Va fugir del cop d’Estat del seu país natal, Uruguai. Posteriorment va fugir del cop d’Estat de Chile, on s’havia refugiat i, després de passar per Panamà, va arribar a Europa, primer a Bèlgica i després a França. Quan ja havia retornat a l’Uruguai, va decidir venir a Catalunya per veure créixer el seu nét. Vostè que ha viscut tota esta experiència com a refugiada, què en pensa del paper d’Europa respecte els refugiats sirians i de l’Orient Mitjà?
És un paper vergonyós. Per no tenir memòria històrica s’obliden que durant molt de temps els refugiats van ser ells, durant la Segons Guerra Mundial, i també de l’Estat Espanyol durant la Guerra Civil. Alguns s’obliden voluntàriament, perquè els seus avis no van ser dels que es van refugiar, sinó dels que van guanyar la guerra i llavors no tenen cap interès en què això se sàpiga. Però ser refugiat ens pot passar a tots. Jo mai vaig pensar en els meus anys d’estudiant a Uruguai que acabaria sent refugiada i que vindria a Europa. Ningú vol sortir del seu `país, surt quan està en perill la seua vida i intenta anar en primer lloc als països més propers perquè sempre pensa en tornar.
Jo sempre vaig pensar en tornar a casa. Quan el poble uruguaià va derrocar el règim, el primer que vaig fer va ser tornar.
La seua visió sobre Espanya ha canviat vivint a llatinoamèrica o França o vivint a Catalunya?
Sí, i tant. Com molts dels immigrants que han vingut aquí, vam venir a Catalunya pensant que veníem a Espanya i quan vam arribar ens vam adonar que estàvem en un altre país. Això molesta quan ho dic a Madrid, però és un sentiment. És un altre país.
I aquí va vindre la meua inquietud per conèixer més sobre la història de Catalunya. I més en estos moments en què tanta gent ha dit “prou”. Em vaig preocupar per conèixer perquè la gent deia “prou” i volia construir un nou país. Jo que sempre he lluitat per la justícia social i els drets humans, estar en la possibilitat de participar en la creació d’un nou país,... vaig pensar que m’havia d’involucrar, no podia quedar-me al marge.
En quin moment, vivint ja a Catalunya, s’adona que ha de fer alguna cosa per la independència?
El senyor Rajoy em va fer independentista. Estava un dia a casa mirant la televisió i vaig sentir com deia que els que parlem castellà a Catalunya ens prohibirien parlar en el nostre idioma aquí. Vaig pensar que se’n reia de la meua intel·ligència. Sempre he parlat en castellà i he après el català per entendre’m amb la gent. Aquí es parlen 268 idiomes i ningú prohibeix a ningú parlar amb el seu idioma matern.
Fins i tot ha arribat a crear una associació de nouvinguts a favor de la independència.
Clar, abans treballava en associacions d’uruguaians, on em dedicava ajudar a fer millor el “desterrament” que havíem viscut i ajudar a solucionar temes burocràtics, de papers, per la llei d’estrangeria. Quan aquí va començar la crisi, molta gent va tornar a Uruguai i l’associació pràcticament va deixar de funcionar.
En aquell moment va esclatar el moviment independentista i la meua primera intenció va ser anar a l’associació Súmate per representar els hispanoparlants de llatinoamèrica, però no era el mateix que els castellanoparlants providents d’altres zones de l’Estat, perquè d’alguna manera ells plategen el trencament amb el seu país d’origen, en canvi nosaltres ens vam independitzar de la corona espanyola fa més de 200 anys i ells tampoc no tenen el problema de residència ni papers d’estrangeria que tenim nosaltres i per això vam decidir –i la gent de Súmate ens va ajudar molt- formar una nova associació d’immigrants d’altres països i així és com vam crear l’Associació Sí, Amb Nosaltres, formada per gent nascuda fora de Catalunya i fora de l’Estat Espanyol que volem treballar pel Dret a Decidir de Catalunya i defensem que nosaltres també tenim Dret a Decidir, perquè aquí treballem i paguem els nostres impostos. Va ser com vam començar a treballar per la independència. A la primera reunió vaig ser escollida presidenta.
Nosaltres pensem que hem de poder votar i votar la nova constitució de la República Catalana. Als immigrants ens agrada esta terra, a molts ens enterraran aquí i per tant lluitarem per això.
De fet, vostè ha afirmat en diverses ocasions que els immigrants són els més interessats en la independència. Per què?
Per treball, per papers i per dignitat. El treball en la mesura en què s’acabi amb l’espoli fiscal, es faça el corredor Mediterrani,... hi haurà més treball per a tothom, per tant per a nosaltres també. La independència és una solució per als problemes concrets de la gent.
D’altra banda, defensem que en la mesura que esta serà una societat nova en què nosaltres hi col·laborem per a que es forme, les lleis que regulen la migració es faran respectant els drets humans .
Tercer, la dignitat. Nosaltres som ciutadans de segona, tenim una llei d’estrangeria de l’Estat Espanyol que ens condiciona, que ens va tractar com a vaques quan les coses anaven bé i ens va fer fora quan va arribar a la crisi retornant-nos als nostres països. Sempre hem sigut tractats com a números, com a xifres, com a vaques.
En una nova república, nosaltres serem tractats amb els mateixos drets i les mateixes obligacions i la nostra dignitat serà respectada.
Com a valor agregat nostre, parlem 268 idiomes, quan anirem a negociar amb altres països, com que els catalans són gent molt emprenedora, nosaltres podem fer una diplomàcia ciutadana. Amb el idioma de cada país. Parlem més idiomes a Catalunya dels que es parlen a les Nacions Unides.
Surra, en un moment de l'entrevista. Foto: Sofia Cabanes
Parlava adés del procés d’independència d’Uruguai respecte Espanya, veu similituds amb el paper que exerceix actualment l’Estat sobre Catalunya?I tant. Fins i tot alguns dels que van capitanejar els moviments d’independència a Uruguai eren fills i néts d’Espanyols que hi havia allà. A Uruguai un dels líder va ser nét de catalans. Els països de la colònia enviaven els diners cap aquí i no venia res i la corona ho usava en guerres i coses supèrflues. El problema era el mateix i Espanya continuava sense veure res, va manar autoritàriament fins a l’últim moment, fins que es va quedar sense cap país. L’últim Cuba.
Al Congrés dels Diputats es deuen quedar bastant sorpresos amb vostè.
He tingut la ocasió d’explicar que he sigut refugiada i immigrant i que defenso la independència de Catalunya, però cada cop que dic alguna cosa així sento un murmuri a la banda dreta de l’hemicicle. Segur que deuen pensar “aquí deixen entrar a qualsevol”, hahaha. Això em dona més valor i més força per a seguir endavant.
Vostè va arribar a les cases de molts catalans i molts espanyols a través d’un emotiu discurs en defensa dels refugiats, en què li explicava a Rajoy la seua condició de refugiada i l’invitava a fer memòria. A fer memòria històrica concretament sobre el que van haver de passar els refugiats republicans. Precisament la memòria històrica ha estat objecte de profund debat en les últimes setmanes aquí a les Terres de l’Ebre, per la consulta que l’Ajuntament de Tortosa ha celebrat sobre el manteniment o retirada del monument franquista de l’Ebre. Com ha viscut este debat i què en pensa?
No sé per què es va derivar a la gent la decisió sobre un tema que és contrari a la llei. Perquè la llei deixa clar que tots símbols franquistes s’han de retirar. I a més es va jugar amb la confusió de pensar que a molta gent li agrada tindre este monument allà. La pregunta i les respostes plantejades tampoc eren gaire clares. No es pot traure una conclusió tant senzilla sobre un tema així i més sobre un context preelectoral.
Havia estat mai a les Terres de l’Ebre? Quina impressió li causen des de fora?
Doncs no hi havia estat mai fins avui. Però sé que és una zona que justament és de les més maltractades per l’Estat espanyol, pel riu, per les infraestructures, les vies de comunicació,....
Quin panorama creu que és dibuixa després de les eleccions?
Crec que no canviarà res i que acabaran pactant els dos grans partits. Em sembla que ho estan deixant clar en esta campanya. No hi haurà acord d’esquerres.
Fan eleccions a més, quan és un pont llarg a Catalunya, això tampoc és casualitat. Esperem que la gent voti per correspondència i que vagi a votar. Que vegin que no som tontos i que cívicament acudim massivament a les urnes.
