Una d'aquestes històries humanes que toquen el cor és la que relata Abril Aubalat, una veïna de la població a través del seu Twitter on explica, desolada, com son iaio, vídu ha perdut totes les fotos de la seua dona. Les fotografies, banyades en qüestió de minuts. Els records arrasats per una tempesta virulenta com les que no s'havien vist mai a Alcanar.
La resposta i l'allau de solidaritat que han respost a la colpidora història de les fotos perdudes del iaio de l'Abril ha estat igual d'emocionant. Mar Mascaró, il·lustradora s'ofereix a partir d'alguna imatge que conserven fer un retrat, ben gran de la Iaia. Tan gran com el iaio vulga.
També fotògrafs volen ajudar-la a reconstruir imatges o restaurar-les en la mesura que siga possible o bé digitalitzar-les, si algun familiar conserva algun retrat ni que sigui amb la iaia en segon pla.
Una reacció de la gent, igual d'emocionant que la història del iaio de l'Abril. I és que darrere de les catàstrofes ambientals i els danys materials s'hi amaguen petites històries humanes, tristeses de l'ànima que fan més mal que qualsevol pèrdua material. De ben segur que iaio i néta han rebut l'escalf i el ànims de gent d'arreu, disposats a ajudar-los i no oblidaran mai l'ajut desinteressat de la ciutadania davant els ensurts i les inclemències del temporal i de la vida.
Muniaio té 93 anys, és viudo, s'ha quedat sense casa, i plora perquè les fotos s'han banyat i no te cap record de maiaia.
— Abril (@AbrilAubalat) September 2, 2021
No puc parar de plorar