Quan no hi ha majoria, els pressupostos son difícils d’aprovar. Cada partit té els seus objectius propis que per ideologia, personalismes i altres raonaments els elaboraria a la seua manera. Consensuar-los no resulta fàcil. I la prova la tenim quan han hagut de passar 11 anys perquè els pressupostos catalans hagen estat tancats abans d’acabar l’any. En altres anualitats s’han aprovat amb prorrogues o retards significats.

Tot l’enrenou pressupostari l’hem viscut paral·lelament al polític. L’aprovació de l’Estatut del 2006, sancionat pel rei, i aprovat per les Corts i referendat pels catalans, significà el canvi de rumb. Representava un nou contracte que havia de representar l’entesa entre Catalunya i Espanya per asserenar els ànims, rebaixar els dèficits i millorar les relacions. Però la posterior recusació pel TC, a instàncies del PP fent servir Catalunya per guanyar les eleccions estatals, provocà l’aixecament del poble contra la sentencia, que trasbalsaren Catalunya i Espanya, mentre Europa ho observava espantada pel que pogués succeir.

Emprenyament general del poble de Catalunya que provocaren les manifestacions democràtiques més massives, els dos referèndums i les reaccions repressives del govern, la corona i la resta d’institucions. De la serenor que ens havien d’aportar els textos de l’Estatut i la seua aplicació, passàrem a la confrontació. Tot com a conseqüència d’uns magistrats que pel poder de les togues feren de polítics i no de jutges, amb l’excusa d’una Constitució que s’aplicà de part i incomprensible si tots els passos marcats per la mateixa Carta Magna s’havien aplicat. En definitiva; un tema estrictament polític i aprovat segons llei, arribà la més greu confrontació des de la guerra civil, per la intervenció del TC anul·lant 14 articles que destruïen l’essència estatutària.

Fou una confrontació que gens ha afavorit a cap de les parts. I el problema és que per molta sorra que s’hi vulga metre des dels periòdics i institucions de l’Estat per sufocar el foc encès per l’Estatut anul·lat, les cendres poden revifar en qualsevol moment. La repressió ha estat molt forta amb presons, multes, exilis, inhabilitacions i cops de porra, però les ferides queden i l’Europa expectant, haurà de dir la seua, des de la justícia primer, i després des de la política, per acabar d’apagar la innecessària foguera encesa pel recurs del PP i la insensatesa del TC. Un tema polític convertit en judicial, i quan la llei no es justa i equilibrada, atempta contra els sentiments majoritaris d’un poble, el caliu es mantén i pot revifar en qualsevol moment.  
    
Este 2021 s’han aprovat els pressupostos a temps però el conseller de torn, expressà des de la tribuna del Parlament la frase premonitòria, “No son uns bons pressupostos però son els millors possibles, perquè no son lliures”. Esta frase expressada pel Conseller Jaume Giró, resumeix el present i el futur del nostre poble i dóna a entendre que Catalunya necessita instruments per aconseguir part de la llibertat arrabassada. Sense llibertat no es poden elaborar uns bons pressupostos i els nostres sempre estan condicionats a uns esquemes que arriben de fora, reduïts en la quantitat a invertir i subjectes a problemes secundaris. Per això, aquests números pel 2022 seran els primers en aprovar-se després d’onze anys. I malgrat ser els més expansius i socials de la història no son uns bons pressupostos, com ha reconegut el conseller. 

El País necessita instruments per funcionar en normalitat. No només en l’econòmic que és molt important. Sense normalitat és restringeixen iniciatives de tota mena, siguen culturals, socials i empresarials. Tot està determinat pel que s’obliga des de fora i per això mantenen un dèficit fiscal esgarrifós de 20.000 milions d’euros, més de la meitat del pressupost aprovat al Parlament, se’ns restringeix la llengua pròpia, se’ns imposen criteris judicials que anul·len els acords aprovats pels nostres diputats, i des d’Espanya s’han de dominar institucions com ports, aeroports, i altres estaments socials, polítics, culturals i econòmics. I no per ser ben conegut, des de fa més 300 anys, no deixa de ser l’obstacle més important que viu Catalunya.

Les manifestacions del conseller Giró durant l’aprovació al mateix Parlament i actuacions concretes anteriors i posteriors expliquen el seu tarannà que ens ha de fer reflexionar pel nostre futur. Des de la premsa i des de Madrid ens volen fer creure que la majoria política de l’independentisme està trencada. És veritat que cadascun dels partits que l’integren marxa per la seua ruta. Però el sentiment col·lectiu popular, que crida a la constant unitat i que no li agrada gens esta disfunció, ho mantén al seu interior. La majoria del 52% està divorciada políticament però no trencada, com recorda el conseller Giró, “té bona salut”. La CUP vota en contra però els seus militants son conseqüents en els sentiments d’independència.

Son els atacs contra la immersió lingüística del TCJC, que acabem de viure estes setmanes, o les 40 sentències contra l’acció legislativa del Parlament seguint el concepte que tot, sigui bo o dolent, si és català s’ha de rebutjar, com algun jutge “tuiteja” per les xarxes. Repressió que sacseja momentàniament l’independentisme però l’enforteix per dins.

Giró, com a conseller d’economia, té molta faena a fer i més quan adverteix que “el referèndum és celebrarà més tard del que voldríem, però més aviat del que la majoria creu”. Fins ara, els poders fàctics i judicials li han rebutjat la possibilitat de protegir els càrrecs del govern davant del Tribunal de Comptes, que de tribunal no té res i de polítics amb catalanofòbia, molt. 

Per tant el conseller Giró se l’ha de felicitar. Amb el seu esforç i la resta del govern, i amb el suport dels Comuns, s’han aconseguit l’aprovació dels pressupostos. De Madrid es proclamaran totes les bajanades hagudes i per haver, totes elles, dirigides per dividir, enfrontar i arruïnar el catalanisme polític, però, malgrat tot,  Catalunya tira avant i malgrat totes les intromissions i repressions arribades dels poders fàctics, troba els camins adequats.