Les alternatives espanyoles respecte a Catalunya son, la repressió en el sentit de “a por ellos” o el diàleg amb voluntat de resoldre el problema. Totes dues conviuen, però, fins avui, les repressives predominen per sobre de les democràtiques. Quan algun dissident polític qüestiona l’Estat sap que tard o d’hora rebrà la resposta d’aquells que no volen canviar res.

Les determinades famílies que han manat sempre a Madrid, qualsevol canvi els pot afectar a pitjor. Ho acabem d’advertir amb la signatura de la coalició de govern entre Pedro Sánchez i Iglesias, que no els agrada, creient que les comoditats que gaudeixen podrien alterar-se. Ja va succeir en el moment de la transició, en el pas de la dictadura a la democràcia, l’any 1978. No volien canvis; amb Franco vivien bé i amb ell havien aconseguit una estabilitat sòlida. La nova Constitució podia fer-los caure del pedestal. I per això la majoria d’aquests hi votaren en contra.

Aznar, el president del govern, en fou un exemple, entre molts altres, que no acceptaven perdre privilegis. Però el dictador com ja va dir en el seu moment, “lo tenia atado y bien atado”. La Constitució va establir-se amb esperança per aquells que durant anys havien patit les conseqüències de la dictadura sense pensar que tot quedava ben lligat. Els jutges, alts funcionaris, exèrcit, policies i polítics del règim anterior seguirien manant impunes i sense respondre a les atrocitats comeses. Tots ells tenien l’experiència adquirida i seguiren a les poltrones imposant als polítics neòfits i gens experimentats els seus determinis. A més, la monarquia rehabilitada pel general Franco, sense ser votada pel poble o acceptada per un referèndum, havia d’exercir com  a àrbitre, la funció de cap d’Estat, bandejant el sentit primari de la democràcia.

Quelcom semblant passà en el món judicial que cal distingir entre dos grups ben definits; aquells alts magistrats que s’han sabut col·locar per mèrits familiars i que els fills, germans, cosins o néts continuen dirigint l’estament, i, la gran majoria, que han hagut de guanyar oposicions i son jutges carregats de feina, amb milers de casos arxivats, mal pagats, que no disposen de personal, ni mitjans materials. I així avança l’alta magistratura espanyola amb el descrèdit reincident arreu d’Europa pels errors judicials comesos amb el presos polítics i exiliats, tractats com a delinqüents i criminals, i atemptant contra els drets humans.

La “ley es la ley”, adverteixen sense tenir en compte les vulneracions que ells cometen, començant per la laminació de l’Estatut del 2005, aprovat per les Corts de Madrid, de Catalunya i referendat. Com aquest Estatut, legal segons les seves lleis, podien declarar-lo inconstitucional? La vulneració judicial ha continuat; s’han emès resolucions contràries al govern de Catalunya, quan Rajoy va judicialitzar el conflicte quan resultava ben fàcil de resoldre’l admetent els 21 punts demanats pel president Mas. La voracitat de l’estat espanyol respecte a Catalunya no té límits. Manipulen les lleis segons la seva conveniència, sense el més mínim respecte a la justícia en els principis d’igualtat.

Davant l’actual coalició de govern entre Sánchez i Iglesias, els magistrats dels tribunals d’alta instància, l’exèrcit, la corona, la premsa, l’església d’extrema dreta, els poders fàctics i econòmics, s’han revoltat, i sempre Catalunya és el fons de la qüestió. La seva obcecació és el dret a decidir que no volen acceptar. Però Catalunya, arribats on som, davant tantes vulneracions i injustícies continuades, no pot mai renunciar als drets com a poble i no pot acceptar les inhabilitacions judicials, treure i posar diputats, eurodiputats o presidents de la Generalitat elegits pel poble, segons el seu gust, vulnerant les pròpies lleis electorals i l’essència de la democràcia.

El repte de l’actual govern és enorme i no aconseguirà sortir del bloqueig i inestabilitat d’Espanya sense resoldre el problema català, començant pels presos i els exiliats que mai poden ser moneda de canvi. Estan empresonats il·legalment i la seva llibertat no implica la resolució definitiva del conflicte entre Espanya i Catalunya. El nou govern ho té difícil i tampoc haver inhabilitat al President Torra per la JEC ajuda a trobar solucions. Sánchez té els enemics que l’envolten dins de casa i els immobilistes de sempre prefereixen vulnerar les lleis abans que solucionar els problemes amb Catalunya. Haurà de passar per una maroma molt moguda per aconseguir l’estabilitat i la concòrdia.