Els indults dels presos catalans han revolucionat Espanya mentre que la gran majoria dels catalans respiren una mica més tranquils. Hem vist com les reaccions son ben diferents a un indret i a un altre. Per la dreta els ha semblat molt i per l’esquerra poc.

El que més ha picat al PP i Vox, han estat les declaracions favorables dels empresaris i els bisbes. Dos estaments ben definits des de sempre al costat de la política de dretes, ara decantats a favor del pragmatisme de la concòrdia i del diàleg. I el fons del seu determini és clar; els empresaris per beneficiar-se’n ja que sense concòrdia, els negocis no marxen prou bé i sense moviments no hi ha dividends.

Els bisbes escoltant l’autoritat d’Omella, aquest aragonès de parla catalana que sap, pels capellans que l’envolten, que només dialogant i posant els plats iguals sobre la taula, l’independentisme no s’anirà incrementant. Els seus eclesiàstics, sorgits del sí del poble, saben què és Catalunya, entenen el problema i tenen feligresos de tots colors però com els castellers i els grallers formen part de la instància on han nascut. Els bisbes espanyols els ha costat entendre que s’ha de dialogar i la concòrdia és necessària, i amb reticència i seguint la veu del Vaticà retransmesa per Omella, han hagut de claudicar. No per convicció sinó per obligació manifesta des la jerarquia superior.

La gent, tothom desitgem la tranquil·litat de la pau i la concòrdia. És natural que així sigui perquè trobar-se davant d’aquell que pensa diferent, conviure-hi a diari i haver de dirigir la conversa de cara un altre costat per no topar amb l’autonomisme o  l’unionisme, no agrada a ningú. I a la fi ha arribat la trobada entre els dos presidents de govern, Sánchez i Aragonès i esperem que puguin haver acords. Que bonic és el respecte mutu, l’aire pur i la natura!

Però el que a Espanya es veu d’una forma, des del Pirineus en amunt es mira d’una altra. I també els europeus desitgen l’enteniment entre les parts. Però quan s’han castigat i enderrocat els drets bàsics de la democràcia -expressió i manifestació- prioritzant la unitat nacional, com un afer d’Estat, és quan s’ha de canviar la manera d’arribar a la concòrdia.

S'ha venut durant segles, des dels estaments més representatius, com si la idiosincràsia catalana fos perniciosa, i aquest concepte ha calat fons dins l’ànim dels espanyols. Són segles de divisió entre dues maneres de ser, de fer i de comportar-se. Tots ens adonem que cal canviar la situació i “només parlant la gent s’entenen”.

Empresaris i església, dos estaments tant significats per la història i que tanta importància han tingut a les conteses civils, avui, havent-se situat al costat de la concòrdia i del diàleg, son la notícia més significada dels darrers temps. Vet aquí que els seus grans defensors de sempre, la dreta política, ara es troben desbordats per la realitat. Pedro Sánchez, amb les seves jugades, en surt guanyant, quan el que determina la seva postura és poder continuar manant amb el suport pressupostari i governamental d’ERC, i sobretot amb els 140.000 mil milions d’euros que han d’arribar d’Europa per restablir la malmesa economia espanyola.

I Pablo Casado, pressionat per Vox i per la presidenta de Madrid, la Sra. Ayuso, juga contra els indults, com Rajoy ja ho va fer contra l’Estatut. Els que busquen és enfrontar-se posant com excusa Catalunya per desbancar els contraris a les properes eleccions estatals. Casado ha d’imposar “la igualdad territorial” com a norma prioritària, mentre a Sánchez si no guanya Catalunya no guanyarà a Espanya. Vet aquí que la política del PP i del PSOE sembla clara com ja ha ja va succeí en altres moments. Catalunya és sempre el centre d’atenció i el joc que uns i altres imposen per liderar el govern espanyols. I per això Casado ja ha manifestat a Brussel.les el contrari del que els seus sempre proclamaven per defensar-se davant Europa: Catalunya ja no és un problema intern espanyol i ha passat a ser un conflicte europeu. I això succeeix quan el Consell d’Europa dictamina que els presos i els exiliats s’han d’amnistiar.

Però a Espanya és com és, en l’aspecte de “la unidad nacional”; ara el Tribunal de Cuentas reclama quantitats milionàries als més alts responsables dels governs de Mas i Puigdemont. La curiositat és que els comptes de la Generalitat fiscalitzats pel Ministeri d’Hisenda amb el rigor i minuciositat més extrema, el seu ministre Montoro sempre va afirmar al Congrés que no s’havia desviat ni un sol euro. l'enrenou, doncs, continua provocant discòrdia i més rebuig entre els catalans i més dificultats per trobar solucions als problemes. Sembla que uns ho vulguin arreglar i els altres enredar la troca una mica més.

Un tribunal format entre polítics –no entre juristes- del PP i del PSOE, amb majoria de la dreta més rància, on els seus màxims dirigents son parents, cosins o cunyats, i els 700 treballadors, la gran majoria endollats com a familiars, quan els seus càrrecs finalitzen el proper mes de juliol. Si el ministre Montoro que fiscalitzava partida per partida mai no va trobar ni un cèntim que s’escapés pel que ara s’encausen, com se’ls poden embargar propietats, béns i sous?

És una nova represàlia que els tribunals europeus tornaran a declarar que son innocents. Però mentre duraran els judicis –entre 4 i 6 anys- els polítics catalans no podran disposar dels seus diners ni propietats. Això apareix com a venjança, mentre que el Mundo posava a la portada del periòdic que al judici del procés havien perdut davant d’Europa. Però la repressió continua i la pau i la concòrdia no arribarà mentre la taula del diàleg no sigui de forma igualitària per les dues parts. Trobaran acords els presidents entre Catalunya i Espanya, pel bé de tots?