Antoni Batista durant l'entrevista amb l'aguaita.cat. Foto: Sofia Cabanes
“Una generació sencera està amb deute amb Batista per ajudar-nos a pensar”, diu David Fernàndez en el pròleg d’Otegi, la força de la Pau. Antoni Batista (Barcelona, 1952) corresponsal polític durant més de 25 anys al País Basc i autor de fins a 8 llibres sobre la realitat basca, presenta ara el costat més inèdit d’Arnaldo Otegi del que, considera, està cridat a ser la figura política clau de l’independentisme basc en els propers anys. Ara fa uns dies, Batista va ser a les Terres de l’Ebre, concretament a Amposta, per presentar el seu llibre, moment que vam aprofitar per entrevistar-lo.
Arnaldo Otegi va ser condemnat a 6 anys i mig de presó pel cas Bateragune, acusat d’haver intentat reconstruir Batasuna, entesa com a ETA. Sortirà de la presó l’abril de 2016. Vostè narra en este llibre qui és Arnaldo Otegi i ens descobreix un personatge desconegut per la majoria, perquè fins i tot des de Catalunya es té sensació que si Otegi és a la presó és, entre cometes, perquè és un terrorista. El seu llibre descobreix més aviat el contrari,no?
Sí, hem de pensar que la imatge que es dóna de l’esquerra abertzale, o la informació que ens arriba, ho fa generalment de fonts que són hostils. Ens arriba de les fonts judicials, de les fonts policials, de les fonts de la política de Madrid que està en contra de l’independentisme. És a dir, tenim imatges des de fonts que no ho veuen bé. Fa quatre dies la vicepresidenta del Govern va dir alguna cosa “este señor està en la cárcel, que es dónde tiene que estar”. Res més lluny de la realitat. Jo he fet, entre d’altres coses aquest llibre, per presentar, ensenyar algú que no coneixes. Un personatge desconegut que jo crec que és l’Arnaldo Otegi. Un home de pau, un home de consens de diàleg.
I un home d’Estat, segons el defineix.
Sí, efectivament. Un home d’Estat, perquè l’Arnaldo transcendeix la ideologia de l’esquerra abertzale. Ell és el gran líder actual de tot el nacionalisme basc. És un home que el podrien votar perfectament la gent del PNB. Hi ha gent del Partit Nacionalista Basc que m’ha dit que si tinguessin l’Otegi de candidat a lehendakari i amb les sigles PNB podríen tenir majories absolutes molt còmodes durant diverses legislatures.
A més a més de transcendir de la seua pròpia ideologia, ell és un home que també va més enllà de les polítiques partidistes. És un polític d’Estat i polítics d’Estat no en tenim gaires. Tenim molts polítics de partit que arriben al govern i segueixen fent política de partit i, en canvi, l’Arnaldo és un home que està capacitat per fer política d’Estat, que vol dir fer política pels interessos de la majoria, pels que et voten i pels que no.
També el defineix com un pacifista convençut, que té a Gandhi i Martin Luther King com a referents.
Sí. L’Arnaldo té molta formació. Va estudiar de jove Filosofia i Lletres i en els últims anys de presó ha completat la carrera de Dret. A més va desenvolupar amb moltes lectures la corrent filosòfica. Primerament amb filosofia de la ciència i d’aquí arriba a la filosofia de les religions, que és el que realment l’apassiona, és a dir, com interpreten la transcendència diverses cultures. Ell ho focalitza en el que és el seu entorn cultural, el cristianisme. Coneix molt bé el primer cristianisme i això també l’inspira i l’influencia a l’hora de definir la ‘pau’. La pau per ell no és només un concepte tàctic o passiu d’absència de violència, sinó que per a ell la pau és un valor potentíssim d’humanitat i qualitat personal. Un valor ètic.
Potser és això precisament el que espanta l’Estat espanyol en esta voluntat de mantenir-lo inhabilitat fins al 2022, que Arnaldo Otegi no entre novament a l’esfera política pública, perquè segurament hi tindria un paper molt rellevant.
L’Estat espanyol, com ja estem veient en aquests últims anys a Catalunya, té molta por de la secessió, de la fragmentació de la sacrosanta unitat de la pàtria. Llavors, que des d’un punt de vista ètic i de persones de gran qualitat s’impulsi aquesta opció política representa moltíssima temença. D’aquí la criminalització de les idees pacífiques polítiques. Ara potser a Catalunya ho podem entendre més que fa uns anys, perquè porten als tribunals tot allò que no aconsegueixen a les urnes. Amb el tema basc i pel que fa al fantasma d’ETA, que ja no existeix, els hi convé agitar-lo per criminalitzar un independentisme que democràticament tindria possibilitats de guanyar unes eleccions.
Acabem de passar unes eleccions espanyoles i al contrari de fa uns anys, ni ETA ni les víctimes del terrorisme ha estat un vector de la campanya electoral. Això vol dir que també s’ha madurat com a Estat?
Des de que ETA decideix finalitzar definitivament la seva activitat violenta, el terrorisme deixa d’encapçalar les enquestes de preocupació ciutadana al costat de l’atur. En este sentit han estat unes eleccions més netes, des d’aquest punt de vista.
També per primer cop en anys no s’ha involucrat els víctimes del terrorisme en política.
El tema de les víctimes és molt delicat. Les víctimes són les primeres perjudicades de qualsevol situació de conflicte. Hi ha diversos tipus de víctimes, el que passa és que com que estem acostumats a que es digui “les víctimes” amb article determinat és com si totes fossen iguals, i no. Hi ha víctimes que han propiciat que el seu dolor sigui utilitzat políticament i n’hi ha d’altres que han preferit la intimitat del dolor sol o compartit amb els més pròxims. L’Asociación de Víctimas del Terrorismo crec que és el paradigma d’associació que d’alguna manera ha posat el seu patiment al servei d’una causa, però al costat d’això hi ha altres tipus de víctimes que no ho han fet i en aquest sentit Catalunya és un exemple d’això.
I què en pensa dels projectes que en els últims anys han servit perquè víctimes i exmembres de la banda es puguen veure cara a cara?
Crec això és molt important per al País Basc, i sobretot per al País Basc. Perquè s’ha de reconciliar una societat, perquè és una comunitat petita, perquè són veïns, perquè es troben, perquè viuen en el mateix teixit social. En el tema basc és pertinent parlar de reconciliació. Les trobades aquestes entre exmembres d’ETA i víctimes són molt importants per què la pau s’assenti. Després d’un conflicte violent la pau s’ha de refer.
Batista escriu una dedicatòria en un exemplar de 'Otegi, la força de la pau' Foto: S.C.
Si he estat un bon cronista, és perquè he tingut bones fonts. Tot va lligat. Aquesta gent que dins del periodisme toca d’oïda o els opinadors, que proliferen com una epidèmia, opinen sense saber del que parlen, els ‘totologos’, són un mal que perjudica la credibilitat periodística.
D’altra banda, jo he de parlar bé de l’Estat espanyol, respecte el meu treball. Perquè quan vaig començar a fer cròniques que podien ser molt sensibles, com ara entrevistar-me amb dirigents d’ETA, la meva feina podia comportar un risc o podia ser que jo no podés fer el meu periodisme, perquè si em seguien i això em costava que em detinguessin o que la meva font la detinguessin, jo ho hauria pogut fer el periodisme que he fet si no hagués tingut la sort que em trobés amb persones representants de l’Estat Espanyol al País Basc que eren autèntics demòcrates.
Quan el Ramón Jáuregui era Delegat del Govern al País Basc, per tant cap del Comando Únic Antiterrorista, que posteriorment va ser ministre i eurodiputat, li vaig dir que jo no podia fer el periodisme que jo volia fer si em posava al darrera la Guardia Civil i he de dir que va ser escrupolosament respectuós amb la meva feina , ell i els delegats del PSOE que van venir posteriorment. Ja amb els del PP crec que ja s’havia creat una inèrcia i no va ser necessari que parlés amb ells.
La qual cosa no vol dir que no existissin clavegueres de l’Estat, que amb la lluita contra ETA, evidentment, ha existit. Tots coneixem el cas Lasa y Zabala, el GAL és un exemple tremendo. Jo no crec que hi hagi guerres netes, hi ha una guerra bruta i una guerra encara més bruta. Per part d’ETA també és clar.
Com aconsegueix ser respectat tan a un bàndol com a l’altre?
Aconsegueixes ser respectat si tu respectes abans. Jo sempre he respectat el que m’han dit les meves fonts. He posat el que m’han dit tal com m’ho han dit. No he forçat mai un titular. No he viscut mai un titular de manera abstrusa, que és per exemple dir jo la frase, que la font em contesti que ‘sí’ i llavors la frase que m’ha respòs jo la converteixo en titular. He respectat el que m’han dit com m’ho han dit i he respectat el que m’han dit off the record. És a dir, he guardat el secret professional d’aquells temes que se m’han dit, però m’han demanat una reserva. Per exemple, amb l’Arnaldo Otegi hi ha moltíssimes reserves de les meves converses amb ell i n’hi ha una que puc explicar, perquè l’explico al llibre, que és d’ell mateix. Quan jo li pregunto per les tortures a les quals va ser sotmès, ell m’explica què li van fer, però em diu “això no vull que ho expliquis en boca meva, jo no vull parlar del meu mal” i això l’honra molt. Ell no vol “la mercalización del malditismo”, no mercadeja amb el patiment.
Hi ha gent que li han pegat una bufetada i es vanta de que l’han torturat o gent que el citen a declarar a un tribunal i se senten perseguits, parlo de Catalunya. Jo he conegut gent que ha patit molt i que mai se n’ha vantat.
Li ha pogut fer arribar el llibre un cop publicat?
No, perquè a la presó el sistema d’incomunicació és brutal. Em van tornar fins i tot un llibre del s.II sobre la naturalesa, que li vaig enviar, perquè a ell li agrada. Això diu molt del sistema penitenciari espanyol.
Un cert sector de l’independentisme català s’ha emmirallat durant molts anys amb la l’independentisme basc. Creu que ara és a l’inrevés o més aviat els bascos miren el Procés amb un cert recel per por a que es revisi el concert econòmic?
El PNB, a qui l’Arnaldo Otegi anomena ‘Partido de los Negocios Vascos’, té por que els seus avanços, sobretot en matèria fiscal, puguin ser mermats en funció que Catalunya també ho demani. Perquè si van per la via del ‘café per tots’, no vol dir que totes hagin de tenir concert econòmic, sinó que el traguen a els que ja el tenen.
A què aspira en aquests moments el procés d’independència basc?
Diguem que Catalunya, es mira a sí mateixa de vegades en una part de miratge. És clar que hi ha una part important de vots a la independència, però no tenim una cosa que el País Bac ja té. El País Basc parteix de dos avantatges substancials respecte els que partim nosaltres. D’una banda, ells no han de canviar la Constitució, nosaltres sí. La Constitució en les seues disposicions nacionals té el que se’n diu una reserva de drets. Ells tenen uns drets forals reconeguts per la Constitució que només és qüestió que els activin. D’altra banda, tenen fiscalitat pròpia. Quan diem que els bascos estan més ‘callats’ que els catalans, és perquè ens porten quilometres d’avantatge.
No ho desvetllarem, però vostè al final del llibre s’atreveix a fer una mica de política ficció sobre escenaris de futur.
El final és un joc literari. Al llibre hi ha escenificacions, m’he pres la llibertat de culminar escenificacions. Un capítol final de ficció que prefereixo no desvetllar-ho per què el lector no sàpiga com acaba el llibre.
I tornant el principi del llibre, el pròleg és del David Fernández, per què?
Té un simbolisme. D’entrada, el David coneix l’Arnaldo Otegi i són, com ell diu, companys de lluita. La CUP i l’esquerra abertzale tenen punts de divergència i de coincidència. La idea de confluència d’esquerres anticapitalistes i de radicalitat democràtica i social la comparteixen. Unitat Popular és Herri Batasuna en euskera, que a la vegada ho trauen de la Unitat Popular del Xile de Salvador Allende. A més són amics. Quan li vaig demanar el pròleg jo ja sabia que la persona que l’escriuria sabia de qui parlava. Però també sabia qui sóc jo. Conec al David molt abans de la seua etapa a la CUP, és un periodista d’un altra generació a la meua que coneix molt bé el tema basc.
