M'agrada pensar que la gent de poble som de raça 'xafardera', i encara que el diccionari ho defineixi com el defecte de "posar-se en la vida dels altres", la xafarderia de la qual jo parlo no vol ser ni agressiva ni invasiva. És una xafarderia que escolta per aprendre, que observa per corregir, que analitza per solucionar, que intueix per prevenir. Davant d'un cafè es parla dels veïns, de l'amic i l'enemic, dels problemes personals, de la salut, de l'actualitat, de la feina, de les feines dels altres, però sobretot es parlar de la política, de tots els tipus de política -perquè qüestionar fins al més petit dels sots d'un camí, és parlar-ne-.
A les portes d'uns nous comicis i envoltada de la 'generació democràtica' (aquells qui, afortunadament, no coneixem un altre sistema) percebo que no n'hem parlat prou, de la política. No ens agraden els qui ens representen, les seves maneres de fer, el què cobren. No ens agraden els defectes del sistema, la corrupció, la injustícia. No ens agrada que rebentin l'Estat del Benestar. Per sort, també, tot això no ens agrada.
Però quan aprofundim en l'estructura dels serveis socials, les institucions, el poder judicial, el sistema electoral, o simplement preguntes els noms dels candidats dels diferents partits que han de representar a la circumscripció on votem, queda clar que no hem estat prou xafarders ni ens han despertat amb prou força esta 'virtut'. En un aparador ple de llimones i només amb uns quants bombons al mateix preu, la majoria es menjaria la xocolata. Alguna cosa no fem bé quan se'ns ha quedat la cara com una ganyota de tant menjar llimones i pagar-les a preus de Ferrero Rocher.
