És època d'eleccions municipals. Segurament de les que generen més inquietuds i també les que es viuen amb més intensitat. Quan era menuda i s’apropaven, a casa sempre hi sentia dir aquella frase que només vaig acabar entenent molts anys després: "Hem d'anar a votar perquè tenim un negoci", i en la meua "ignorància" feliç, jo pensava què tenia a veure una cosa en l'altra si el vot era secret. Com a moltes altres cases del poble, també hi sentia dir allò de "vaig ara a fer això o allò, que no hi ha ningú pel poble", o allò de "aquí no vaig a comprar perquè no hi he anat mai", i mon pare explicava que havia deixat d'anar a comprar fil de pescar perquè hi havia dues tendes una al costat de l'altra, i si anava a una, quedava malament amb l'altra, i viceversa. I a mi tot allò em pareixia molt complex, perquè la pressió social que destil·laven aquelles frases se’m feia prou insuportable.
Però tornem a les eleccions, o si més no, a la política municipal. Al llarg de tota la meua vida hi han passat ja unes quantes figures polítiques, en americana i ben vestits, i des de l'aparador que era la planta baixa de casa nostra, observava admirada com els polítics anaven passant i saludant a tothom com si foren amics de tota la vida, i jo pensava que la vida d'un polític es basava a saludar i parlar en la gent, un copet a l'esquena i un bon dia pel matí. Any a any, legislatura a legislatura, els perfils no canviaven massa, per no dir gens. I diré més: ai si alguna s’atrevia a canviar una mica! Mentre jo anava del bracet de ma mare o ma germana, si passava l'alcalde de torn, s'aturava i ens preguntava què tal? i que gran que estava. “Tranquil·la que això t’ho arreglarem d’aquí poc”, i elles pareixien contentes i el miraven com a una autoritat, i jo pensava que bé, que ens arreglarien el carrer, i que bé que un senyor tan respectable tingués temps d'aturar-se a parlar en natros.
Tanmateix, les reformes de carrers no arribaven, o aquelles ajudes promeses a la cantonada o a la parada del mercat tampoc, i després a casa, o a la botiga, la gent venia i es queixava, es queixava, es queixava sempre. I abaixaven la veu i miraven cap a fora quan esmentaven a gent en noms i cognoms, mentres que jo, asseguda detràs de la fotocopiadora, no ho entenia massa, perquè pensava que a mi, aquell senyor que "sempre saludava" em pareixia d'allò més simpàtic i bona persona. Però malgrat la queixa, any a any, legislatura a legislatura, sempre veia el mateix senyor amb la mà estesa damunt del nostre poble.
I a poc a poc vaig anar fent-me gran i entenent una miqueta més com funcionava la política, el populisme, els vots i aquella cosa d'anar als llocs (als actes polítics, a votar, a comprar al mateix establiment sempre) per pressió social o política, més que per voluntat pròpia. També vaig aprendre que la mentida era una bona defensa per a alguns, allò de: "Pos claro que te votaré", però després fer allò que més convingués. Al cap i a la fi, el vot sí que és secret, i això, de moment, encara no ens ho han pres.
Estes últimes setmanes, són algunes les persones que m'han dit que per entrar en política em fa falta fer-li molt més la "pamplina" a la gent, i jo em pregunto que si de polítics així no en tenim prous al món, i em segueixo preguntant que on ens ha portat esta classe política d'escenaris esplendorosos i populisme de carrer. Quan em diuen això, penso en gent com mon pare, que ha viscut d'esquena a la política tota la seua vida precisament per això: perquè la gent que fa la pamplina mai no li ha agradat, ni mai li ha inspirat confiança.
Tampoc les reverències amb regust de ganivet, ni les pressions de cap mena per fer o deixar de fer alguna cosa. La societat avança i demana poder decidir lliurement. I malgrat tot, la vella política es resisteix a caure, però parafrasejant a Fuster diré també que “la llibertat és un hàbit, i només s'adquireix amb la pràctica.”
Però tornem a les eleccions, o si més no, a la política municipal. Al llarg de tota la meua vida hi han passat ja unes quantes figures polítiques, en americana i ben vestits, i des de l'aparador que era la planta baixa de casa nostra, observava admirada com els polítics anaven passant i saludant a tothom com si foren amics de tota la vida, i jo pensava que la vida d'un polític es basava a saludar i parlar en la gent, un copet a l'esquena i un bon dia pel matí. Any a any, legislatura a legislatura, els perfils no canviaven massa, per no dir gens. I diré més: ai si alguna s’atrevia a canviar una mica! Mentre jo anava del bracet de ma mare o ma germana, si passava l'alcalde de torn, s'aturava i ens preguntava què tal? i que gran que estava. “Tranquil·la que això t’ho arreglarem d’aquí poc”, i elles pareixien contentes i el miraven com a una autoritat, i jo pensava que bé, que ens arreglarien el carrer, i que bé que un senyor tan respectable tingués temps d'aturar-se a parlar en natros.
Tanmateix, les reformes de carrers no arribaven, o aquelles ajudes promeses a la cantonada o a la parada del mercat tampoc, i després a casa, o a la botiga, la gent venia i es queixava, es queixava, es queixava sempre. I abaixaven la veu i miraven cap a fora quan esmentaven a gent en noms i cognoms, mentres que jo, asseguda detràs de la fotocopiadora, no ho entenia massa, perquè pensava que a mi, aquell senyor que "sempre saludava" em pareixia d'allò més simpàtic i bona persona. Però malgrat la queixa, any a any, legislatura a legislatura, sempre veia el mateix senyor amb la mà estesa damunt del nostre poble.
I a poc a poc vaig anar fent-me gran i entenent una miqueta més com funcionava la política, el populisme, els vots i aquella cosa d'anar als llocs (als actes polítics, a votar, a comprar al mateix establiment sempre) per pressió social o política, més que per voluntat pròpia. També vaig aprendre que la mentida era una bona defensa per a alguns, allò de: "Pos claro que te votaré", però després fer allò que més convingués. Al cap i a la fi, el vot sí que és secret, i això, de moment, encara no ens ho han pres.
Estes últimes setmanes, són algunes les persones que m'han dit que per entrar en política em fa falta fer-li molt més la "pamplina" a la gent, i jo em pregunto que si de polítics així no en tenim prous al món, i em segueixo preguntant que on ens ha portat esta classe política d'escenaris esplendorosos i populisme de carrer. Quan em diuen això, penso en gent com mon pare, que ha viscut d'esquena a la política tota la seua vida precisament per això: perquè la gent que fa la pamplina mai no li ha agradat, ni mai li ha inspirat confiança.
Tampoc les reverències amb regust de ganivet, ni les pressions de cap mena per fer o deixar de fer alguna cosa. La societat avança i demana poder decidir lliurement. I malgrat tot, la vella política es resisteix a caure, però parafrasejant a Fuster diré també que “la llibertat és un hàbit, i només s'adquireix amb la pràctica.”