Sofia Cabanes / Tortosa ; Fotos: Joan Revillas
Van nàixer un 15 de desembre de 1992, al bar La Finestra de Tortosa. Eren, en un inici, un cec de poble, un cronista social dels del segle XIX, contador d'històries, i un fadrí carregat de tota la idiosincràsia ebrenca, aquella que només s'aprèn a peu de carrer. Eren Quico el Cèlio, Arturo Gaya, i Xavier Borràs, el Noi. Aquest dissabte, just quan es compleixen 20 anys del primer concert i a la mateixa hora, les 8 del vespre, el grup que ha retornat a la popularitat la música tradicional ebrenca torna als carrers que els van veure nàixer, per compartir amb la gent un petit espectacle de carrer des de la plaça Ramon Cabrera. Una trobada amb Arturo Gaya els dies previs, en un bar tortosí, ens serveix per repassar la història del grup.
"És una història llarga", solta Gaya fent una llarga inspiració. "Quico el Cèlio va nàixer en un espectacle que es deia Lo carrilet de la MIFA, companyia de teatre ferroviari, en què també estava implicat el Xavi Borràs, gent de La Finestra... hi havien molts personatges i actuàvem a les Festes de la Cinta i a les festes de primavera. Allà, Quico el Cèlio ja cantava una cançó del carrilet i el vaporet. A partir d'aquí, Xavi Borràs i jo vam anar agafant la idea de crear un espectacle de petit format recuperant la idea d'un cec que contés històries. Els cecs eren els crònistes d'abans i em va agradar molt la idea de passar del periodisme convencional al del cronista a través d'aquell personatge", relata Gaya.
Els dos personatges principals estaven forjats, però faltava un tercer ingredient important, la qualitat musical, els arranjaments... i aquí va entrar en escena el Mut de Ferreries. "En aquells primers espectacles, teníem un espectador d'excepció, Jordi Fusté, que s'ho mirava sempre amb ulls de crític. Ell ens deia sempre: aquí hi hem de posar bona música, i de seguida es va incorporar al grup, passat Reis", explica el cantant dels Quicos. El repertori inicial de Nadal es va anar ampliant amb tot un treball de recopilació, recerca i estudi de la música tradicional a les Terres de l'Ebre.
Quique Pedret, el clon del Noi
Un dels punts d'inflexió en la trajectòria de Quico el Cèlio, lo Noi i el Mut de Ferreries va ser el canvi de Xavi Borràs per Quique Pedret. "Borràs, per qüestions personals, va deixar el grup al cap de 5 anys. Era un personatge molt especial, per substituir-lo no n'hi havia prou en trobar un bon cantant, ni en trobar un bon actor... I era molt difícil trobar una persona que conegués tan bé la idiosincràsia de les Terres de l'Ebre. Hi havia dos possibilitats: o matàvem el personatge o bé trobàvem una persona que reunís totes aquelles capacitats i, per sort, la vam trobar", recorda amb orgull Gaya.
Borràs va estar més de 6 mesos "ensinistrant" el nou Noi. "Se n'anaven els dos tot sols a passejar per Tortosa. Se n'anaven a bars com el Lesmes, El Siglo... Xavi Borràs li ensenyava a Quique a parlar en la gent dels bars... A poc a poc es va anar posant en el personatge, fins i tot es va anar posant la perruca... i va aprendre a caminar com el Noi en un stage que vam fer a Masdenverge, en una casa de pagès, donant voltes a una roda de molí. Quan vam fer el primer concert amb el nou Noi, només sortir a l'escenari el van aplaudir, perque era un clon", conta entre rialles.
La connexió social
L'època de la mobilització social en contra del PHN "va ser terrible", segons Gaya. Però va significar també l'època de la connexió social més forta amb el seu públic i, alhora, de la màxima projecció. "Vam prendre la decisió de mullar-nos" i això els i va comportar moltes dificultats: "vam tenir problemes importants, intents de tapar-nos, traure'ns concerts... va ser una experiència que, com a músics, la recordarem sempre", relata el líder dels Quicos. Malgrat tot, les dificultats imposades pels poders fàctics van comportar, d'altra banda, la connexió directa amb el territori. "Vam tenir l'oportunitat, la sort, de poder posar el nostre art i ofici al servei d'una causa, va ser importantíssim. Va ser la nostra manera de posar un gra d'arena". D'aquella època va sorgir la cançó Lo riu és vida, un himne escrit a proposta de l'artista Bronson Shaw, però també moltes jotes: "El Govern català i el de Madrid ens anaven proveint de notícies. Vam poder posar la jota al servei de tot això" i "en un període molt breu de temps vam estar cantant jotes pels carrers de Barcelona en defensa de l'Ebre i també contra la guerra d'Irak", explica Arturo.
La popularitat del grup es va barrejar amb el renascut orgull ebrenc i, tot plegat, va contribuir a posicionar la jota en el mapa de la música tradicional catalana. "Una de les coses més grans que ens han pogut dir és el fet de sentir l'orgull parlant ebrenc a Barcelona. D'altra banda, la gent ha reconegut la jota com a música catalana i hem retornat la popularitat a la tradició, dos coses que no sempre van acompanyades", subratlla Gaya.
Futur? "Em conformaria en seguir caminant d'aquesta manera. El nostre ha sigut un camí d'anar fent", sentencia. A la primavera sortirà a la llum un disc amb motiu del vintè aniversari. Un treball que recollirà una antologia de les cançons més emblemàtiques del grup, com també versions remasteritzades i nous temes.
Amb el bon temps, la trup ebrenca iniciarà una gira amb un nou espectacle que anirà acompanyat d'un cotxe 4L i que es representarà a l'aire lliure, a les places dels pobles.
