Els tribunals europeus es pronuncien reiteradament de forma contrària a la cúpula dels estaments judicials espanyols. Qualsevol persona, amb coeficient d'intel·ligència mitjà, hauria d'interpretar que hi ha quelcom que no rutlla dins la cúpula jurídica espanyola.

La justícia pot interpretar les lleis i alguns juristes poden divergir en les resolucions finals. La vida és així; uns ho poden veure d’una manera i altres de forma diferent. Però el cas de l’alta magistratura espanyola és molt significatiu. Totes les interpretacions restrictives es dirigeixen sobre un costat mentre que les tolerants afavoreixen les elits empresarials, els bancs i els grups de poder.

Tenim l’exemple d’Altsasu, sobre la baralla entre uns joves i la Guàrdia Civil dins un bar de la població, i els violadors de “la manada” a Pamplona. Suposadament a un costat l’agredit era un guàrdia i a l’altre era l’agressor. A uns se’ls ha dictat presó immediata per una proves indefinides i no acreditades, mentre que als violadors, amb el fet gravat, només la pressió popular ha provocat algun fruit.

L’escàndol Castor de Florentino Pérez, els enrenous de Francisco Gonzalez president del BBVA, la família Botín i el seu banc Santander, els 800 defraudadors fiscals que Montoro no va voler desvetllar, entre tants altres, mentre que s’acusà a Xavier Trias denunciat a la portada d’un periòdic madrileny, que tenia un compte corrent a Suïssa, amb número de compte inclòs, tot fals, i aquí no passa res, sent causa per perdre l’alcaldia de Barcelona.

Cada dia apareixen casos per un costat i l’altre i si els posem a la balança, la justícia espanyola els pesa de diferent mesura; a uns se’ls dóna llargues i només si existeix una claríssima evidència se’ls condemna, i als altres que, havent fabricat proves falses, se’ls penalitza d’immediat, se’ls empresona, inhabilita o multa.

Tot un desconcert que prova que el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem, les diferents fiscalies i, entre altres, la Junta Electoral, tiren pel dret contra l’independentisme però quan arriba a Europa, l’espifien. El que per ells és blanc, per Europa és negre; la darrera, la tenim en l’extradició sol·licitada de l’eurodiputada Ponsatí que per refusar-la als jutges escocesos no els ha calgut ni estudiar-la.

I enmig tenim PP i PSOE barallant-se per dominar la justícia espanyola. Que no quedem que la llei és independent de la política? Espanya, ja ho deia el ministre franquista, Manuel Fraga, era diferent. I els seus descendents polítics, la dreta espanyola del Cs, PP i Vox, jugant agafats del bracet a a Madrid o a Andalusia, no estan disposats a soltar les rendes judicials per poder exercir en benefici dels seus partits i de persones concretes.

La “Unidad Nacional”, fins i tot en llei, l’apliquen per sobre dels benestar general. Una justícia que els seus principals factòtums s’havien d’haver renovat fa més de dos anys. Per les baralles partidistes mantenen els càrrecs, carregats de medalles, gran discursos i honors, però incompetents davant d’Europa quan una vegada i l’altra s’equivoquen i no l’escolten. Segueixen els dictats de la seva ideologia i mai de la equitat, essència bàsica de la democràcia.

L’actuació de la cúpula judicial a la política de l’Espanya actual, han convertit l’Estat en un guirigall. I sempre Catalunya està al fons de la qüestió. Al govern de coalició se’l qüestiona perquè ha ofert diàleg i voluntat de retornar les injustícies que s’han prodigat contra Catalunya des de l’enderrocament il·legal de l’Estatut de Catalunya; “els justiciers” son els actors.

Continuen jutjant, continuen basant-se sobre proves falses, traduccions errònies de documents, i a Europa, el TEDH d’Estrasburg, un cop i un altre, els desacredita per les arbitrarietats comeses contra els presos polítics. Al món se’ls veu “el plumero” mentre a Madrid se’ls considera com a grans juristes i pares de la pàtria. El rerefons és la seva ideologia política que els envaeix el subconscient heretat del franquisme i l’autocràcia.

Espanya fa riure a les pedres amb magistrats polititzats però condecorats; i superdiplomàtics com Josep Borrell, el de l’Espanya Global,  amb declaracions sense cap ni peus.

Per aconseguir recompondre el diàleg entre Catalunya i Espanya només queda una solució; l’amnistia del presos polítics, el retorn dels exiliats i entendre’s per d’elegir la cúpula judicial amb membres imparcials. Sense amnistia serà molt difícil restablir el diàleg i la concòrdia tant necessària per tots. I només amb 44 promeses, quan tants cops les han incomplert, no n’hi ha prou; no ens en fiem!