La pel·lícula “Volveréis” tracta d'una parella que, després de quinze anys junts, decideix separar-se i els dos volen celebrar-ho amb una festa de comiat. La minisèrie de Filmin “Alice and Jack” i el llibre “Gent normal” de Sally Rooney, narren al llarg dels anys històries que es mouen entre l'amistat i l'amor. A la sèrie de l'any “Los años nuevos”, el protagonista manté una relació propera i afectuosa amb una dona amb qui havia tingut una relació anys enrere. La raó és que sí, acabar una relació i continuar estimant-se és possible i, de vegades, és tant o més bonic que la relació en si mateixa. Diria que la normalització d’estes relacions és un dels (molts) grans temes dels millennials.
“Si va ser preciós estimar-se, també ho hauria de ser deixar-se anar la mà”, canten els Ginestà, ja que la música cada vegada està més plena de cançons que acaben relacions amb agraïment i amor, contrastant amb la típica lletra de sempre, tòxica i autodestructiva, que ens han posat en vena des de la nostra infantesa. Cada vegada hi ha més persones que diuen que sí, que hi ha vida després de les relacions, que l’amor no s’acaba, que no té per què acabar-se i que no té per què ser estrany que tu i el teu ex sigueu amics després d’un temps. Acabarà sent veritat que és més interessant veure com una cosa acaba que com comença.
Hem vist amics de tota la vida deixar-se de parlar per ximpleries sense ni tan sols asseure’s per parlar les coses, hem vist parents barallar-se per herències i partir famílies fins al dia del tanatori –com si la mort fos aquella cosa divina que redimís tots los pecats que arrosseguem en vida–, hem vist parelles que s’han odiat després d’haver-se jurat amor etern, i passem pel costat de persones pel carrer i no ens saludem, quan amb estes mateixes persones, durant un temps, lo temps no podia mesurar-se.
“Love will tear us apart”, i no només això, sinó que ho sol fer de les maneres més cruels possibles, rascant solituds i magnificant dols sense aquell cafè a temps que evitaria malentesos i mals de panxes. Quan una relació no funciona, caiem en aquella espiral de rancúnies i dels “tu més”, que mesuren les nostres desavinences de manera surrealista. “No hay nada más patético que la conversación entre dos individuos intentando calibrar su amor”, diu la Milena Busquets al seu llibre “También esto pasará”.
Algú em va dir una vegada durant un moment de trencament, que no tenia clar que mai pogués tornar a parlar amb mi. Vist amb perspectiva ara, em pareix una frase devastadora, horrible. Quan comencem alguna cosa amb algú, potser també ens hauria de saltar un semàfor roig quan aquella persona no s’hi parla amb les persones que se suposa que abans ha estimat. Fixeu-vos-hi perquè hi ha un patró; existeix i ens donarà una idea de com esta persona ens estimarà a nosaltres i també de com s’estima a si mateixa. Si va ser preciós estimar-se, podríem donar-los als nostres adeus tota la solemnitat que segurament ens farà anar pel món una mica més lleugers. Pot ser bonic deixar-se anar la mà i fer una festa. En canvi, ho fem tot complicat i no parlem ni ens comuniquem, arrossegant rancúnies com cadenes i omplint los cementiris de silencis.