforma en Defensa de l’Ebre.

Des de les Terres de l’Ebre ja s’ha iniciat una campanya de mocions als ajuntaments del territori per posicionar-se contra la interconnexió de les xarxes del CAT i ATLL a través d’aquesta dessaladora, s’ha exigit, entre altres qüestions, que se’n canviï la ubicació i se situï prop del lloc on s’ha de consumir aquesta aigua.

Tant la dessaladora com la interconnexió de xarxes no es preveu que siguin operatives abans de dos anys, de manera que es constata que la sequera és un pretext per a dur a terme una obra estructural que en altres condicions seria absolutament impopular i generaria una important mobilització, com hem vist els darrers anys.

De fet, el transvasament de l’Ebre a Barcelona, independentment dels discursos de solidaritat (sic) que alguns empresaris i polítics han començat a difondre, té com a objectiu assegurar la disponibilitat d’aigua “barata” per al desenvolupament del Pla Director Urbanístic Metropolità (PDUM) on es preveuen 217.000 nous habitatges a l’àrea metropolitana. Les properes setmanes i mesos, alerta amb la doctrina del shock.

En aquest context ha estat clau l’aliança forjada al voltant de la Cimera Social de l’Aigua, que agrupa organitzacions socials, veïnals i ecologistes, i que ha impulsat la campanya D’on no n’hi ha, no en raja. Des d’aquesta campanya s’ha bastit un discurs coherent i divers, amb actors d’arreu del territori, que denuncia la mala gestió per part del Govern i ajuntaments, així com els interessos econòmics amb l’aigua.

Els propers mesos seran decisius per a definir les polítiques de gestió de l’aigua al nostre país i en aquest debat tothom està marcant les seues posicions. Serà imprescindible influir en el debat polític sobre la sequera i sensibilitzar la ciutadania sobre la situació d’escassetat. Posar sobre la taula quanta aigua tenim i per a què volem utilitzar-la. Tornar a reivindicar la importància de tenir rius i aqüífers en bon estat, per a la biodiversitat, la salut i la vida. Haurem de seguir denunciant els efectes d’un model agrícola i ramader intensiu i industrialitzat que és la principal causa de la contaminació del 57% de les aigües subterrànies. També caldrà insistir i denunciar el paper que tenen els ajuntaments en la gestió de l’aigua: són responsables del consum a nivell urbà, del manteniment de les xarxes, de la reparació de les fuites, de controlar les dades i els excessos de consum, de posar fre als grans consumidors o d’aprovar i aplicar el Pla Municipal per Sequera (a dia d’avui només un 25% dels que hi estan obligats l’han fet).

Que l’aigua no era il·limitada, ja ho sabíem. Ara ho tenim davant, caldrà veure si som capaços d’avançar cap a un model que preservi la vida o si seguim sent ostatges d’aquesta maquinària de creixement, que no tindrà mai prou aigua i territori.