Passades les 11 del matí, els 6 autocars de la Ràpita emprenien el camí cap a la Meridiana. A esta hora, la majoria d’ebrencs disposats a participar a la Via Lliure també estaven en marxa. Un viatge gairebé calcat al de fa just un any. Formalment, la logística de la qualificada com a ‘Via Lliure dels Dos milions’ no ha estat gaire diferent a la Diagonal. De la població del Montsià hem sortit pràcticament els mateixos autocars que ara fa un any, les mateixes cares, el mateix operatiu. “Alguns fa 4 anys que ens veiem a l’autocar cada 11 de Setembre”, ha dit l’Oriol, uns dels membres de l’ANC La Ràpita mentre feia repàs de les instruccions de la jornada a la gent de l’autocar. Jo tinc la mateixa sensació. Diria, fins i tot, que m’acabo asseient al mateix lloc de l’any passat. Avui, però, tinc un company de seient diferent, de qui no puc evitar fer-ne una referència en esta crònica. És en Malick, un rapitenc nascut a Senegal. Dic això perquè amb només 3 anys vivint al poble parla un català amb accent ebrenc digne d’admirar. És el primer cop que viatja a Barcelona per assistir a la Via Lliure, però fa dos anys ja va ser-hi a la cadena humana que va unir Alcanar i Portbou.
  Entrar a Barcelona passada la una del migdia ha requerit una dosi especial de paciència. La Ronda de Dalt començava a no donar més de sí, però hem superat la primera part del recorregut amb bona nota. Quan hem arribat a l’escenari del tram 15 sonaven les cançons de la cantautora Montse Castellà. Colles de grallers descansant a l’ombra, gent amb la samarreta del nus acabant de menjar el bocata i algunes pancartes identificaven aquell com a territori ebrenc. Sobre les 4, quan ha pujat a l’escenari ‘Lo gitano Blanc’, la Meridiana ja havia quedat tallada al trànsit i envaïda per la gent. Poc a poc han anat ocupant el seu lloc i, del no-res, tothom ha preparant el seu punter, el blau. Ningú ha fallat en el color, símbol de l’equilibri territorial en esta Via Lliure i, qui no en tenia, podia aconseguir-ne un a través dels voluntaris de l’ANC. Tot i que inicialment podia semblar complicat entendre la dinàmica de la mobilització (el color del punter, saber quan calia fer l’onada i quan el mosaic i cap a on calia apuntar) tothom ho portava après de casa. L’experiència és un grau. Venim de fer una cadena humana de 900 km, i un mosaic amb els colors de la senyera a tota la Diagonal. Som un poble disciplinat i organitzat, no en queda dubte.
  Eixamplant la riada
A les 17.14 quan ja havien acabat de cantar els XEIC! No hi cabia ni una agulla. Alguns ens hem quedat sense poder posar es peus a la Meridiana i ens hem hagut de conformar en eixamplar la riuada humana des dels laterals. Quan vius una mobilització d’estes característiques des de dins és pràcticament impossible ser conscient de la magnitud. Confies que tothom serà al seu lloc i que cadascú, des de Sant Andreu fins al Parc de la Ciutadella, portarà el punter amb el color assignat i, amb això assumit, intentes complir la teua part de faena. Al tram 15 el punter ha passat fugaçment poc després de l’inici de la mobilització. “Era, això? Ja ha passat?” preguntaven molts, mentre aixecaven el punter per assegurar-se que complien amb el seu paper. Gairebé no s’ha pogut assaborir el moment, però s’ha viscut amb certa dosi d’eufòria i crits “d’Independència”. “Ara l’hem de baixar, que això només era l’onada!”, indicaven alguns entesos un cop passat el punter. Esperar el moment de fer el mosaic final, després dels discursos, ja ha estat no una altra cosa. Molts, drets des de les 4 de la tarda al mateix lloc, mostraven clars símptomes de cansament. “Jo un altre any més no ho aguanto”, deia un. “Si no ens donen la independència em fotré malalta”, contestava una altra. Al fons anaven sonant discursos i instruccions, però la concentració de gent i el soroll ambiental feia difícil captar-ne el contingut des dels trams ebrencs. I el síndrome d’esgotament que alguns temien abans de la Diada i que s’ha acabat ensorrat quan Barcelona ha tornat a quedar col·lapsada, sí que ha calat, però, mentre no arribava el moment de fer el mosaic final. Molts han optat per abandonar el lloc, trobar un lloc per seure i descansar o per anar a cercar directament l’autobús.

A les 7 de la tarda la majoria de rapitencs ja esperàvem el bus al lloc indicat, però no ha estat fins les 8 quan hem emprès el camí de tornada. Al seient he tornat a coincidir amb en Malick. Se’l veia força content. “Com ha anat?”, m’ha preguntat. “Morta i rebentada”, li he dit. “I ara segur que et toca treballar”, m’ha respòs amb to sorneguer. Ell també està força cansat. Ha viscut la Via també des dels laterals, treballant, com jo, però content. Des de l’autobús mira encuriosit les meues fotos i no para de fer-ne des de la finestra amb el mòbil.

A la ràdio acaben donar les xifres oficials. Hem sigut 1.400.000, segons els recomptes de la Guàrdia Urbana, 2.000.000, segons l’ANC. Però el ball de xifres no importa. La perseverança s’ha imposat, un any més.