Podrà ser una conferència, una reunió de faena, una presentació literària, un tupper sex o una xerrada sobre la menopausa, qui aixeca lo braç primer per a parlar serà un home. «T'has fixat que sempre és així?» Em deia una amiga l'altre dia. Fixeu-vos-hi. La majoria dels hòmens –generalment senyors– que aixequen lo braç no és només que l'aixequen, sinó que pensen que allò que mos venen a contar és superinteressantíssim.
Normalment la seua resposta ja està implícita en la pregunta, que no serà una pregunta sinó un monòleg parlant d'ells mateixos. Allò que sols pensar tu els hi sol donar bastant igual. Probablement inclouran alguna cosa com «A mi m'ha faltat això», o «jo haguera fet això altre», o «la pròxima vegada pots parlar d'això que anirà millor», perquè ells venen a hablar de su libro i no de lo que opines tu, que me da lo mismo. No volen entrar en debat, perquè generalment no acaben los seus discursos en una pregunta per a sentir la teua veu. No. Ells venen a dir-te com ells ho haguessen fet. I punt.
Estan per tot arreu i generalment són senyors amb els quals et toca compartir espais de tant en tant. Quan ho heu fet, si heu repartit el temps i teniu cinc minuts per parlar, ells n'usen trenta, perquè estan encantats, encantadíssims d'haver-se conegut. En algun momentet del seu discurs, sobretot al final, dixen caure que hem d'incloure les dones en les coses i que fa falta visió femenina —esta expressió m'encanta, què deu voler dir?— i que, a banda de recitar bé, ets molt guapa i jove i, és clar, sempre hi ajuda. Von recordeu de la famosa frase que l'honorable Josep Pla li va dir a la Montserrat Roig? «Amb aquestes cames, no cal que escrigui».
Cinquanta anys més tard, el que et conten és que «Amb aquestes cames i damunt tan bé que escrius», perquè una cosa maximitza encara més l'altra, està clar. Estos senyors també són aquells que ja són massa difícils de canviar i que segurament fan lo que poden. Van de simpàtics –i de vegades ho solen ser, no t'acaben de caure malament del tot– però quan ens els trobem pel carrer canviem de ruta; los aixequem la mà de lluny fent com si portéssem pressa mentre ells s'han alegrat de trobar-te i acceleren lo pas cap a tu. Si t'aconseguixen atrapar, et tindran durant mitja hora contant-te coses del seu dia a dia que en tots los respectes, t'interessen poquet. Això sí: el dia 8 de març compartixen un cartell per xarxes socials. D'estos cartells ja en parlarem un altre rato.
Després estan els altres senyors, als quals els hi posaria una etiqueteta de categoria especial, perquè son dels que sempre miren al teu company quan vos parlen als dos. Suposo que ja vos hi heu fixat: si sou tres i tu ets l'única dona, el senyor mai et parlarà directament a tu. També et tallaran quan parles i sospiraran profundament i amb to paternalista et faran entendre que allò que dius és una bajanada. Ara, si ho diu lo teu company ja serà tota una altra història. S'ho prenen tot molt personal, perquè porten tota una vida fent i desfent a la seua manera i clar, quan arriba algú que els hi diu el que hi ha, doncs això costa d'assumir. I més si és una dona. Quan et troben, són ells els que t'eviten i van per un altre carrer, o fan veure que no et veuen, perquè no poden suportar la idea de veure lo seu propi reflex a la teua cara, que els hi recorda tot allò del qual, sense saber-ho, han fugit tota la seua vida. Ai, Senyors.