Recordo quan tenia poc més de vint anys, i jo com molts joves vaig marxar fora una temporada, en el meu cas, vaig anar a fer de cambrer a Londres. Una experiència magnifica que recordo en molt de carinyo, encara que ja sabem que el temps endolceix els records, però tinc molt clar que la vaig fer sense pors, m'endinsava en un món desconegut, viuria en gent que no coneixia, en un món tan "boig" com el de treballar en un dels aeroports més grans del món i ho feia amb respecte però sense temor.
I ara, aquell record em ve a la memòria quan penso com en aquests gairebé 20 anys les pors han anat apareixent a la meva vida adulta. Uns temors que funcionen com una gran motxilla que portem a l'esquena, a la qual a poc a poc anem afegint més pedres, uns pesos que fan que aquesta motxilla arribi a un punt que pesi més del que podem suportar.
Uns temors que provenen de les circumstàncies que ens han anat passant a la vida, de la consciència o del simple fet de fer-mos grans, però que ens han limitat i ens han impedit en molts casos ser qui volíem ser o fer el que realment desitjàvem fer, uns temors que es van fent grans en la mesura que van passant els anys i que són la suma de moltes coses…
Però aquests temors es poden alliberar quan fas un pas endavant, quan t'enfrontes a ells, quan actues més del que penses, ja que almenys en el meu cas, pensar massa pot acabar sent un factor paralitzant.
Per això, acceptar la feina d'assessor del Conseller d'Acció Climàtica, Alimentació I Agenda Rural va ser un repte personal, més enllà del professional, una via per sortir de la famosa zona de confort (no m'agrada aquest concepte, però en aquest cas crec que encaixa), així que sent conscient del repte que tenia al davant vaig voler fer el pas.
I realment no puc estar més content de la decisió presa, ha estat una experiència personal i professional brutal, en la qual he pogut aprendre moltíssim, he conegut gent increïble i m'ha servit per saber com funciona el govern del meu país. Una experiència dura (la realitat no és tot allò que publiquem a les xarxes), que ha inclòs, pressió, tensió, jornades maratonianes, gestió de crisis... però que es compensa amb la satisfacció de saber que estàs superant barreres personals i professionals.
Un espai que m'ha permès deixar anar totes aquestes pedres que havia anat acumulant durant els anys, perquè hi ha moments que necessitem soltar, alliberar-nos dels temors que gairebé sense donar-nos compte, ens hem anat ficant a l'esquena durant el pas dels anys.
I avui no parlo de política, ni pretenc donar lliçons psicològiques a ningú, això ho reservo per a aquells que en saben, només volia explicar la meva experiència vital i visualitzar que tothom és capaç de superar aquelles barreres mentals que ens fiquem nosaltres mateixos i que van apareixent al llarg de la nostra vida.
Tots som capaços de tot, de més i la clau recau en nosaltres mateixos, cuidem-nos més, ajudem als altres, estimem-nos i fugim de toxicitats o d'aquella part de la societat que pareix enfadada en tot i en tothom i com no, posem distància d'unes xarxes socials on pareix que és lliure insultar i menysprear.
Visualitzem que la gent és bona, la maldat per naturalesa no existeix, i sí que ho fa el rancor, l'enveja, la ràbia i tots aquells sentiments que no són més que el fruit dels propis temors de cadascú. Deixem-les anar, soltem el pes que ens carrega, lluitem contra les pors i tots podrem ser una mica més feliços.