Com Penélope cosint i descosint al teler, així nosaltres ens mentim i els desmentim davant la tele, en l’eterna espera, albirant una resposta, una tornada, una sortida a tot el que està passant. Està passant tant que nosaltres només podem evadir-nos en la tasca repetitiva, integrada ja com un automatisme, d’escopir fel i després esclarir-nos la gola amb una mica de birra.
No sé per on començar, si pel suport de la Generalitat als mossos de les porres, si per la incompetència d’Educació, si per la precarització de la sanitat pública, si per la incoherència dels metros plens i les sales de teatre a la meitat de l’aforament... Twitter és una catapulta que et llança la merda i tot t’esquitxa sense que tingues temps a reaccionar. Com diu Ingrid Guardiola en una entrevista del Catorze, només sedimenten els titulars i la polèmica i jo hi afegeixo, mai les accions.
Tanmateix, després de la fetor de tantes evidències repugnants, me n’assabento de la vaga dels metges i metgesses interns residents i me n’alegro (una mica d’esperança), però no puc evitar desitjar més i fer el meu somni més gran. Per què no totes en vaga? Totes estem patint directa o indirectament l’esfondrament dels dos pilars de la societat, la sanitat i l’educació pública i, si ve la crisi dificulta el nostre dret de manifestar-nos, també és cert que portem molts mesos (des del confinament) explotant la nostra creativitat. Segur que podem trobar noves formes de forçar als qui governen a prioritzar la vida.
Abandonem el fil de Twitter i teixim xarxes reals? Sé que el meu reclam es reduirà a un retuit i em temo no tenir altra força que la d’escriure. No sé a quin déu invocar-me ni crec en herois èpics, però sí en la possibilitat que un col·lectiu com els i les MIRs amb la seua acció n’accionen d’altres. Potser, així, començarà a sedimentar el fer per sobre de la queixa i Penélope s’aixecarà de la cadira i lliurarà la seua pròpia Odissea.
No sé per on començar, si pel suport de la Generalitat als mossos de les porres, si per la incompetència d’Educació, si per la precarització de la sanitat pública, si per la incoherència dels metros plens i les sales de teatre a la meitat de l’aforament... Twitter és una catapulta que et llança la merda i tot t’esquitxa sense que tingues temps a reaccionar. Com diu Ingrid Guardiola en una entrevista del Catorze, només sedimenten els titulars i la polèmica i jo hi afegeixo, mai les accions.
Tanmateix, després de la fetor de tantes evidències repugnants, me n’assabento de la vaga dels metges i metgesses interns residents i me n’alegro (una mica d’esperança), però no puc evitar desitjar més i fer el meu somni més gran. Per què no totes en vaga? Totes estem patint directa o indirectament l’esfondrament dels dos pilars de la societat, la sanitat i l’educació pública i, si ve la crisi dificulta el nostre dret de manifestar-nos, també és cert que portem molts mesos (des del confinament) explotant la nostra creativitat. Segur que podem trobar noves formes de forçar als qui governen a prioritzar la vida.
Abandonem el fil de Twitter i teixim xarxes reals? Sé que el meu reclam es reduirà a un retuit i em temo no tenir altra força que la d’escriure. No sé a quin déu invocar-me ni crec en herois èpics, però sí en la possibilitat que un col·lectiu com els i les MIRs amb la seua acció n’accionen d’altres. Potser, així, començarà a sedimentar el fer per sobre de la queixa i Penélope s’aixecarà de la cadira i lliurarà la seua pròpia Odissea.