Ai, els contes xinesos... Ja ho deia l'antagonista de Torrente, el Brazo tonto de la ley, que estos s'explicaven als críos i als gilipolles. Diu la llegenda que l'expressió “d'explicar contes xinesos” prové del Llibre de les Meravelles de Marco Polo, que parla dels seus viatges a Àsia. Quan va presentar el llibre de cròniques a la multitud van pensar que en lloc de la ruta de la seda, va anar a fer la ruta de la coca. I és que qualsevol història que ens puguen explicar d'Orient i la seua gent, per més increïble, estrambòtica i excèntrica que semble, possiblement siga certa. Per exemple, durant la crisi nuclear de Fukushima com a conseqüència d'un incident per causes naturals, el president del Japó va decidir que no cobraria ni un ien de sou fins que la situació no estigués resolta. Insòlit en el món de la política! I és que a ulls nostres Orient i estrambòtic van tan lligats com garrulisme i plaça de bous.
Mentre molts es preocupen per una possible croada islàmica, resulta ser que des de les Àsies ja fa unes quantes dècades que l'expressió “treballar com a xinesos” els fa justícia. Són una espècie d'anomalia massiva de la humanitat que viuen per a treballar i això els ha convertit en els més poderosos del món sense haver d'anar vessant sang. La gestió dels seus negocis és tot un misteri, però el que sí que està clar és que allí on hi posen petjada, arruïnen els autòctons. On hi havia un “Tot a 100” avui hi ha un basar amb productes de tota mena amb preus de quan pagàvem amb pessetes.
És sorprenent perquè pot ser un local de grans dimensions com el famós El Corte Chino de Vinaròs o diminut de la talla d'un bar Manolo, però entre els seus calaixos i prestatgeries tenen tot allò que una persona pot desitjar o cercar en un moment d'urgència. Segur que l'amic invisible se'l va inventar un oriental, com el Sant Valentí, els grans magatzems. Això sí, si compres un paquet de sis bolígrafs, te'n funcionarà un que durarà dos dies (experiència contrastada). Els basars acostumen a ser de caràcter familiar i més que una botiga és un control de seguretat constant que quan un hi entra, a part de sentir-se vigilat de forma descarada, no pot fer una passa sense que el treballador de torn l'haja analitzat. Les comissions que s'emporten han de ser fantàstiques perquè sembla com si un petit robatori els haja de portar la ruïna. A més, el teatre no està fet per esta gent ja que volen dissimular fent veure que es posen a ordenar prestatges quan tot està impecablement ordenat i que en tot cas el que haurien de fer és passar un drapet de pols a aquells objectes inútils que ningú compra com els sants i marededéus versionats malament que són vertaders nius d'àcars. Ara bé, encara més rastrer és anar a robar a un xino quan val més el patiment i l'angoixa d'intentar escapar-se del vigilant que no el que val el producte en qüestió.
Estrambòtics i poca picardia fins i tot en temes de monuments. Posseeixen una de les meravelles més espectaculars del món mundial. Ni més ni menys que una immensa muralla de 8.852 quilòmetres que van construir i reconstruir entre el segle V ans de Crist i el segle XVI de la nostra era per protegir l'Imperi xinès dels mongols i els manxúries. No cal dir que amb vint-i-un segles de marge els enemics van tindre temps de planejar detingudament els atacs, d'entrar i sortir del país, firmar paus i guerres i fins i tot deixar fills bastards pel camí. Almenys ha donat de menjar als xinesos d'avui amb el turisme. Una altra obra faraònica va ser la de l'Emperador Qui Shi Huang que al segle III a.C. va enterrar-se amb 8.000 figures de terracota pensant-se que quan arribaria a l'altre barri tindria un exèrcit de l'hòstia i seria l'amo del carxofar. La broma li va sortir per uns disset anys de treball. Ja posats, s'hauria pogut fer construir una piràmide. Si alguna cosa es pot dir que sí que tenen els orientals és educació i dons per al servei fins a límits extraordinaris. No insulten, no falten al respecte, no generen conflictes: són pacífics. Si t'han de fer alguna putada no te n'adonaràs, són intel·ligents, tot i que d'amagat. De fet te'n pots riure d'ells a la cara que ni s'immutaran. Recordaré sempre un dia en què en una discoteca hi havia un grup de xiques orientals, molt discretes, que cantaven com un catxel en plena sala perquè a diferència de la majoria de la gent que ho estava donant tot, elles s'estaven en una rotllana mirant-se entre elles, molt arregladetes (això sí), però sense immutar-se. Tot i que semblava que no s'ho estaven passant especialment bé, volien amortitzar l'entrada. En acabar-se la sessió, a l'hora d'anar a cercar les jaquetes, una companya meua de treball va passar-les davant i la meua reacció directa va ser dir-li que es posés a la cua, com feia tot el món. Em va contestar: “¿Para qué? Son tan educadas que no te van a decir nada”. Efectivament, s'estaven cagant amb les nostres famílies, però ho feien mentalment.
Esta gent són particulars fins i tot per a la gastronomia. Qui no ha anat mai a menjar a un restaurant oriental? Fugirem del suats estereotips de la cuina amb canins i felins, a pesar que siga cert que existeix una relació, no sabem si casual, que en aquells pobles o ciutats on hi ha restaurants xinesos, s'han acabat els gats salvatges i gossos vagabunds. Anar a un restaurant oriental és tota una aventura. Per començar, perquè Àsia és molt gran i en canvi tots els restaurants orientals ofereixen la mateixa carta, amb varietat de noms, però el mateix producte amb diferent qualitat i a preus de riure. Deu ser que tot Orient deu menjar el mateix. Com a curiositat, allà els rotllets de primavera se'ls mengen els turistes. Ans el que diferenciava els restaurants era la procedència del país: per exemple, un japonès i un xinès eren el dia i la nit. Fa uns anys es van posar de moda els WOK que venen a ser un poti-poti de tradicions asiàtiques en què se li posa una mica de menjar de per aquí per aquells tiquis-miquis que l'exòtic els fa feredat puguen sortir de casa. Tenen un puntet de glamur perquè hom pot escollir el menjar exposat en comunitat i hi ha un parell de senyors amb unes paelles gegants que ho cuinen al moment. El resultat? Un bufet lliure per anar a fer la fartera i en què la immediatesa de la cuina a l'instant pot resultar fins i tot més fiable que la dels restaurants convencionals, però que determinades pràctiques no higièniques per part d'alguns cuiners ignorants li trauen la credibilitat de cop.
Un cop vaig anar amb un amic a un restaurant oriental, segons ell, el millor de Barcelona, cosa que posava en dubte quan els seus preus també eren els més barats. Després de llegir-me la immensa carta del restaurant em va cridar especialment l'atenció un plat que s'anomenava “cerdo con sabor a pescado”, intuïa que era un eufemisme de carnús d'animal mamífer neutre pescat a la Barceloneta. Quan li vaig preguntar en què consistia exactament aquella obra d'avantguarda em va contestar: “Ha!”, cosa que encara em va generar més dubtes. Possiblement no em va entendre, de la mateixa manera que el 90% de restaurants orientals que he visitat en què els cambrers a part de tindre les ungles dels polzes excessivament llargues, de castellà en sabien el mateix que jo d'esperanto. Diuen que preguntant un arriba a Roma, però en estos casos, quan un professional no sap què t'està venent, avisa el seu company que encara és més ignorant i, al final, a menys que estigues dotat d'algun dels dialectes del xinès o idioma d'Orient, es tracta de jugar a una loteria sense garanties. Ja no cal dir que a un servidor li va agafar mal de cor només de veure com un d'ells es passejava per la sala amb un ribell per recollir totes les sobres i plats. “Pel preu que costa, què vols?”, va dir-me el meu amic.
Però si hi ha alguna cosa que realment em done un mèrit en esta vida és haver tingut el plaer de servir orientals, ja que és la cosa més complicada del món. Els estudis i carreres en hostaleria i restauració haurien de tindre obligatòria l'assignatura: “El client oriental”. En primer lloc perquè un molt alt percentatge dels turistes que jo he servit no sabien ni català, ni castellà, ni anglès. Entraven al local com Sant Pere per casa seua i entre totes les taules de la sala, escollien l'única que estava bruta; per no dir quan una parella s'asseia en taules de sis i de vuit persones i col·lapsava el local. El següent objectiu era presentar-los la carta, i el millor que es podia fer era portar-los-en tres amb els diferents idiomes anteriorment esmentats, ja que si n'encertaven un ja era un miracle. I arribava el repte, “què menjar?”. Jo treballava en un restaurant en què servíem cuina alsaciana i cuina catalana, pel que a la gent del terreny els aconsellava les especialitats alsacianes i als estrangers les arrelades al territori.
Quan arribaven els clients orientals era el drama total perquè com es podia convèncer una persona que no entenia el teu idioma, que només pensava amb la pela, que el millor que podia tastar allí eren els productes autòctons? Exactament, calia inventar idiomes nous, llenguatges de signes improvisats i tot i així no hi havia manera d'entendre's. Poca broma amb estes taules perquè et podien fer caure tot el rang. La complicació arribava quan no només no sabien què demanar, sinó que tampoc es deixaven aconsellar. Coneixien què volien, el problema era que no se sabien explicar i eren capsots de mena. Per exemple: Una paella. “És que de paella no en tenim”. Però ells volien paella. O xoriç, o qualsevol cosa que tinguessen en ment i que no teníem a la carta. L'anècdota més entranyable és la d'un grup d'orientals que, després de veure què menjaven els de la taula del costat, van decidir agafar l'exemple i menjar-se tres xucruts alsacianes, una seguida de l'altra, perquè la relació quantitat/preu era bona i tenien les salseres a preu gratuït. Es menjaven el contingut d'una salsera de ketchup amb una salsitxa de frankfurt. Rendible per a l'empresa no ho era i deliciós, ho posarem en dubte, però a ells els encantava. Una d'aquelles criatures va detectar el “truco de l'almendruco” i el va penjar a internet. “Poden agafar unes braves, pernil, pa amb tomàquet, coca de recapte, productes catalans”, deia jo, i ells, es treien de la butxaca un Iphone, em miraven amb aquells ulls de restrenyits i m'ensenyaven una imatge en què es veia una majestuosa xucrut acompanyada d'unes salseres. “Con salsas!”. Sobretot, no siga cas que les salsitxes tinguessen gust a frankfurt.
Per cridar la nostra atenció feien una autèntica performance amb els braços que es convertia amb el centre d'atenció de tota la sala. Llavors es veia com un dels encarregats agafava el primer cambrer que trobava per enviar-lo directament a la taula i intentar solucionar el que fos que els fes falta. Dins de la tipologia de clients n'hi havia de dos tipus: Els que portaven pressa i els que anaven amb la parsimònia. Els primers són els que així com els musulmans no mengen porc, ells no mengen postres i a mig dinar et demanen la nota com si alguna força sobrenatural els empenyés. Els segons són els que es pensen que si no consumeixen els faràs fora del local i, per això, entre tot el que s'han menjat es deixen al plat una part simbòlica que té la funció d'aguantar a la taula pels segles dels segles. Al llarg del servei el cambrer passa per la taula i els demana si pot retirar el plat, i ells responen negativament, fins que se'n cansen, paguen, marxen i aquell trosset de salsitxa ha començat a reproduir-se. Una cosa que tenen en comú entre tots és que mai deixen res de propina. Davant aquell drama constant, un servidor es va veure obligat a amenaçar l'hostessa de l'entrada sota càstig de lligadura de trompes que tot client oriental susceptible a ser acollit al meu rang havia de ser repatriat a algun altre rang.
Hi ha, però, un enigma que encara em ronda després de tres anys i que encara no li he sabut donar resposta. L'any 2011 vaig estar a Los Ángeles on vaig conèixer un xic anomenat Pedro que tenia una amiga japonesa, de nom Sato, que no ens vam arribar a entendre mai. El xoc entre cultures era potent, però el seu excentricisme (o el nostre a ulls d'ella) encara era superior. Un dia, vam anar a sopar a una hamburgueseria i a l'hora de pagar, vam fer-ho tots amb targeta. Després que els tres paguéssem, Pedro i jo vam deixar les respectives propines en metàl·lic i ella es va traure un bolígraf de la butxaca i a la nota va apuntar: “+1$”. Quan vaig veure allò em vaig quedar al·lucinat, perquè jo que en aquella època ja em dedicava a la restauració em feia la pregunta següent: “Com collons ho faria el pobre cambrer per cobrar-se un dòlar de propina d'una compta que ja havíem pagat amb targeta?”. Era totalment surrealista. Així que vaig fer-li la respectiva reflexió a Sato, qui no ho va voler entendre perquè considerava que el cambrer es cobraria a posteriori aquell dòlarr, cosa difícil si no disposava ni de la targeta ni del seu PIN. A menys que existís un codi secret dins l'hostaleria que permetés cobrar-se a posteriori diners de les targetes dels clients i a mi en dos anys ningú m'ho havia comunicat. Total, es va sentir ofesa i va marxar. Són ben socarrats estos orientals.
